Al Credo apostòlic s’afirma que Jesús va davallar als inferns. Aquest descens de Jesús als inferns se situa entre la mort de Jesús i la seva resurrecció.
Aquest descens de Jesús als inferns, que apareix a diversos llocs del Nou Testament (Mt 16,18; Ac 2,29-33; Flp 2,10;1 Pe 3,19; etc.) i també al Pregó de la Vigília pasqual, ens resulta avui una cosa estranya i desconcertant. Què és i quin sentit té per a nosaltres avui aquest descens de Jesús als inferns?
En primer lloc cal clarificar que “els inferns” a què baixa Jesús (en hebreu seol, hades) són diferents del clàssic infern (en hebreu gehenna).
Els inferns, el seol o l’hades, eren per al món jueu de l’Antic Testament el lloc i el regne dels morts. Se situava al si de la terra (Mt 12,40), de la mateixa manera que se situava Déu a dalt al cel. Davant de realitats que ens sobrepassen, no tenim més remei que buscar expressions simbòliques com el cel i els inferns.
Els inferns eren un lloc fosc i, d’alguna manera, allunyat de Déu, on anaven els morts al final de la seva vida i es reunien amb els pares. Durant molt de temps Israel no tenia idea clara de la resurrecció, encara que alguns salms demanaven no romandre al seol, sinó arribar a veure el rostre de Déu (Sal 16,10-11) i alguns textos profètics (Ez 37) i després de l’exili (2 Mac 7) ja anunciaven l’esperança de resurrecció.
La davallada de Jesús als inferns significa que Jesús assumeix la condició humana i la mort fins al final, s’encarna fins al capdavall de l’existència humana, baixa com tots els morts, als inferns, al regne dels morts.
Però la gran novetat és que Jesús no roman als inferns, no queda tancat a la presó dels morts, sinó que surt del seol victoriós, ressuscita i trenca els lligams del regne de la mort, la seva presència il·lumina les ombres de la mort. Un text de l’Apocalipsi ho expressa clarament: “Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme” (Ap 1,18).
La iconografia occidental de la resurrecció representa Jesús que surt del sepulcre, davant del desconcert dels soldats que cauen esfereïts. Les icones de la resurrecció de l’orient cristià, més profundes, representen Jesús ple de llum que surt dels inferns victoriós i pren de les seves mans Adam i Eva, l’Home i la Dona, per treure’ls fora dels inferns i recrear-los a la llum pasqual. La resurrecció de Jesús vol dir l’alliberament del mal i el triomf de la vida sobre la mort.
El descens de Jesús als inferns té conseqüències no sols espirituals sinó històriques. No només és creure que la mort no és l’última paraula i que Jesús és el qui viu, sinó que implica que cal continuar baixant als inferns dels nostres dies, per alliberar de la mort els qui pateixen una vida inhumana i qualsevol tipus de esclavitud.
Hem de baixar als inferns de les víctimes de la guerra d’Ucraïna, als migrants que arriben en trens o en pasteres, a les residències de persones grans abandonades, als inferns dels sensesostre, dels desnonats, de les dones marginades víctimes d’agressions i d’abusos sexuals, totes les persones que pateixen pobresa, solitud i exclusió per motius ètnics, culturals, sexuals o religiosos. I cal comunicar vida i esperança, alliberar una mort abans d’hora.
El Dissabte Sant és litúrgicament un dia de silenci tot esperant la Vetlla Pasqual, però aquest llarg silenci és ple de l’esperança de la Pasqua i ha d’aportar vida a tots aquells que avui resideixen als inferns de la nostra història. Hem de baixar com Jesús i amb Ell als inferns d’avui i amb la força del Vivent, alliberar de la mort els qui avui viuen a la nit de la desesperança i conduir-los a la Pasqua.
[Icona extreta de Jesuits.org]