El govern de Nova Zelanda ha proposat un pla per evitar que les futures generacions fumin, i la nova legislació estarà en vigor a partir de 2023, quan es prohibirà comprar tabac a tots els ciutadans nascuts a partir de 2008. Se espera que per el 2025 el país pugui reduir la taxa de fumadors del 18% al 5% de la població.

Aquesta és una decisió increïble per alguns, destinada al fracàs per a altres, benvinguda per a molts, que desperta tant crítiques com esperances. Els seus defensors ja han avisat que no estalviaran esforços per convertir-la en realitat.

Aquesta notícia mostra que podem imaginar un futur diferent i lluitar per ell si ens decidim. Es tracta d’una decisió acompanyada de nombroses incerteses.

Pensament únic

Una d’elles, i potser no la menor, serà la gestió amb les grans industries tabaqueres, la influència de les quals en la vida política es coneguda per tothom.

En efecte, les multinacionals i els governs comparteixen una mateixa doctrina, el neocapitalisme, sistema que permet a empreses i organitzacions mantenir el poder socioeconòmic i la seva expansió globalitzadora i, precisament per tot això, tots dos es necessiten i a l’hora col·lisionen.

En temps inestables, tant les unes com els altres inverteixen substanciosos recursos per analitzar com prendre les decisions de manera que es pugui ampliar al màxim els encerts amb una previsió dels riscos assumibles. Els més innovadors avanços tecnològics estan a la seva disposició, els quals els faciliten la comunicació global i la gestió d’enormes quantitats de dades. Les entitats més potents compten amb la col·laboració, no cal ni dir-ho, de les ments privilegiades que dissenyen models matemàtics capaços de calcular resultats amb una previsió fiable. Òbviament, les escoles de negocis també s’impliquen analitzant les diferents perspectives amb les que cal afrontar una decisió: dret, utilitat, bé comú, ètica, cura de les persones i sostenibilitat, etc.

Tot i així, en moltes situacions sembla que la realitat concreta és esquiva a tota aquesta tenacitat teòrica. En alguns moments, quan inevitablement apareix una situació anòmala de dinàmiques desconegudes en la que el saber aprés es revela insuficient i no existeix una experiència prèvia, on trobar punts de referència que permetin prendre una decisió amb raonables garanties d’encert?, com captar si convé replegar-se o cal arriscar-se? Davant d’un panorama incert i volàtil, què fer dependre la decisió sobre el futur d’una organització?

Les persones

En aquestes arenes movedisses, les persones normalment persisteixen en buscar la seguretat que dona el coneixement racional, tot i que les recents investigacions científiques sobre els processos cognitius subjacents a la presa de decisions conclou que els éssers humans solen deixar-se portar per “biaixos que són inconscients i difícils d’erradicar”, no per la raó (cfr. estudi Laboratori de Neurociència Teorètica i Cognitiva de la UPF). Altres persones valent-se d’aquestes investigacions qüestionen obertament l’esmentat model racional i, consegüentment, intensifiquen el fort component emotiu que avui domina la cultura actual, cosa que també distorsiona la presa de decisions.

Entre els científics que han dedicat dècades de la seva feina a especificar el paper dels sentiments i, en concret, el procés de decidir, destaca l’ eminent neuròleg Antonio Damasio. En analitzar les bases biològiques de la ment humana, afirma “estem governats por dos tipus d’ intel·ligència, que es basen en dos tipus de coneixement” (“Feeling and Knowing” p.5) el de la raó i el del sentiment, tots dos actuen simultàniament, i és aquest últim el que dóna lloc a les bones decisions perquè “un sentiment és la percepció d’un determinat estat del cos junt amb la percepció d’una determinada manera de pensar i d’uns pensaments amb determinats temes” (Looking for Spinoza, p.86).

El seu rigorós i brillant examen de l’“interioritat” humana descriu amb detall el rol que juguen les emocions, els sentiments, el cervell, la ment i la consciència en la conservació  de la vida del organisme. Tanmateix, la lectura de les seves conclusions probablement no soluciona, sense més, el dilema de qui s’enfronta a una decisió perquè cóm identificar en la pròpia persona les nocions tan clarament explicades per Damasio? Quan ens trobem en contextos complexes cadascun d’aquests sistemes interns aconsellen diferents solucions, cóm saber a quina d’elles he d’escoltar en el meu “aquí i ara”?

