De bisbes i ministres

En la terminologia clàssica, un bisbe és així mateix un ministre, mentre que exerceix un ministeri i transmet un missatge o actua seguint a algú superior a ell, al qual es refereix. En aquest cas, el Senyor. Una semàntica que indueix a pensar en la primacia del representat i en la humilitat del representant, així com en el valor de la missió encomanada, més rellevant que el propi servidor. No és doncs estrany que el terme provingui etimològicament del llatí minus. Vàlid tant per a prelats com per a polítics.

Però no em referiré a aquest aspecte del ric vocabulari eclesial. Tot això, a col·lació de la trobada entre el papa Francesc i la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social, Yolanda Díaz, el proppassat desembre. Un breu esdeveniment que va aixecar certa polseguera. Fins i tot no fa massa, la pròpia ministra assegurava “que li va fer reflexionar moltíssim” i que l’havia “fascinat”. És apreciable, però la reunió seria l’anècdota i m’interessa per il·lustrar una qüestió de fons.

Des del punt de vista diplomàtic, és curiós que un cap d’Estat rebi a la número tres d’un govern. En la lògica de les relacions internacionals, hauria sigut més habitual una reunió al mateix nivell, potser amb algun rang inferior de la jerarquia vaticana. L’error sempre cap, però costa imaginar que una de les diplomàcies més experimentades, antigues i  minucioses del planeta pugui caure fàcilment en ell. La hipòtesi alternativa podria ser que des de la posició més visible de l’Església es pretengués un gest que contingués algun senyal.

És innegable que gairebé tothom vol fer-se una foto amb el papa, independentment de qui ocupi la càtedra de Pere en un moment donat. Sobretot, en la societat de la imatge en què vivim. Tanmateix, el risc d’instrumentalització partidista d’un acte així per part de qui ho ha demanat és real. La mandatària espanyola, en el punt àlgid de la seva carrera, obté notorietat mediàtica del seu inesperat viatge llampec a Roma. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se’n. I menys a la Secretaria d’Estat de la Santa Seu, acostumada a aquestes bregues i normalment en avinença amb l’Església local i amb el suport d’un coneixement exhaustiu de cada territori.

Quina seria doncs la qüestió fonamental? M’atreveixo a pensar que l’acceptació d’aquesta reunió no va ser el resultat d’una decisió espontània o  irreflexiva. Al contrari,  d’ella semblarien destil·lar-se diversos missatges per part de l’Església. D’una banda, l’interès intrínsec per posar al centre l’assumpte del treball, àmpliament abordat des de la Doctrina Social, i la xacra que el persegueix de manera molt característica i aguda a Espanya, com és l’atur i la precarietat. Sense necessitat d’entrar a analitzar solucions concretes per al cas en particular, que correspondrien als poders civils. Potser també la  ineludible consciència mediambiental i la seva estreta relació amb el sistema econòmic, com bé subratlla la Laudato Si’.

I de l’altra, el diàleg amb les autoritats, al marge de la ideologia que representin. Cobra especial rellevància a Espanya, on des de fa anys, bona part de la classe governant, tant d’una tendència com d’una altra, ha menystingut, o quan no, ha deixat de costat, almenys públicament, la interlocució amb l’Església en temes d’importància, no només per als fidels sinó per al conjunt de la ciutadania. No significa que una entrevista de quaranta minuts vagi a resoldre les matèries delicades, que requereixen una aproximació calmada, atenta i probablement, en un ambient de certa discreció. Però apunta un camí.

És paradoxal, per citar una altra anècdota, que nombrosos líders polítics de diferents nivells (estatal, autonòmic, municipal) es deleixin sovint per ocupar posicions rellevants a les llotges dels estadis de futbol, especialment en partits importants, i refusin, no ja la foto amb el papa si poguessin (que aquesta ven molt), sinó amb el bisbe del lloc. Malgrat el creixent procés de secularització, segueixen existint més persones que acudeixen els diumenges a missa, que a un camp de futbol per presenciar en viu el seu esport favorit.

La interrelació serena i respectuosa entre personatges destacats de l’Església i líders polítics o ideològics, no necessàriament creients, ha tingut exemples destacables. Per haver viscut a França, recordo les trobades entre el president de llavors i agnòstic François Mitterrand i l’arquebisbe de París, el cardenal Lustiger. O bé, la relació entre el cardenal Martini de Milà i l’intel·lectual ateu Umberto Eco, que va arribar a cristal·litzar en un llibre escrit per tots dos.

Són només la punta de l’iceberg, però ¿Per què a Espanya costa tant visibilitzar quelcom semblant? Tot i que en proporcions molt diverses, hi ha catòlics afins a totes les formacions polítiques. I un sa govern de la societat requeriria per part de qui l’ostenta  una major i fecunda interacció amb aquells col·lectius que més contribueixen a configurar la variada realitat social, cultural, assistencial, educativa o religiosa del país. Amb l’Església també.

Quan acabo de redactar aquest article, coneixem que, per primera vegada, un president del govern, Pedro Sánchez, ha visitat la seu de la Conferència episcopal espanyola, rebut pel seu president, el cardenal Joan Josep Omella. Més enllà d’alguns titulars de premsa, no del tot afortunats i que únicament cobreixen aspectes limitats de la trobada, sembla que alguna cosa s’està movent en la direcció mencionada. Esperem que el corrent d’intercanvi continuï.

[Imatge de Vatican Media]