Podria semblar un tòpic parlar del ministeri en un Dijous Sant. Per què una reflexió més, sobre el dia en què els sacerdots celebren de manera especial el seu ministeri? Encara em ressona l’homilia d’una missa crismal, prèvia a l’inici de la litúrgia amb el poble, adreçada específicament als ministres, on el bisbe es dirigia als sacerdots presents aprofundint en el misteri de l’ofici in persona Cristi. Un cert aire d’elitisme, elecció i unció especial rellentava d’aquestes paraules i de la litúrgia dels seleccionats que hi participaven (la meva participació semblava una mica fora del comú) i molt recentment he tornat a aquest record, en llegir -a col·lació del tema de les sinodalitats- que en les darreres tres dècades entre el 80% de ministres ordenats es manté la convicció que “són ontològicament diferents dels laics”[1]. No se sap fins a quin punt Jesús de Natzaret o, fins i tot, Pau de Tars s’identificarien amb aquesta afirmació, no només tenint en compte la seva condició (no eren sacerdots) i la seva naturalesa humana que no se sap com s’explicaria des del dualisme ontològic (sacerdot-laic/home-dona/cultura-naturalesa, etc.) i que tant ha costat defensar. No estranya que alguns teòlegs assenyalin un monofisisme manifestament velat a l’imaginari creient actual…

Alhora, la connexió entre el ministeri i la sinodalitat em sembla cridanera, per dues raons: (1) perquè no són temes a priori tan lligats i -tot i això- compareixen junts; (2) perquè semblen distingir-se dues línies de la reflexió sinodal al voltant del ministeri ordenat. Aquestes són: la visibilització de les inquietuds de les dones que se senten cridades al ministeri sacerdotal i la reflexió del camí sinodal alemany que suggereix que potser ha arribat el moment de plantejar-se a l’Església si el ministeri ordenat és necessari[2].

Aquesta breu reflexió té per objectiu evocar unes quantes fites relacionades amb el ministeri sinodal i deixar-nos interpel·lar en veure el Jesús de dijous sant en actitud de servei, de la qual etimològicament deriva la paraula “ministeri”: koinonia, subtilment distingides en la traducció per les pràctiques eclesials. La idea és tornar els ulls a Jesús que se cenyeix la cintura i es posa a servir (Jn 13,4-17) subvertint les jerarquies assignades al lideratge i posant en valor el rostre del ministeri en clixés femenins.

Les absències de les dones en els relats bíblics i en els quadres representatius del darrer sopar, no tant en altres banquets de Jesús que li han valgut el sobrenom de “golut i bevedor” (Mt 11,16-19), contrasten amb la actuació del Mestre, el ministeri i servei del qual s’assemblen perillosament a les tasques de la barrendera cercadora de la moneda perduda (Lc 15,8-10) o de Marta (Lc 10,38-42) preocupada perquè els hostes se sentissin a gust. Tot i això, allà hi ha el Regnat: qüestionar els esquemes mentals i les lògiques de poder “renunciant a la falsa uniformitat construïda amb finalitat de control i poder per afavorir l’expressió de les singularitats que l’Esperit inspira en l’Església”[3]. Per a Celia Rojas el sínode intenta desaprendre “la nostra manera de concebre l’Església”[4], amb una major sensibilitat intercultural, ecològico-social i perquè es doni un canvi de perspectiva cap als marges[5], un abordatge valent dels abusos i les estructures eclesials clericalistes i del format de participació i la representació de les Esglésies locals dins de l’Església Universal. Mentre el terme “laic” es refereixi als no experts i el poder religiós estigui en mans del clergat quan la majoria dels batejats segueixin sent laics, el camí de sinodalitat (syn-odes=caminar junts) comença amb la premissa errònia que la majoria masculina clericalitzada conduirà la nau (el cotxe) mentre les dones i els altres fidels siguin les rodes[6], i això podria impedir que l’Església es converteixi en sinodal[7].

“La sinodalitat pot ser el punt d’inflexió en la història evolutiva de l’Església”[8] si permet alliberar-se del seu bagatge feudal, imperialista i patriarcal. La pregària, els àpats i el compartir els recursos podrien ser les tres pràctiques que entrenem a Quaresma per preparar el Tridu Pasqual i segueixen sent el full de ruta de la cristiandat sinodal[9]. Les tensions entre el ministeri de les taules i el ministeri de la paraula que es reflecteixen a Ac 6,1-7, es fan ressò en el debat pel lideratge a la comunitat.

Les dones reivindiquen els set sagraments per a les persones batejades, mentre que la plenitud de l’escàndol de la comprensió de in persona Cristi es reserva només als ordenats, en una organització desordenada, almenys, des del punt de vista canònic: no hi pot haver bisbe sense la diòcesi. Aquestes ordenacions són nul·les segons el c. 6 de Nicea i els cc. 6 i 29 de Calcedònia[10]. Si es consenten aquestes excepcions, per què no consentir les ordenacions de les dones?[11].

