El Crist ha ressuscitat, al.leluia, al.leluia, avui el Crist ha ressuscitat!
Tinc ben gravades al cor aquestes paraules cantades a l’escalf del foc de la vetlla de Pasqua. Havíem anat a buscar pels boscos de Centelles, troncs gruixuts i branquillons per fer una foguera de les grosses. Acampats en tendes prop del Mas on una petita comunitat de germans ens acollia, convivíem uns dies abans, llegíem, fèiem silenci; contemplàvem els brots de les fulles i els tanys nous als arbres, gaudíem del verd, de les flors, de l’aire lliure. També xerràvem amb els visitants esporàdics que ens explicaven opcions de vida, neguits, desitjos…: n’aprens de saber dels horitzons dels altres. I esperàvem la nit de Pasqua amb delit per sentir el crepitar de les flames i els cants alegres de tots els de la casa i els qui pujaven per celebrar la festa gran, la festa del pas, la festa de la reconciliació i la confiança renovades.
La nit de Pasqua és tel·lúrica. Hi beneïm els elements bàsics que ens sostenen, l’aigua i el foc, com a símbols de vida i d’amor. Per això, d’aquest foc beneït encenem el ciri pasqual, fet de cera autèntica d’abelles, que presidirà totes les celebracions del temps de pasqua per recordar la llum del Crist; i beneïm l’aigua amb què renovem el nostre baptisme i batejarem els infants i joves que vulguin ser acollits a la comunitat.
L’aigua és present i protagonista en relats com el de Nicodem o la samaritana (Jn 3 i 4). A Nicodem, Jesús li proposa de “néixer de nou” i ell no ho entén, tot i ser magistrat; li demana a Jesús si es pot néixer de nou del ventre de la mare quan ja se n’ha sortit. Jesús li respon que cal néixer de l’aigua i de l’esperit per “veure-hi” i per col·laborar en la basileia (l’espai de relacions harmòniques, de respecte i dignitat per a tothom).
També en el diàleg amb la samaritana[1], davant del pou de Jacob a Sicar (o Siquem), Jesús li ofereix l’aigua viva i li promet que no tindrà més set. La samaritana sap que Jesús està transgredint les lleis de l’honor per demanar-li públicament a ella, una dona, de la regió de Samaria (el nord heterodox i pagà), que li doni aigua per beure. Però ella no se sent menys, ni s’amaga, escolta i dialoga amb Jesús. Que Jesús li faci veure que no està ben casada ni ha mantingut una relació fidel amb un sol marit, no és cap retret moralista ni cap advertència de capteniment de gènere. És una forma de mostrar-li que la coneix a fons; que pot ser honesta; i és una bella metàfora nupcial, en què Jesús li ofereix una relació de tu a tu. Això la transforma, li retorna la paraula i una nova identitat, i ella surt corrents a anunciar-ho als seus.
En la nit de pasqua fem memòria, també, de la paraula i de l’eucaristia. Per això rellegim els textos de la tradició, que expliquen el pas de l’esclavitud a la terra promesa que regalima llet i mel que el poble israelita va emprendre des de la vulnerabilitat, la provisionalitat i l’esperança. És un relat simbòlic però històric dels qui ens han precedit i que s’arrela en l’experiència vital de sortida de la foscor cap a la llum. Hi trobem l’experiència de la presència de Déu en el camí d’alliberament que és el seu i convit per a nosaltres.
A la segona carta de Corintis (2Co 5, 17), Pau recull aquesta imatge baptismal que té la Pasqua, “tot aquell qui és en el Crist és una nova criatura; ha passat allò que era vell, tot s’ha tornat nou.”[2] Per a Pau, arribem a posseir la pròpia “vida” individual (psiché) -la vida sobre la qual tinc responsabilitat- en el moment que la rebem i la donem als altres. Jesús ho feu assumint la mort en creu i la transformà en la font del perdó i de la gràcia perquè nosaltres n’obtinguem vida.
