Les xarxes socials van aparèixer a l’horitzó de la comunicació com una oportunitat per a la democràcia. Ja no calia disposar d’un gran mitjà per explicar els fets o proposar la reflexió mateixa, de manera que quedés disponible per al gran públic. De fet, van aparèixer youtubers i influencers que ni van néixer d’una gran empresa comunicativa ni tenien com a via un mitjà de prestigi. Les xarxes ens permeten disposar diàriament d’imatges i dades, veure-les i tornar-les a veure (com va passar durant els dies de l’erupció), i fer-nos així la nostra pròpia idea del que passa.

Alguna cosa ha passat, però, amb aquesta “democratització” dels mitjans que ens deixa amb la impressió que, encara que hi ha més missatges disponibles, no estem més ben informats. Sospitem que la qualitat de la informació no depèn exclusivament de la democratització de la disponibilitat de canals o del nombre de subjectes que es converteixen en productors i emissors de missatges. Es fan necessàries la qualitat i professionalitat dels qui comuniquen. Fa 50 anys, quan el món dels mitjans s’assentava sobre la tríada de la premsa, la ràdio i la televisió, Pau VI assenyalava el paper de l’ètica periodística “en el control i la valoració crítica de les fonts, en la fidelitat a les dades observades i en la transmissió integral d’aquestes”. Afegia, a més, l’augment de responsabilitat quan “el comunicador està cridat, com sol passar, a afegir elements de judici i orientació al simple relat del fet”.

Amb la quantitat de missatges banals, instantanis i sense contrast, avui es fa molt important la tasca del periodisme. Les xarxes possibiliten un volum immens de missatges que no tenen sempre la profunditat que requereixen els assumptes; per això, cal qui estudiï amb serietat i profunditat cada tema i situï el marc en què esdevenen els fets i els missatges. L’“ara mateix”, la instantaneïtat domina la comunicació de masses. Avui necessitem professionals amb memòria llarga per identificar arrels i horitzó per donar continuïtat narrativa al que passa. La comunicació global es va anar omplint de missatges, en què el volum i els reenviaments són més rellevants que l’adequació als fets i al criteri amb què es forma l’opinió. Necessitem professionals consolidats a dades i fonts fiables i contrastades, amb sentit autocrític a l’hora de formular les seves opinions.

Al quart dia de la nostra darrera erupció de Cumbre Vieja, vaig deixar de fer servir la tele com a font d’informació. El primer que em va fer reaccionar va ser l’efecte que causava a la gent gran de la casa: la inquietud, el nerviosisme i, alhora, l’enganxament, la necessitat de mantenir els ulls a la pantalla. D’altra banda, notava que dins meu sentia que a la fascinació de les imatges espectaculars se sumava la morbositat d’abocar-me al mal i la seva expressió en rostres i paraules de les meves veïnes i veïns de l’altra banda del cim palmer. Vaig descobrir que enmig de la sobreactuació mediàtica no hi havia manera d’obtenir la informació útil: com ens havíem de cuidar, en què podíem ajudar, com interpretar la sismicitat, què fer quan l’olor de sofre augmentava, com podia netejar la cendra o com aconseguir ajuda per retirar-la de la teulada a quatre aigües de casa nostra. No és que aquesta informació no estigués en algun lloc de l’emissió, sinó que era impossible localitzar-la en aquella narració massa semblant a un reality show barrejat amb moments “minut i resultat” de les retransmissions radiofòniques del futbol dels diumenges. Així que vaig descobrir que gairebé tota la informació que realment necessitava la podia obtenir d’algunes trucades telefòniques, una o dues publicacions digitals (El Apurón entre d’altres) i els canals oficials de dues o tres institucions. N’hi havia prou de sortir de casa al clarejar i mirar cap a la columna de fum de l’orient per poder saber si avui es podia sortir sense problema amb els grans, si calia preparar-se per a la cendra o si l’olor de sofre ens obligaria a tancar portes i finestres.

És clar que cal el periodisme. Ens cal una feina seriosa i professional que no posi el seu accent en el divertiment, l’espectacle, la morbositat o els interessos partidistes o econòmics de l’empresa. Necessitem no només llum i taquígrafs, sinó també qui ens ajudi a filtrar els sorolls i a disminuir el volum de la cridòria. Necessitem que algú es treballi l’obscurantista constel·lació d’infinitat de missatges i s’aturi a distingir, com ens deia Machado, les veus dels ressons. Necessitem gent humil i treballadora, la credibilitat de la qual s’acreixi amb l’exercici professional de la comunicació com a servei públic.

A finals de gener, el papa Francesc es dirigia a un consorci de mitjans de comunicació per reflexionar-hi sobre la “infodèmia” que acompanya la Covid. Es referia no només a l’acumulació de mentides o falsificacions, sinó també a “la multiplicació i superposició d’informacions, comentaris i opinions anomenades ‘científiques’, que acaben creant confusió”. Des de les institucions i també des de la professió periodística hem de subratllar el caràcter de servei públic que va construir els millors moments d’aquesta tasca noble. Es tracta de posar al centre la persona i les seves necessitats informatives. Es tracta d’allunyar-nos de la pressa comercial, la simplificació maniquea i l’enrenou dels missatges entossudits a enganxar clientela més que a informar la ciutadania. Això probablement té més a veure amb l’ètica personal, professional i empresarial que amb l’impacte mediàtic, la comptabilitat de l’audiència, els seguidors de TikTok o el nombre de retuits que ens avalen.

[Imatge cedida per l’autor]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta, de l'equip CPAL, assessor de la Xarxa de Ràdios SJ d'Amèrica Llatina i el Carib.
Article anteriorGratuïtat i identitat
Article següentHaití: ¿cuándo demasiado es demasiado?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here