Aquesta foto que es va fer viral en les xarxes socials recentment em va cridar l’atenció per diferents raons. La situació descrita és la següent: una dona refugiada síria que porta vivint a Dinamarca des de l’any 2014, que havia aconseguit integrar-se a la societat danesa, tenia feina, havia après l’idioma i inclús, -tal i com es pot comprovar a la foto- havia establert relacions amb les persones del seu entorn, en aquest cas, una veïna, ha estat obligada per les autoritats daneses a tornar al seu país d’origen. Per forçada em refereixo al fet que no té cap altra opció. I en el cas que volgués quedar-se al país, Dinamarca, es posaria en marxa la maquinària judicial més violenta per a fer impossible la seva regularització o una vida més digna en aquest país.
La raó esgrimida per les autoritats per a no prorrogar-li el permís de residència és que “Damasc i els seus voltants són zones segures per a tornar” -segons el Servei d’Immigració danès-. Per aquest motiu, s’han cancel·lat centenars de beneficiaris de protecció temporal i, en conseqüència, els seus permisos de residència. Segons les dades facilitades per Amnistia Internacional des de l’1 de gener de 2020 fins a l’1 d’abril de 2021, el Servei d’Immigració danès va revocar o cancel·lar fins a 380 permisos de residència danesos a refugiats sirians.
És difícil creure que les autoritats daneses puguin considerar segures unes certes parts de Síria per a tornar, ja que és un país on es deté sistemàticament a les persones, les hi tortura i les hi sotmet a una separació forçosa, la qual cosa constitueix crims de lesa humanitat. A més, aquestes declaracions contradiuen les valoracions dels experts internacionals sobre Síria i de l’ACNUR.
A més, les deportacions no s’estan duent a terme a causa de la interrupció de les relacions diplomàtiques. Per això, les persones afectades han de romandre en centres de detenció fins que siguin deportades o fins que decideixin tornar “voluntàriament” a Síria. Tot un despropòsit. Cal esmentar que aquests centres de detenció prohibeixen l’accés a l’ocupació o a l’educació i són una mesura de pressió perquè aquestes persones demanin el retorn voluntari als seus països d’origen al més aviat possible.
No obstant això, hi ha una qüestió més preocupant, i és el fet que aquesta notícia es convertís en viral, causant molta sorpresa. Lamento dir-los que aquesta és la vida quotidiana dels refugiats i immigrants indocumentats a Europa. Diverses polítiques de la UE se centren en la “lluita contra la migració irregular”, i creen una connexió injustificada entre la lluita contra la criminalitat i el control de la migració. Tot i que la Directiva de Retorn de la UE (2008) estableix que les alternatives a la detenció han d’aplicar-se sempre que sigui possible i Estats membres de la UE han de desenvolupar i utilitzar alternatives a l’internament, l’entrada i estada irregulars continuen sent criminalitzades, quan són essencialment qüestions administratives. Ho sé, és exasperant.
En definitiva, ha d’haver-hi alternatives a la detenció i centrar-se en promoure polítiques de migració humanes, així com advocar per polítiques i pràctiques que donin prioritat a la cerca de solucions duradores, inclòs l’accés a diferents permisos de residència. Per sort, no tot és pessimista quant a deportacions i internaments. PICUM és una organització que s’encarrega d’advocar per polítiques migratòries que no es basin en la detenció, i per a coordinar i facilitar l’intercanvi de millors pràctiques entre les parts interessades pertinents. Entre elles, es destaca una alternativa a la detenció, que s’ha posat a prova en diferents països com Bulgària, Xipre, Polònia i Grècia com a projectes pilot, conegut com a Case Management. El Case Management implica un suport personal al llarg del procediment d’immigració d’una persona, amb l’objectiu de treballar cap a la resolució del cas. La gestió de casos “se centra en comprendre i respondre a les necessitats dels individus i el seu context”. Mitjançant aquest enfocament, els gestors de casos dels usuaris avaluen periòdicament les seves necessitats i faciliten l’accés oportú als serveis de suport.
Segons Memnon Arestics, del Consell per als Refugiats de Xipre i membre de la Xarxa Europea d’Assistència als Refugiats (EATDN), “es tracta de compromís i confiança. Es tracta d’un requisit important entre la persona i el gestor del cas, i canvia constantment per a adaptar-se a les necessitats de la persona segons la fase en la qual es trobi”. Aquests “projectes alternatius a la detenció” poden ser un punt de partida per a una major col·laboració entre les organitzacions de la societat civil, les persones migrants, els governs i altres actors, aprofitant i reforçant les pràctiques positives que permeten que les persones no siguin detingudes o deportades, al mateix temps que es treballa per a aconseguir millores sistemàtiques.
Ja fa més de dos mesos que aquesta fotografia es va fer viral, i ningú sap que n’és de la dona de la fotografia, cal doncs seguir lluitant per fer realitat una quimera: cap persona és il·legal.
[Imatges publicades a SN.dk]