Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, EEUU i la URSS competien per l’hegemonia global en la Guerra Freda. Les dues repúbliques més influents dins la URSS eren Rússia i Ucraïna. Com que els països occidentals estaven preocupats per l’expansió de la URSS, que anava sumant territoris fronterers a la Unió Soviètica, van decidir crear l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord) el 1949. La organització, liderada per EEUU i formada per 12 països, va erigir-se militarment per impedir l’expansió de la URSS i protegir-se dels seus atacs.

Després de la caiguda del mur de Berlín el 1989, la URSS col·lapsa i Ucraïna aconsegueix la independència el 1991. Però malgrat això, l’OTAN no va desaparèixer. Des de llavors nous països han anat afegint-s’hi, creixent fins al nombre de 30 membres actuals, avançant en direcció a l’est, cap a Rússia. La mateixa Aliança Atlàntica havia promès a Gorbatxov que no ampliaria la seva influència cap a l’est d’Alemanya, però amb l’expansió, Putin ha sentit justificats els seus moviments militars dels últims anys. En les últimes dècades l’OTAN ha seguit activa, liderant operacions militars a Bòsnia, Kosovo, Iraq i Afganistan, i reclamant l’augment de pressupost armamentístic als seus membres.

Al 1999 ja van sonar provocatives les entrades a l’OTAN de la República Txeca, Hongria i Polònia, tres antics membres del Pacte de Varsòvia, un acord de cooperació militar entre països comunistes precisament per defensar-se davant d’atacs occidentals, per contrarestar l’OTAN. I la llista anava seguint: el 2004 s’uniren 7 països més de l’antiga URSS a l’OTAN. Rússia rebutjava l’avenç del cercle militar en contra seva, establint la línia vermella de Bielorússia i Ucraïna, el seu cinturó de seguretat.

Al llarg dels anys Ucraïna ha demanat repetidament ser membre de l’OTAN, i Rússia s’ha anat incomodant. Una primera explosió va succeir el 2014, quan es va annexionar unilateralment Crimea a Rússia. Davant del conflicte obert, França, Alemanya, Rússia i Ucraïna van establir diàleg per fer tornar les regions rebels de Donetsk i Lugansk (el Donbass) a Ucraïna sempre que es desenvolupessin els acords de Minsk. Aquests acords, signats el 2015, tancaven oficialment el conflicte armat a l’est d’Ucraïna. Entre altres peticions, es demanava que les dues regions del Donbass tinguessin la possibilitat de vetar l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN sempre que ho volguessin. Així asseguraven des de Rússia que no es creuaria la línia vermella. Ucraïna defensa que ho va signar sota coacció per la guerra que sofria.

Des de llavors, per una banda l’est del Donbass s’ha anat ocupant per mitjà de prorussos, en un conflicte armat que ja ha produït més de 14.000 morts. Les dues regions del Donbass, Luhansk i Donetsk, ja eren de facto independents d’Ucraïna des de 2015, encara que fins ara Rússia no les havia reconegut com a tals. Per altra banda, tot i que Ucraïna encara no formava part de l’OTAN, ja figurava a la llista d’estrets col·laboradors. L’OTAN té acords en matèria de seguretat i defensa amb més de 40 països que a la pràctica cooperen amb ella. L’article 5 del seu tractat assegura que si s’ataca a un membre és com si s’ataqués a tots, però com que Ucraïna no és pròpiament membre, no se sent legitimada per atacar.

Veient Rússia que Ucraïna no complia els acords de Minsk, ha decidit no complir-los tampoc. Coincidint amb una presidència russa megalòmana i sense escrúpols, la resposta ha estat ocupar tot el territori d’Ucraïna per la força. La guerra desencadenada ha provocat una massacre i una catàstrofe humanitària d’enormes proporcions: més d’un milió de desplaçats interns i gairebé 700.000 refugiats en cinc dies. Rússia és militarment molt més forta que Ucraïna, però des de gener Ucraïna està essent armada per l’OTAN, que oficialment s’està limitant a sancions molt severes contra Rússia per l’atac, i a l’enviament de tropes a països veïns membres de l’OTAN (com Polònia o països Bàltics). Europa depèn dels recursos russos com el gas (un 40% és rus!), i aquesta dependència dificulta un trencament total amb el país.

Sense pretendre donar una solució, amb aquest article he volgut exposar els motius pels quals aquest conflicte té les seves causes en les dues bandes implicades, no només en una. Tot i això, condemnem amb especial rotunditat l’actual atac indiscriminat de Rússia cap a un país sobirà com Ucraïna, i volem recolzar de ben a prop la comunitat ucraïnesa per la dura violència que està sofrint. Amb tot, les represàlies armades mai seran un camí cap a la pau. Des dels col·lectius que treballem per la pau i la noviolència al món volem alçar la veu i recordar: la violència sempre rebota. En aquest sentit, una resposta militar de l’OTAN només incrementarà la destrucció i les morts, allargant l’agonia del conflicte sense afrontar-ne les causes. Hi ha nombroses estratègies i experiències històriques de noviolència aplicada contra invasions i cops d’estat. Eduquem-hi ja ara! Apostem per una solució dialogada. No es pot aturar un incendi amb més foc, cal un canvi de regles. No a la guerra! La pau és el camí.

[Imatge de Luisella Planeta Leoni LOVE PEACE 💛💙Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta llicenciat en Teologia Bíblica a la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma, amb una tesi que compara la noviolència del Servent Sofrent d'Isaïes i la de Jesús de Natzaret. Autor de Diàleg de sords? Pedagogia per a reconciliar conflictes (Claret 2009). També va publicar el Quadern CJ 207 el 2018 “Desarmar els inferns: practicar la noviolència de Jesús avui”. Integrant del Grup de Treball en Noviolència Cristiana, que ha produït els materials didàctics per a l'entrenament noviolent de grups "Mou la noviolència", dirigits a públics d'edats i perfils diversos.
Article anteriorOración cosmoteándrica y diálogo interreligioso
Article següentMeditación cuaresmal sobre Ucrania

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here