[Aquest text es publica simultàniament a la web de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)]

Va tancar els ulls. I la foscor va omplir-ho tot. 

El batec del meu cor em deia que alguna cosa no anava bé. Com estar tranquil? Tants de somnis, tantes esperances que ara s’acabaven de trencar. Sembla que va ser ahir quan vam sortir de Betania, amb els ànims enfortits. Havíem anat a casa de Simó, el leprós; havíem preparat tot. Pujariem a Jerusalem acompanyats de tots aquells que habitaven la casa dels pobres, amb tots aquells que no podien entrar al temple. I fariem la revolució. Però no una revolució al estil del que volien els zelotes. La nostra seria la revolució de la misericòrdia, d’aquell amor de Déu que ens convidava a estimar com ell. Tot això ho havien viscut amb ell, tot això ho havien après d’ell…

Ara, mirant aquesta creu de fusta, mirant el seu cos sense vida, sembla que l’esperança ha desaparegut. El serf del Senyor no havia tingut èxit com deia el profeta Isaïes. Qui és realment aquest que penja d’aquest pal? Qui soc jo? Jo soc algú que he somiat amb ell, que ha cregut el que deia, que s’ha emocionat amb la seva vida plena de passió. Perquè si alguna cosa es podia dir de la seva vida és que havia estat una vida plena, apassionada…  Però, i ara? És això necessari? 

En aquest moment, no serveix de res el que hem viscut, el que ens han dit. Tanta gent que ha parlat d’ell. Avui, aquí, ara, estem sols. Ell i jo. Cara a cara. I és aquí on he de decidir si crec o no crec en el seu projecte. Un projecte que ha estat aixafat. Era això el que volies? Tu que ens havies dit que el món seria diferent, dels misericordiosos, dels que volien la pau, dels que ploraven… I ara, aquí em tens, enmig d’una vall de llàgrimes, sense saber què fer.

Em costa molt mirar el seu cos. Ja abans d’expirar el seu últim alè, vaig necessitar apartar la seva mirada. No podia aguantar aquest ulls. En ell hi eren reflectits tanta gent, tantes persones amb les quals ens van aturar perquè estaven fora del camí… Aquells que Mateu ens deia que ocupaven el seu lloc, que eren on el trobaríem a ell. Però ara… Quan caminàvem junts, quan ens enviava als pobles a parlar amb la gent, enmig dels malalts, d’aquells que la llei apartava, ens enrecordàvem d’ell, del seu missatge i volíem actuar com ell. Però ara ja no hi és, ja no hi ets.

Intento aixecar la vista. No puc. Tanco els ulls i les imatges omplen el meu cos. Nens que s’ofeguen al mar, dones maltractades i abusades, persones que moren de gana… de gana, avui… És insuportable. El seu cos segueix penjat. Qui soc jo? Tindré valor per despenjar aquests cossos de les creus? Qui soc jo? Només davant seu puc trobar-me.

En quines mans puc posar la meva vida? Quin Déu la acollirà? Quina vida vull tenir? Jo, que l’estimava tant, que estava disposat a tot per ell. I ara, no queda res. Només la fe. El miro, et miro i puc deixar de parlar-te… És això pregar-te? Hi ha alguna cosa, hi ha quelcom més. En aquest cos travessat per la llança i la mort hi ha quelcom més. És aquesta la meva fe?

[Imatge de Hands off my tags! Michael GaidaPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Llicenciat en teologia i psicopedagogia. Educador per vocació i convicció. Treballa fent classes en un centre de secundària. Col·labora amb diverses entitats del món social. Responsable de l'Àrea Teològica de Cristianisme i Justícia.
Article anteriorEl banquet de sinodalitat i ministeri
Article següentDavallà als inferns

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here