Quan érem petits, recordo que la nostra mare ens deia al meu germà i a mi: “M’agradaria veure-us per un foradet quan esteu a classe”. La meva mare podria haver-se acontentat d’imaginar-nos des de casa ─ella treballava a casa─, però no en tenia prou. No ens volia imaginar: volia veure’ns. Encara que fos d’amagat a través d’aquell mític forat a l’envà.

No és que la nostra mare ens estimi més que el nostre pare, però segurament ho expressa diferent. Hi ha coses que el meu pare no m’ha dit i la meva mare sí, de la mateixa manera que hi ha gestos que ella ha tingut i ell no, i a l’inrevés. Per això, l’afirmació que Déu és, també (dic també perquè l’afirmació de la seva paternitat sol ser anterior i indiscutida), mare, no fa peu –o no ho hauria de fer– en una ideologia. El que l’afirmació vol arreplegar és, sempre de manera analògica, que en la nostra relació amb Déu li reconeixem actituds que són, en la nostra experiència, subratllats materns.

Suposem sovint que una mare, per haver-ho portat a dins, sent el nostre cos de manera diferent que un pare, fins al punt de poder buscar-se problemes per anar obrint esvorancs als murs per poder veure’ns. I si en aquell moment m’hagués enxampat distret, no atenent el mestre, perdut en altres coses, li haurien entrat ganes de dir-me des del forat: “Carlos, atent!”. Si li haguessin donat l’oportunitat, hauria entrat fins i tot a classe per col·locar-me bé, encara que ni ella mateixa sàpiga del tot què és col·locar-se bé.

El que passa a l’eucaristia no es pot entendre, segons el meu parer, sense aquest costat matern de Déu. Ell ─Ella─ ha obert un esvoranc a la història per fer-se carn al nostre cos i configurar-lo, encara que només sigui un mil·límetre més, amb un somni de Bondat que està al final. Un somni que és més que un somni, perquè altrament no estaria fet de carn, sinó del vapor d’aquells. El que Déu ens convida a viure és això: que l’eucaristia és fer-se present del Senyor com a víctima crucificada i ressuscitada per cuidar-nos i enviar-nos a cuidar els altres, sí, però també icona d’una realitat que està al final de la història i ens arriba a través de la senzillesa d’una missa: el Regne de Déu, una Humanitat reconciliada i fraterna a la seva presència. La nostra feina ─que cal seguir fent─ és possible perquè, encara que sigui per un segon i de gairell, ho hem vist ja fet. Aquesta veritat es fa aliment i passa a formar part de nosaltres mateixos, actuant enmig del nostre egoisme per assemblar-nos a aquesta dinàmica final.

Per aquest misteriós objectiu podem treballar des de les nostres idees, animats per diferents ideologies i estudis, posant-li imaginació, però una mare sap que al final es tracta de com tens col·locat el cos a classe. Allò que hauria desitjat ella: habitar-ho per acompanyar-ho i orientar-ho, ho ha aconseguit Déu, posant-ho amb amor en una direcció que podem, pobrament, entreveure.

[Imatge de Juraj VargaPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Carlos Maza Serneguet
Sacerdot jesuïta. Llicenciat en Teologia Fonamental per la Pontifícia Universitat d'Itàlia Meridional (Nàpols). Treballa al Grupo Comunicación Loyola i a la pastoral universitària de la Companyia de Jesús a Valladolid. No sap si li agrada Barbie.
Article anteriorMente, atención y presencia: hacia una nueva forma de conocer
Article següent2022: ni esperar ni desesperar

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here