El Crist és la plenitud de Déu encarnada i, per mitjà d’ell, totes les criatures viuen la sintonia harmònica i donen gràcies, canten, lloen i gaudeixen de la comunió de Déu que és glòria (Ef 3,19). Veig expressada aquesta joia en un versos d’un himne cristià antic -que podria pertànyer a la tradició però que Climent d’Alexandria (s. II-III dC) inclou en una de les seves obres. La trinitat és descrita en imatges femenines per remarcar aquesta amor nodridora, acollidora: “Crist Jesús, llet del cel, dels dolços pits de la núvia, de les gràcies de la teva saviesa destil·lada, els infants amb tendres boques alletats, del mugró de la paraula amb esperit de rosada sadollats”[3]
Per al món cristià, la resurrecció del Crist fou una experiència de plenitud de Déu, de joia i d’esperança[4]; les diferències socials i els privilegis quedaren abolits per als membres d’aquesta ekklesia (assemblea), “perquè ja no hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona, sou un de sol en el Crist Jesús” (Gàlates 3,28). El missatge cristià es congriava a contracorrent dels codis hegemònics i continua essent, avui, una fe que no és meritocràtica, ni tampoc no és una fe retributiva (rebo segons les accions morals fetes). Viure la plenitud de Déu des de la llibertat és experimentar Déu com aquell qui vivifica tot allò que és mort, atuït o apagat.[5]
A 1Co 15,4, es diu que Crist mor, és sepultat i “ressuscità” al tercer dia, nucli del que celebrem aquests dies del tridu pasqual; “pel Crist, tots tornaran a la vida” (1Co15, 22). En aquest canvi, hi té protagonisme l’acció del “desvetllar-se”, “aixecar-se”, “posar-se dempeus” (en grec, egeiro o anistêmi i el substantiu anàstasis).[6] És també el “talita qum”, – “aixeca’t”-, que Jesús diu en arameu, la seva llengua, a la filla de Jaire que ja creien morta (Mc 5, 41). Són relats de desvetllament, com tants d’altres, i d’experiència d’aquest amor compassiu que ens empeny a actuar, a caminar i a ser per als altres.
Però podem preguntar-nos, com opera aquest canvi? Com puc mostrar la joia si estic abatut? Soc capaç de tastar en comunitat aquesta llet i aquesta mel promeses? Com podem arribar a viure la joia de la samaritana o a néixer de l’aigua i de l’esperit? Com alliberar-nos de tot el que és tenebra, error, enveja, mal i patiment?
Els relats de la tomba buida: la veu d’un silenci subtil
Els relats de la tomba buida són dels més antics que tenim i expliquen que les dones van rebre la primícia de la novetat i de l’anunci de pasqua perquè, a la primera claror del matí, anaven amb perfums i ungüents per ungir el cos mort de Jesús, van veure que la pedra que tancava el sepulcre havia rodolat i el cos de Jesús no hi era.
Agafo l’evangeli de Joan (Jn 20, 11-18) perquè, si bé és cert que dona el protagonisme al deixeble estimat de qui diu que veié i cregué, explica l’experiència de pasqua de Maria Magdalena. La veiem trista, amb dolor, trasbalsada per la mort del seu amic i mestre davant la tomba buida i no reconeix Jesús que se li apareix. Ella el confon amb l’hortolà i no és fins que Jesús la crida pel seu nom, que ella fa un “gir” i comprèn. Té una d’aquelles experiències inenarrables de commoció interior per la qual queda transformada i se sent enviada a anunciar que Crist segueix viu. Hi ha dos detalls del relat que el fan clau per a l’ekklesia del discipulat d’iguals[7]: un és aquest gir (shub, en hebreu, amb el sentit de “convertir-se”, “canviar”), i l’altre és que Maria Magdalena professa “he vist el Senyor”, que implica aquesta mirada interior i relació íntima amb Ell, que la converteix en testimoni de resurrecció i apòstol entre els apòstols.
La imatge del sepulcre buit amb la pedra desplaçada és una porta oberta. El sofriment, el dolor, la mort, pot ser font de creixement si l’elevem amb la consciència. El sepulcre s’identifica immediatament amb el símbol de la cova o la caverna, de la qual se’ns convida a sortir, i aquesta imatge m’ha fet recordar la història d’Elies, que com Maria Magdalena, també fa una experiència de silenci.
Elies (Eliahu) és un profeta conscient i ha liderat el poble cap a Déu allunyant-lo del culte pagà dels Baal mentre ha pogut (1Re 19, 9-13). Però agafa por, fuig de la barbàrie de la seva terra i s’amaga a l’Horeb, al Sinaí, en una caverna o cova; és lloc de recolliment. Déu li demana, “Què hi fas aquí, Elies?”, “ma leha poh, Eliahu?”, en hebreu. Déu li parla com li va parlar a Abraham i li diu, “surt i estigues dret!”, “obre’t”. Li demana que deixi de banda el seu egoisme i que es mostri en la seva presència. El text hebreu fa servir un altre cop el verb “posar-se dempeus”, que té un sentit actiu d’estar despert, atent, alineat, amb certa tensió muscular en què totes les cèl·lules estan en vibració.
