Desconec si Pierre Bourdieu va visitar algun cop la ciutat de Badalona al llarg de la seva vida, però estic segur que d’haver-se produït aquesta efemèride, el filòsof francès no hagués pogut deixar de plorar en veure la seva teoria de la distinció convertida en ciutat.

En aquests últims mesos, Badalona ha tornat a ser un punt d’interès polític per als mitjans de comunicació. El passat 8 de novembre, Xavier García Albiol va deixar de ser l’alcalde de la quarta ciutat de Catalunya, després que perdés la moció de censura impulsada per la majoria de partits presents al consistori badaloní. Moltes persones a qui ens uneix una relació personal amb la ciutat sabem que és difícil fer interpretacions de per què una opció política com la d’Albiol és tan acceptada per l’àmplia majoria dels ciutadans de Badalona.

Albiol ha estat per a molts badalonins i badalonines l’única resposta que han rebut a la indiferència institucional, a l’oblit selectiu d’una societat que ha volgut durant anys construir una muralla física i social que evidenciés una diferència de classe. Una resposta, que personalment considero injusta i errada, però que ha estat l’única. Quan als anys 50 i 60 els migrants provinents d’altres punts d’Espanya arribaren a ciutats com Badalona, es trobaren amb unes institucions que els menystenia, però també amb una població que els rebutjava i els titllava despectivament d’immigrants. Tan sols l’acció social de l’Església, a través de la promoció d’habitatge social, d’escoles per a infants i adults, o el seu suport a l’associacionisme veïnal, va aportar dignitat i progrés als barris. A Badalona, la construcció de la C-31 va suposar l’aixecament arquitectònic d’una muralla que separava els barris oblidats i marginats d’aquell centre que volia distingir-se com a únic baluard d’autenticitat i correcció. Durant els primers anys de la democràcia, aquesta bretxa social es va consolidar amb els fills i filles d’aquells migrats que havien arribat a la ciutat en ple franquisme. En aquesta línia, no es va procurar que els barris formessin part d’aquest retorn a la cultura pròpia del país, aquella normalització cultural dels anys 80 i 90. Un exemple prou descriptiu és el fet que fins fa escassos cinc anys era pràcticament impossible comprar un llibre en el barri de La Salut de Badalona. No existia cap llibreria que permetés el consum de grans clàssics, però molt menys mantenir l’atenció a les novetats del moment. Com que no existia l’accés comercial a la literatura, tampoc es creava la necessitat en les persones. No va ser fins fa un temps que una gran superfície comercial va decidir obrir una botiga dedicada entre altres productes a la lectura. En la línia del pensament bourdierià, el capital econòmic i el capital cultural quedaven perfectament desequilibrats.

A principis dels 2000, el fenomen migratori es va repetir, i aquest cop a través de persones vingudes de països de l’est d’Europa, Sud-amèrica o l’Àfrica. Amb aquesta segona oportunitat per corregir errors del passat, la societat badalonina va optar per redoblar el missatge de marginació social, convertint aquells barris de la postguerra en punts de conflictes socials no resolts. Ningú va voler proposar accions per rebre aquests migrants, ningú es va molestar en crear una xarxa que permetés l’acolliment de persones que buscaven un món millor en una societat que els rebia amb recel. García Albiol ha estat l’opció d’aquells que el votaven, però també l’elecció d’aquells que han construït la seva victòria a través de la complicitat d’anys de classisme i exclusió social.

Joan Pau II va parlar del pecat estructural, un entramat complex i quotidià que permet l’existència de la injustícia i el mal gràcies a la participació còmplice de moltes i diferents persones. Una cadena difusa que permet enganyar la nostra pròpia consciència, rebutjant qualsevol culpabilitat en l’acte, però perpetuant activament la injustícia i el mal. Així doncs, mirant Badalona em pregunto: Tenir un habitatge en propietat i especular amb el preu d’aquest lloguer no és formar part d’aquesta estructura de pecat? Negar l’accés com a propietaris al lloguer a una família migrant pels prejudicis racistes no és formar part d’aquest mal? Demanar la dimissió d’Albiol, com a font primera i última del racisme a la ciutat, però alhora afirmar que els barris no són Badalona sinó una perifèria, no és una contradicció en si mateixa? Quan Fiódor Dostoievski va clamar que la bellesa salvaria al món no només va pensar en la correcció estètica o en la presentació visualment agradable de les nostres vides, sinó en la coherència entre allò que busca el cor i la nostra capacitat de reacció enfront de la indiferència.

Montse Santolino proposa tornar als barris, i he de reconèixer que sento un neguit dins meu, un encreuament de dubtes i pensaments. He fet meva aquesta invitació, he pogut reflexionar-la i portar-la al terreny més personal com a ciutadà que ha nascut i crescut al barri de La Salut de Badalona. Crec que hem de tornar als barris, però no per viure. Això legitimaria que continués aquella muralla social construïda per persones que ja no hi són entre nosaltres, però mantinguda per altres que sí que podrien ensorrar-la, però no ho volen. Actuar d’aquesta manera mostraria una vilesa que mai hem vist en les realitats urbanes en les quals hem crescut. Als barris hem après que la solidaritat és un concepte buit i inanimat, que tan sols les nostres accions i la nostra consciència poden omplir-ho de vida i sentit. Hem de tornar als barris a prendre la veu i anunciar que hem tornat allà després d’anar a la universitat que va ser negada als nostres pares i avis. Hem de tornar als barris perquè ens correspon per obligació tornar i demanar biblioteques públiques i centres culturals, ara que hem aconseguit sortir per força pròpia de l’analfabetisme del qual molta gent no ens volia treure. Hem de tornar als barris i recordar la ferida encara oberta i alimentada pel classisme, pel racisme sempre existent, l’estructura de pecat que ens vol fer creure que tot ha passat, però que tot ha de seguir en el seu lloc. Josep Pla deia que la injustícia és un fet insalvable i natural en l’ésser humà, i que un bon exemple d’això és el fet de trobar persones d’una gran bellesa física i d’altres que no han tingut aquesta sort. Per circumstàncies obvies Pla no era gaire llegit als barris. Tornar als barris sense més, seria trair el treball dels nostres pares, avis i besavis, ells que d’una manera bella i sacrificada ens van entregar la possibilitat de deixar el barri i superar així la injusta distància creada entre aquells que estaven fora i aquells que havien de romandre dins.

Sintetitzar el paper que els barris han representat i representen per a la nostra consciència no és una empresa fàcil, és quelcom delicat que ens demana ser fidels a aquest digne testimoni d’esperança i justícia. Crec sincerament que això només ho podem fer des de la profunditat i llum d’aquelles paraules de Jesús de Natzaret: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Professor d'institut. Graduat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha realitzat també estudis en Filosofia a la Universitat Ramon Llull de Barcelona i en Teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya.
Article anteriorReconciliació
Article següentEl camión de Tuxtla: salto a la migración industrializada

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here