La guerra a Ucraïna deixa de nou la trista imatge de dos països de majoria cristiana matant-se. En aquest cas, són dos països on la fe ortodoxa està profundament arrelada però on es viu un veritable cisma religiós, encara que els seus límits no corresponguin exactament amb els ucraïnesos de llengua autòctona i els de llengua russa. Fonamentalment, tenim al país un cisma entre l’Església ortodoxa sotmesa a Moscou (17%) i la recent Església ortodoxa del patriarcat de Kyiv (53%), declarada independent el 1993, i reconeguda per Constantinoble fa tres anys. Significativament, un 30% restant d’ortodoxos no saben o no es volen definir. Tenim a més una petita Església en comunió amb Roma que celebra en ritu ortodox i uns pocs catòlics d’influència polonesa que celebren en ritu llatí.
De fet, encara que entre les seves diverses justificacions de la invasió Putin hagi inclòs la religiosa (defensar l’Església ortodoxa russa present a Ucraïna), l’església russa ucraïnesa també ha condemnat la invasió a través de la veu del metropolita (=bisbe principal), Onufry, que té una àmplia autonomia. Una part d’aquesta Església ha assumit amb el temps la seva consciència ucraïnesa.
Ucraïna és d’una gran importància simbòlica per a Rússia perquè va ser el lloc des d’on es va cristianitzar la regió. El príncep Volodymyr (Vladimir) va rebutjar el paganisme i es va batejar a Crimea el 988. El nacionalisme rus necessita d’alguna manera aquesta regió, ja que remet als seus orígens. És sabut que els mites fundadors dels països són extraordinàriament més poderosos i mobilitzadors que molts dels conflictes que puguin anar apareixent després al llarg de la història. És significatiu que tant Putin com el president d’Ucraïna tinguin el mateix nom que aquest fundador. El líder rus va erigir el 2016, davant del Kremlin, una estàtua de 17 metres, i el patriarca Kyril de Moscou el va definir com a «pare del poble rus i símbol de la unitat de tots els pobles de la Rússia històrica».
Aquesta pretesa unió, va començar a trencar-se amb les invasions tàrtares, que van partir el país en dos, i va fer que es traslladés la seu del metropolita de Kyiv a Moscou el 1325. I, posteriorment, el 1589, Moscou va obtenir de Constantinoble el títol de Patriarcat, amb la pretensió de convertir-se en la tercera Roma. Sorgia així un nou Patriarcat ortodox al costat del d’Alexandria, Jerusalem, Antioquia i Constantinoble, que era el “primus interpares”.
Constantinoble (ara ja Istanbul, sota domini Otomà des del s.XV) va acabar delegant el 1686 al patriarca de Moscou la potestat d’escollir i ordenar el metropolita de Kyiv. Tot i que la delegació va ser temporal, segons Constantinoble, la permanència en el temps, ha estat considerada per Moscou com una delegació definitiva, i per tant una autoritat sobre ella.
El 2019, el patriarca de Constantinoble, va revertir aquesta delegació i va reconèixer el metropolita de Kyiv com a independent del de Moscou després de la petició oficial del nou govern ucraïnès. En efecte, després de la caiguda del govern pro-rus d’Ucraïna, el 2014, el nou govern es va proposar deslligar-se també religiosament de Rússia. Cal advertir, però, que en l’eclesiologia ortodoxa és comú atorgar al bisbe principal de cada país l’autocefalia, és a dir, una potestat sobre tots els cristians ortodoxos del país i una autonomia de jurisdicció respecte als Metropolites dels altres països. Correspon al patriarca de Constantinoble (=Istanbul) atorgar aquesta potestat.
La indignació del Patriarcat de Moscou va ser de tal magnitud que va trencar la comunió amb totes les Esglésies ortodoxes que van reconèixer Kyiv. Es tracta d’un gest de gravetat extrema que suposa, a nivell religiós, una convergència amb la visió político-nacionalista de Putin: igual que els antics territoris de l’URSS han de continuar subjectes al poder polític de Moscou (encara que puguin ser Estats independents), les seves Esglésies respectives han de caure sota la jurisdicció del patriarcat de Moscou, encara que puguin tenir certa autonomia. Per això, Kyril, en la seva homilia del 27 febrer recolzava políticament Putin considerant com a “forces del mal els que lluiten contra la unitat històrica de Rússia i d’Ucraïna”. El poble cristià ortodox d’Ucraïna, però, és aliè a aquesta confrontació jeràrquica. Fins i tot no sempre és conscient de si assisteix a una església depenent d’una obediència o d’una altra. Per poder mesurar l’amplitud del problema, és interessant veure que el 63% dels russòfons d’Ucraïna consideraven el 2016 que Rússia té l’obligació de protegir-los, contra el 30% que ho negaven.
Aquell any, el famós centre d’estudis d’opinió, Pew Research, va llançar un estudi important sobre el fenomen religiós dels països de l’Est que havien estat sota domini comunista. Segons aquest, l’adscripció a l’Església ortodoxa havia crescut a Rússia del 37% el 1991 al 71%, i a Ucraïna del 39% al 78%. Els catòlics en aquest país representen ara un 10%, però són molt més practicants (43%), davant dels ortodoxos (12%). El nombre d’ateus, musulmans i jueus és proporcionalment insignificant.
Pel que fa al tradicionalisme de la societat ucraïnesa i russa, no sembla haver-hi gaires diferències ja que, per exemple, el suport a la legalització del matrimoni homosexual no supera en cap dels dos països un 10%.
D’aquest estudi, probablement el més significatiu va ser que Ucraïna era el país de l’antiga òrbita soviètica amb una insatisfacció més gran respecte a la vida al seu país (94%). Només un 2% se sentien satisfets. I, encara pitjor, només un 1% deien que la situació econòmica del país era bona.
Amb un pessimisme d’aquesta envergadura no deixa de sorprendre l’afany numantí de defensar el seu país davant l’agressió russa. ¿O tal volta explica que són una població que considera que ja no té res a perdre?
[Imatge extreta de Wikimedia Commons]