Elies es disposa a escoltar Déu i, el relat, de forma poètica, va descrivint com sent un vent fort, però Jahvè no era en aquell vent que esmicola les roques; després nota un tremolor de terra, però tampoc Jahvè no és allà; veu un foc abrusador, però Jahvè no s’hi presenta; i de cop, se’ns diu que Elies sent “una veu de silenci subtil”, i sap que Déu és allà. Serà un encoratjament, un estímul. Es tracta d’una breu experiència d’indescriptible intensitat, sent una veu que és síntesi de tots els sons i de totes les veus fora de qualsevol temps ordinari. Després d’aquesta experiència, surt de la cova i resta en la presència de Déu. La meva professora[8] d’hebreu ens comentava que ‘silenci’ (demamah) conté les lletres que equivalen a preguntar-se “què és la vida?” i comparteix les lletres de i ema (dàlet i mem) amb les quals escrivim adam (humanitat); afegia que la primera lletra de silenci (demamah), té forma de porta, d’obertura, pas i convit a deixar-se vibrar en la paraula fent espai dins nostre.
Se’ns convida a estar en contacte amb la nostra realització interior, arrelats a la terra i orientats al diví, perquè cal saber quan el silenci esdevé “veu” (qol). Si fem espai, la llibertat espiritual ens condueix a aquesta pau (shalom) que ens permet conèixe’ns, comunicar-nos i estimar els altres. El silenci és gratitud, és fe, és amor. El silenci conscient esdevé llavors acció, es converteix en missió, quina és la teva? És la joia del servei incommensurable. Com la imatge del just, pobre i humil, d’un que se salva (Zacaries 9,9), perquè la tenim, la capacitat de salvar-nos. La joia és una qualitat de l’ànima, la tenim amb nosaltres; la podem expressar a través del cant, de la dansa, de la pregària, i cada vegada que tornem a l’alegria, l’ànima s’acosta a aquesta veu subtil que parla.
“I per molt que tinguéssim la boca plena de cançons com tot un mar, i la llengua ens fes cantar tot de lloances com la multitud de les onades i els llavis pronunciessin llaors amples com els espais del firmament, per molt que els ulls brillessin com el Sol i com la Lluna, els peus fossin lleugers com els dels cérvols i estenguéssim les mans com ales d’àliga en vol, no seríem capaços d’agrair-vos-ho prou, Oh Senyor Déu nostre i dels nostres avantpassats”.[9]
Avui és matí de Pasqua. I tu, què hi fas aquí?
***
[1] Neus Forcano Aparicio, “Fe y Nuevos feminismos. La Iglesia enredada en la ideología de género: invitación a una apertura transformadora.” Dins Sentires emergentes y fe (2019); Valencia: Chaminade y Tirant Humanidades.
[2] Eduardo de la Serna, Primera carta del apòstol san Pablo a los cristianos de Corinto. Navarra: Verbo divino, 2019.
[3] Montserrat Camps Gaset (ed.) Pregàries cristianes antigues. Barcelona: Ateneu Universitari Sant Pacià (Facultat de Teologia de Catalunya), 2021; col. Grans textos cristians, 18; pàgina, 87.
[4] Jürgen Moltmann (1995), La venida de Dios. Escatología cristiana. Salamanca: Ediciones Sígueme, 2004; col. Verdad e Imagen, 149; p. 428-430.
[5] Neus Forcano, “No hi ha home ni dona, tots sou un sol cos. La confiança en el Déu que ve” dins Cristianisme contracultural, Qüestions de vida cristiana 267-268, (desembre 2020), pp. 25-36. Barcelona: Publicacions de l’Abadia d Montserrat i Fundació Joan Maragall.
[6] Eduardo de la Serna, Primera carta del apòstol san Pablo a los cristianos de Corinto. Navarra: Verbo divino, 2019.
[7] SCHUSSLER FIORENZA, Elizabeth. En memoria de ella. Bilbao: DDB, 1989; o también, Discipleship of equals. A Critical Feminist Ekklesia-logy of Liberation. New York: Crossroad, 1993.
[8] Hora Aboav, Crescere con le radici delle parole ebraiche. Roma: Castelvecchi, 2021.
[9] Pregària jueva Nixmat kol hai, dels segles I-II dC, “L’ànima de tot ésser vivent”, traduïda per Manuel Forcano, a Montserrat Camps Gaset (ed.) Pregàries cristianes antigues. Barcelona: Ateneu Universitari Sant Pacià (Facultat de Teologia de Catalunya), 2021; col. Grans textos cristians, 18; pàg. 39.