L’atmosfera social

Discriminar una pluralitat de veus internes, a més de la dificultat en sí mateixa, resulta una tasca fatigosa en l’aclaparadora atmosfera consumista en la que estem immersos. La multiplicitat de productes, les facilitats de finançament i l’ enaltiment del dret a elegir (cfr. “Decidir” en pregaria.cat) semblen estar enfocats al constant increment del consum i a mantenir en aquest flux a uns ciutadans convertits en consumidors. En aquests el fet d’estar contínuament escollint els crea la sensació de decidir sobre la pròpia vida. A la vegada, al prioritzar habitualment el plaer del confort immediat apaivaguen els desitjos més profunds del seu ésser.

I així, els consumidors, estan en veritat capacitats per a decidir? Decideixen realment o solament escullen entre les coses que altres han decidit? És fortuït que en les societats del benestar augmenti constantment les xifres de qui pateix angoixa o desorientació, de qui veu la pròpia vida como un sense sentit? Resulta estrany que els consumidors acabin pensant que l’únic món possible és el del consum i l’única opció realista sigui l’enriquiment personal?

Potser no cal estendre’ns multiplicant el exemples del que limita o devalua la capacitat humana de decidir. Immersos en aquesta cultura i experimentant el modest abast de la nostra llibertat, podem resignar-nos sentint-nos incapaços de desenredar els embolicats fils que mouen el nostre món; o potser podem justificar-nos apel·lant a la bona intenció quan ens trobem en cruïlles personals, inclús podem intentar no deixar-nos arrossegar por un ritme de vida consumista. Podem dir sincerament que en tot això fem el que podem.

La historia mestra de vida

Sense cap dubte que fem el que podem però, fem tot el que podem? Aprofitant l’actual renaixement del món clàssic podríem mirar a qui també va viure en èpoques convulses i foren capaços d’encarar contextos incertesa com els nostres, algú com Plató. Deixant de banda el seu sistema filosòfic, ens pot ajudar el servir-nos d’algunes de les passes que va donar en la seva recerca de sentit de la vida humana.

Per exemple, en el diàleg “La República” reflexiona sobre la justícia i aborda l’organització de la ciutat-estat. Utilitza la metàfora de la cova per descriure la capacitat humana de conèixer la realitat i allí es planteja el tipus de coneixement que necessiten els seus governants. En contra de qui considera la ciència com alguna cosa que es posa “com si es posés la vista en ulls cecs”, afirma que “en l’ànima de cadascú hi ha el poder d’aprendre i l’òrgan per a fer-ho”  (República VII; 518c.)

Sense aprofundir filosòficament en el significat de “el poder d’aprendre” i “l’òrgan per a fer-ho” quedem-nos amb l’implícit reconeixement: tota persona troba en sí mateixa la capacitat de captar la realitat. Quelcom ja atestat pel neuròleg Antonio Damasio.

Per tant, el ser capaços de valorar el que està succeint, el comprendre les seves dinàmiques, el captar l’ocasió com a conjuntura de creixement, el percebre alguns riscos com inassumibles i altres com a raonables, etc. tot això és resultat d’un dinamisme que brolla de la mateixa persona, que no prové de rebre receptes donades “des de fora”. Òbviament, l’exercici d’aquestes funcions requereix necessàriament les dades que facilita el coneixement científic, però que sigui necessari no significa que sigui suficient.

Per a comprendre l’abast d’aquesta afirmació, convé adonar-se que el filòsof atenès tracta el tema, no en un diàleg de temàtica moral, sinó quan es planteja la governabilitat de la ciutat i es precisament en aquest context que afirma que “la vista” per a discernir prové d’aquesta font interna de coneixement. Hi ha també un segon aspecte que mereix ser ressaltat, Platón dedica llargs paràgrafs a detallar el mètode amb el que l’esmentat òrgan precisa ser desenvolupat, indicant d’aquesta forma que una capacitat solament es fructífera quan ens exercitem pacientment en ella.

Depèn de cadascú

Quan en temps difícils costa prendre decisions pot succeir que la clau es trobi no el que fem sinó en el que deixem de fer, com passa sovint. En les situacions abans esmentades ens podem preguntar si enfortint la font interior, dedicant temps i espais, iniciant-nos i mantenint processos de discerniment no aniria brollant un tipus de certesa capaç d’afrontar l’incertesa que ens envolta i ajudar-nos no únicament a prendre decisions de qualitat sinó també a acompanyar la seva pràctica per a preparar un millor futur.

[Imatge de Gerd AltmannPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Llicenciada en Pedagogia, Filosofia i Ciències religioses, postgrau d’Acompanyament Espiritual. Membre del seminari i del consell d’EIDES i dedicada a l’espiritualitat dels Exercicis Espirituals i a acompanyaments personals i de grups.
Article anteriorLa verdad de los Reyes Magos
Article següentG10 Favelas, la fuerza de la economía más débil

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here