Sergio Mattarella, ancià president d’Itàlia i sense adscripció a cap partit des del 2009, volia jubilar-se de forma ben merescuda després d’un reconegut i gens fàcil septenni a la més alta magistratura transalpina. Havia ja iniciat la seva mudança del Quirinal, el palau presidencial, cap a un apartament de lloguer. No li ha estat possible culminar-la. Li han suplicat que es quedi, per 759 vots dels 1009 possibles, davant la incapacitat de la classe política per consensuar un substitut. En ell va coincidir una de les majories més folgades de la història de la República italiana.

Per cert, en el seu discurs d’inauguració del nou mandat a inicis de febrer va subratllar la necessària lluita contra les desigualtats i la pobresa.

L’economista, que no polític, Mario Draghi, el candidat oficiosament més ben posicionat per substituir-lo, també continua en la seva funció com a primer ministre perquè, segons sembla, no trobaven ningú tan idoni com ell per seguir al capdavant del govern. I si hagués abandonat l’executiu, encara que fos per esdevenir cap d’Estat, s’albiraven eleccions amb resultats caòtics en un moment delicat per rellançar el país després de les fases més agudes de la pandèmia. Draghi, sense estar associat a cap partit, gaudeix de gran prestigi internacional per haver iniciat els passos adequats per encarrilar la solució a la terrible crisi econòmica desfermada a partir del 2008, des de les seves responsabilitats prèvies com a president del Banc Central Europeu, quan bona part de polítics continentals s’enrocava en discussions sobre l’austeritat.

Segons molts analistes, és el fracàs dels partits polítics, en un context on el guirigai parlamentari és notable. Preocupats per arrabassar parcel·les de domini, s’emboliquen en jugades tàctiques i preval la grenya davant qui no pensa igual, cosa que alimenta amb deler els mitjans de comunicació, allunyant-se de la recerca del bé comú. Al final, els qui han de treure les castanyes del foc són professionals reconeguts, potser menys contaminats pel tripijoc de les quotes de poder que polítics de tota la vida, o que nouvinguts oportunistes o populistes. Enrico Letta, diputat i antic primer ministre, per exemple, reconeixia que aquesta segona elecció consecutiva del president italià posa en evidència la dificultat de la política. Quina pena. Per desgràcia, no només passa a Itàlia. Que cada país faci examen de consciència.

Seria desitjable una regeneració de la política, on prevalgués menys la imatge, l’espectacle o la cridòria i pogués sobresortir el consens per treballar amb eficiència per a la solució dels problemes que més afecten a la ciutadania, sense estar pendents de les medalles que penjar-se. Tanmateix, uns quants s’esmercen en aplicar el proverbi de divideix i venceràs, en benefici propi o del seu grup. Obliden el que va advertir Unamuno: vencereu, però no convencereu. Podríem afegir: i ben poc arreglareu.

En aquest sentit, cobren valor les candidatures dels qui menys cobdícia tenen, encara que sí coneixement, experiència, honradesa i capacitat de sacrifici. Malauradament, aquest últim terme no sol tenir predicament en la propaganda que la societat de consum ens va martellejant com un corcó, tot subratllant l’ambició i la supèrbia. Sense humilitat, no es pot cooperar i d’aquesta manera, tant els propis partits, com la política en general, corren el risc de convertir-se en una torre de Babel. No hi ha més que acostar-se a les notícies aquests dies.

[Imatge de Sergio Mattarella extreta de Wikimedia Commons]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Treballa en l’àmbit de les relacions i el comerç internacionals. Col·labora també amb ESADE, on ha sigut professor de Política internacional d’empresa. A Cristianisme i Justícia forma part del Grup de professionals i de l’Àrea social. És autor de diferents publicacions; amb CJ, del quadern Treball i vida: un camí a la recerca de sentit (extra, 2012), Europa en la cruïlla (amb Lluís Sols, nº 188, 2014) i Valors, emocions, treball i vida: el repte de la conciliació (Col·lecció virtual, nº 21, febrer 2021).
Article anterior24-F: ¿fragmentando el logos?
Article següentLa revolución eclesial de Francisco: una más que posible cuarta etapa sinodal

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here