La diòcesi de Barcelona ha passat mesos encomanant en la pregària al bisbe Antoni Vadell, un dels seus bisbes auxiliars. Finalment, ens ha deixat. Reconec que m’ha impressionat molt tant el seguiment proper del seu estat de salut per part de molts catòlics de la diòcesi com les nombrossíssimes mostres d’afecte en haver-se conegut la trista notícia. Sí, es pot estimar i apreciar un bisbe.
En els temps en què vivim, de descrèdit de l’Església, on un bisbe (quasi) ha de demanar perdó per ser-ho; on es projecta vers ells una imatge d’home retrògrad, conservador, patriarcal, distant i, fins i tot, homòfob; on es presuposa que la seva predicació serà “una txapa” doctrinal; on se’l crida perquè imposi les mans però se’l prega que sigui curtet… és d’admirar l’estimació unánime que la seva persona ha aconseguit atraure.
Es cert, que en no ser el bisbe titular quedava deslliurat de prendre les decisions difícils que tot govern suposa, però també és cert que un actor secundari té menys oportunitats de despuntar que el protagonista d’una pel·lícula.
Quan va arribar a Catalunya el 2018 era per a molts un desconegut. Savíem que era mallorquí i que tenia un perfil de bisbe diferent, amb una centralitat de l’aspecte pastoral que indicava l’eclesiologia que volia subratllar el papa Francesc: un pastor, amb olor d’ovella, que camina davant (assenyalant), enmig (escoltant) i darrera (recollint amb misericòrdia els últims) del seu ramat. Aquesta capacitat de caminar conjuntament, sinodalment, esdevenia ara proritària enfront el que semblava valorar-se fins ara, uns defensors del dogma i de l’estructura eclesial que requerien sobre tot doctors en Dret Canònic.
El bisbe Antoni Vadell ens va conquerir molt ràpidament. Se li va encomanar la responsabilitat de les qüestions de pastoral, catequesi i catecumenat. Per a les confirmacions del col·legi Sant Ignasi, per exemple, va demanar els alumnes que li escrivissin una carta explicant les motivacions de la demanda del sagrament, i el bisbe Antoni va sorprendre responent a cadascun d’ells. Amb aquesta personalització, la cerimònia es va viure d’una manera molt diferent.
Jo hi vaig haver de relacionar-me amb ell també per a la qüestió de l’acompanyament d’adults que descobreixen la fe cristiana i demanen el baptisme, ja que jo cada any acompanyava algunes persones provinents d’altres religions. L’acollida i l’entussiasme del bisbe els captivava…
Entre el moralisme advertidor d’infinits pecats mortals d’una certa dreta eclesial, la insatisfacció perpètua i intrínseca de certs moviments d’esquerra sempre crítics amb la jerarquia i l’evolució del món, i els pessimistes que no deixen de lamentar-se dels esplendors eclesials passats, tenim el risc de donar una imatge d’Església de malhumorats i tristos. Sense ser ingenus ni cecs a les injustícies del nostre món, en una època que cerca principalmente la felicitat, no podem parlar de la salvació en Crist si no se’ns traspua a la cara. El bisbe Antoni Vadell, en canvi, contagiava il.lusió i “alegria de l’Evangeli”, i responia així a una demanda del cristià del nostre temps.
La seva cara d’entusiasme ara s’ha omplert d’alegria en poder estar present davant del Senyor. Un càncer de pàncrees se l’ha emportat massa aviat, als 49 anys, però ha estat suficient per haver-nos captivat.
[Fotografia de Sol Quiñónez cedida per Fundació Migra Studium]