D’un temps ençà la paraula reconciliació ha desbordat l’àmbit religiós i s’estudia a les universitats, és part dels processos de pau entre nacions i s’inclou en els sistemes de justícia de molts països. L’incansable esforç del recentment traspassat arquebisbe anglicà Desmond Tutu, que va impulsar i va liderar la Comissió de la Veritat i la Reconciliació a Sud-àfrica després d’anys d’apartheid, va ajudar a incorporar-la com un element clau en tot procés de reconstrucció personal i col·lectiva.

Ara bé, en el llenguatge comú la reconciliació en l’àmbit més personal sovint es confon amb estar bé o sentir-se a gust amb un mateix. A vegades també s’entén la reconciliació com una estratègia per a cercar un comú denominador, pactar uns mínims i, amb prou feines, mirar de no tirar-nos els trastos pel cap. És bo cessar les hostilitats i evitar les agressions, però l’horitzó que planteja la reconciliació és més profund i més totalitzador. Per entendre la riquesa del mot suggereixo examinar tres relacions pròpiament humanes: la relació amb un mateix, amb els altres/l’altre i amb Déu.

Primerament, tots i totes tenim sempre l’ineludible tasca d’acollir-nos a nosaltres mateixos com a regal (com a do). Sobretot ens convé acollir aquelles parts de la meva personalitat o de la meva biografia que amago, evito, o provo d’ignorar amb mil i una estratègies. Dit teològicament, en paraules de Gregori de Nazianz (un dels pares del cristianisme del s. IV a Capadòcia), allò que no és assumit, no és salvat, no és curat. Aquelles parts ferides, victimitzades i ignorades de nosaltres mateixos demanen ser reconegudes, acollides i cuidades. Perquè només des de la veritat és possible l’harmonia, el desenvolupament del nostre ésser i així poder viure una mica més reconciliats. Ens podem preguntar: quins son els meus quartos de mals endreços, foscos i amagats que esperen ser acollits i escoltats?

En segon lloc, el que ens constitueix com a humans no és tant la indivudualitat com la relacionalitat i, per tant, som en la mesura en què es despleguen les nostres relacions amb l’alteritat. En aquest sentit convé posar de manifest dos aspectes: l’altre personal i l’altre còsmic.

D’una banda, reconciliar-me amb el meu germà o germana no es refereix tant a tenir paciència i a ser tolerant, sinó més radicalment a reconèixer que l’altre, l’estranger, el desconegut, el que m’incomoda i em treu de polleguera, de fet, m’és font de revelació. Dit d’una altra manera, aquell que m’ha ferit i que jo percebo com el meu enemic és carn de la meva carn i provar d’eliminar-lo o ignorar-lo és anar contra la nostra comuna humanitat. La capacitat transformadora de les llargues sessions de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació a Sud-àfrica es basaven en fer possible la trobada entre víctima i victimari des del reconeixement que formem un sol cos. El mot ubuntu, abans de ser usat com a nom d’un software informàtic lliure de Linux, és l’expressió en llengua zulu per descriure aquest lligam essencial, aquesta profunda interconnexió que ens dona l’ésser. Em puc preguntar: per què em fa por abraçar el germà o la germana?

D’altra banda, reconciliar-me amb l’altre còsmic implica reconèixer el meu lloc en la creació. El cosmos no són un seguit d’objectes que puc utilitzar al meu gust, no és pas un paisatge bucòlic, ni tampoc és un simple escenari de les accions humanes. Fins i tot el benintencionat lema ecologista “salvem el planeta” té un deix d’antropocentrisme i d’omnipotència clarament inadequat. Es tracta més aviat de cultivar la humilitat i la reverència davant l’alteritat radical de la mare natura i fer-ho personalment, socialment i com a humanitat, doncs som en ella i som gràcies a ella. Davant l’evident esgotament del model capitalista crematístic ens hauriem de preguntar: com ens hem d’organitzar socialment i econòmicament per encarnar aquesta reverència i humilitat?

Finalment, el tercer aspecte que podem tenir en compte quan parlem de la reconciliació és la nostra relació amb Déu, sempre proper i sempre inabastable. Paradoxalment “en Déu vivim, ens movem i som” (Ac 17, 28) i, alhora, com deia Sant Joan de la Creu, “Dios es siempre noche oscura para el alma”. La relació amb Déu és la més íntima i constitutiva i tanmateix és la més inefable, la més fugissera. Els cristians confessem que en Jesucrist Déu ha reconciliat tota la realitat. Diem, tot i que sembli aparentment absurd, que la totalitat del Misteri de Déu s’ha fet present en la història concreta, petita i insignificant d’un artesà de la remota palestina del segle primer. Déu s’ha fet proper en Jesús de Natzaret, però segueix sent el semper maior, desbordant tot límit o barrera. Per tant, per poder viure reconciliadament amb Déu, convé que em pregunti: com puc deixar a Déu ser Déu tot abraçant el progressiu i dolorós, però ben necessari, despullament de totes i cadascuna de les imatges que m’hi han atansat i alhora reconèixer-lo en alló petit i quotidià?

Tot plegat, ja fa quasi trenta anys que Raimon Panikkar en va explicar aquesta triple relacionalitat molt més bellament i amb major profunditat en parlar de l’experiència cosmoteàndrica (Kosmos – Theos – Anthropos) com a clau de volta d’una vida plena i transfigurada i de la possibilitat d’una humanitat justa i pacificada. Ens hi posem? De la mà de Desmond Tutu i Raimon Panikkar podem enfilar el camí de la reconciliació ben acompanyats.

[Una versió més abreujada d’aquest text aparegué anteriorment a Pregaria.cat/Imatge de wal_172619Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta, arquitecte i teòleg. En Berkeley, als Estats Units, va ampliar els seus estudis en l'àrea de la teologia de les migracions. Ha treballat amb el Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Libèria, Nogueres (frontera EUA-Mèxic), Kakuma (Kenya) i Sudan del Sud. Actualment treballa a Barcelona a la Fundació Migra Studium, en el projecte d'acollida de refugiats i migrants (hospitalaris.org). És el coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), que és l'àrea d'espiritualitat del centre d'estudis Cristianisme i Justícia. És coautor del Paper CJ "Refugiats. Víctimes del desgovern i la indiferència" i va impartir a Cristianisme i Justícia el seminari "Quina espiritualitat per a una acció social?".
Article anteriorLa reforma laboral
Article següentBadalona i els barris: un signe de contradicció

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here