La necessitat sociològica no pot ser l’única raó, ni tampoc l’ordenació sacerdotal de les dones només pot ser una qüestió d’excepció o privilegi. Mentre hi hagi dones que no vulguin ser sacerdots[12], Marciano Vidal recorda dues raons per les quals la tradició moral priva les dones del setè sagrament[13]: l’assumpció que les dones són vicioses i per la presumpta impuresa ritual (que no considera convincents), apuntant que és un problema de consciència. I mai més ben dit. El moralista cita S. Agustín d’Hipona[14] i a Tomàs d’Aquino[15] que reflexionen si el desig del sacerdoci és un desig bo, com afirma 1 Tim 3,1 (“si algú aspira a ser cap dels ancians, té un bon desig”) sota dues restriccions i des d’un aspecte positiu: no per a l’honor ni per prevaldre (on són els 80% que afirmen una diferència ontològica?), sinó per servir, per al ministeri.

Davant la negativa de la institució i el desig personal, les actituds recordades per Marciano Vidal, citant el moralista Ebenhard Schockenhoff de Friburg, serien: no augmentar el conflicte, obrir-se a l’esperança perquè la cosa maduri, perseverar sense abandonar la lluita, la resiliència, i treballar, no en solitari, sinó en conjunt, fent el camí sinodal[16] de renovació. Vidal augura un canvi abans del 2040 de la dinàmica a l’Església i profetitza que no s’aconseguirà el sacerdoci ordenat de les dones mentre no hi hagi sacerdots casats, no hi hagi igualtat a l’Església i mentre els càrrecs a l’Església no es reparteixin amb la participació de els fidels.

Celebrem aquesta esperança durant la nit del banquet de l’amor.

***

[1] Survey of American Catholic Priests (1973, 1993, 2001). https://papers.ssrn.com/sol3/papers.cfm?abstract_id=3951931

[2] Una de les propostes que sí que es va votar i que es va aprovar per la mínima diferència (95 a 94) és que “s’estudiï si l’Església catòlica encara necessita el sacerdoci”. A la roda de premsa posterior, Mons. Bätzing es va afanyar a assegurar que “ningú ha pensat a abolir el sacerdoci; no hi pot haver una Església catòlica sense sacerdoci”. Ara bé –va afegir–, “no només per la crisi provocada pels abusos, hi ha qüestions que cal plantejar sobre el paper dels sacerdots”. No és menys significatiu que aquestes conclusions es donin en dinàmica de l’assemblea sinodal, on cal una triple majoria de dos terços: del ple, dels bisbes i -a petició- de les dones. https://www.aceprensa.com/religion/iglesia-europa/el-camino-sinodal-aleman-prosigue-entre-fuertes-criticas/

[3] Francisco I, Un temps pour changer (Paris, Fayard, 2020).

[4] Celia Rojas Chávez, “El III sínodo Diocesano de S. Cristóbal de las Casas, Chiapas. Una experiencia sinodal inculturada en contexto maya”, Concilium 390 (2021/2), 14.

[5] Julia Knopp i Martin Kirshner, “El camino sinodal de la Iglesia en Alemania y su relevancia para la Iglesia Universal” Concilium 390 (2021/2), 28.

[6] Abraham, “Sinodalidad”, 45.

[7] Kochurani Abraham, “Sinodalidad: cuestiones críticas y preocupaciones de género desde Asia”, Concilium 390 (2021/2), 41.

[8] Abraham, “Sinodalidad”, 49.

[9] Barbara E. Reid, “Pensamiento y acción sinodal y colegial en el Nuevo Testamento”, Concilium 390 (2021/2), 65.

[10] Hervé Marie Legrand, “La sinodalidad es práctica: un alegato a favor del aprendizaje”, Concilium 390 (2021/2), 135.

[11] Jacqueline Straub, Joven, católica y mujer. Por qué quiero ser sacerdote, Madrid: PPC, 2022.

[12] Mª Cristina Inogés Sanz, No quiero ser sacerdote. Mujeres al borde de la Iglesia, Madrid: PPC, 2020.

[13] Foro PPC: Joven, católica y mujer. https://www.youtube.com/watch?v=KSfoNThAa9U

[14] S. Agustín de Hipona, Ciudad de Dios, Libro 19,  cap. 19.

[15] Sto. Tomás de Aquino, Summa Theologiae, II- II, q. 185.

[16] https://www.lavanguardia.com/vida/20220206/8037006/camino-sinodal-iglesia-catolica-alemania-celibato-papa-mujeres-homosexuales.html

[Imatge de congerdesignPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Doctora en Teologia per la Universitat Pontifica Antonianum de Roma i Doctora en Arts i Humanitats per la Universitat de Múrcia. Professora a l'Institut Teològic de Múrcia al Màster en Teologia. Membre de l'Associació de Teòlogues Espanyoles (ATE), de l'European Society of Women Theological Research (ESWTR) i del Seminari Teològic a València. Màster en Administració i Direcció d´Empreses per l'ENEB (Barcelona) i Especialista en Direcció de Vendes per l'ESIC (València). Nascuda a Polònia i resident a València (Espanya). Les seves principals línies de recerca són l'ètica i l'hermenèutica teològica. L'interès se centra a investigar si hi ha un acord de mínims entre les diferents propostes de l'ètica feminista de les filòsofes de la segona meitat del segle XX.
Article anteriorNotas para una ascética contemporánea
Article següentMeditació amb la creu

2 Comentaris

  1. Por favor ¿ cómo puedo hacer para traducir los artículos que se publican en catalán pasarlos al castellano?
    No quiero perderme los. GRACIAS.

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here