Avui, 17 de desembre, el papa Francesc fa 85 anys. Amb més de vuit anys de pontificat – fou elegit el 13 de març del 2013- aquesta efemèride pot ser un moment idoni per fer una cert balanç del que han estat aquests anys, per tal d’ajudar a preguntar-nos on estem i saber projectar-nos cap el futur amb esperança.
Sens dubte, el pontificat de Francesc passarà a la historia i ho farà de forma controvertida, lloat per uns i denigrat per altres. Però, no fou així la vida de Jesús de Natzaret? Amb aquesta afirmació no vull dir que tot el que decideix o fa el papa Francesc sigui encertat. Al tractar de temes complexos en un món tan interconnectat i interdependent com el d’avui, és fàcil caure en contradiccions i àdhuc errors, que no invaliden, però, allò que està a l’arrel del seu actuar: la seva fidelitat al Déu Pare-Mare revelat en i per Jesús de Natzaret. Ens trobem, així, amb un Francesc agosarat, valent i profeta utòpic i, alhora, amb un Francesc constructor, pacient i pragmàtic, d’una Església que vol més fidel al seu Senyor, i d’un Regne que s’ha d’estendre arreu del món. Se’l recordarà com aquell papa que ha posat al centre de la seva atenció els pobres i marginats de tota mena, començant pels migrants i desplaçats forçosos, atent a la dignitat de tots, sense excepció. I també com aquell que ha posat ordre a la cúria i ha destapat corrupcions i abusos de tot signe al si de l’Església: no sols ha denunciat l’existència de fets del tot reprovables, demanant perdó; ha tingut la valentia de fer investigar el què passava a totes les diòcesis del món, donat veu a les víctimes i possibilitant la reparació i que demanessin perdó els pastors responsables.
Els tres amors del papa Francesc
Al papa Francesc se’l pot definir:
a) Pel seu amor apassionat als pobres i afeblits, als marginats de tota mena, perquè estima l’esser humà en totes les etapes del seu desenvolupament vital, sense excloure ningú per llur situació moral, fidel a Jesús el Crist i a la seva experiència de Filiació (som fills d’un mateix Pare i germans els uns dels altres); i perquè veu especialment en els més marginats (aquí podríem també anomenar les dones) el rostre de Jesús crucificat-ressuscitat avui, fent veritat el que vol dir la catolicitat de la nostra Església, al transcendir totes les fronteres.
b) Pel seu amor a l’Església entesa, seguint el Concili Vaticà II, com a Poble de Déu en camí que té quelcom a aportar a la humanitat: Jesús i els seus ensenyaments, viscuts no sols en la vessant interna(i per això ens exhorta a conrear cadascú la seva interioritat) sinó també col·lectiva ( veu el Magisteri social de l’Església, especialment la DSI, com un tresor a oferir, des de la humilitat, a tothom).
c) Pel seu amor a la Creació, via també d’accés a Déu a través de les seves criatures: a la seva encíclica Laudato si’ ens trobem alhora amb una lloa agraïda al Déu creador, que traspua una mística molt franciscana de la fraternitat universal, i amb la constatació i forta denúncia de cóm hem malmès la nostra Casa Comuna, de la que n’hem de tenir cura, doncs tot el que passa al nostre hàbitat ens afecta.
Les tres conversions necessàries
Francesc exhorta amb passió a un canvi de rumb (en paraules cristianes, conversió), doncs si no revertim la situació que en gran part nosaltres mateixos hem creat, ens encaminem a l’autodestrucció. Per això, per fidelitat al Déu-Amor, ens invita a una conversió (metanoia) integral, doncs en aquest món tan interrelacionat hem incidit en tots els àmbits de la realitat.
a) Aquesta conversió ha de ser als pobres, als més dèbils, als exclosos i marginats, en gran part per una manera de fer nostra que, entre d’altres, és avui una de les causes principals de les migracions i desplaçaments de població al planeta, moltes causades també pel canvi climàtic (LS 25).
b) Així mateix, ens demana una conversió dins l’Església per a que pugui aquesta ser creïble i significativa pels homes i dones del nostre món, posant realment en pràctica l’amor-servei a tothom, sense excepcions.
c) Finalment ens proposa una conversió a la Mare Terra, conscient que les causes de la degradació ambiental tenen a veure amb la degradació humana i social doncs el destí de la natura i el nostre estan entrellaçats (qüestions tractades a bastament per les encícliques Laudato si’ i Fratelli tutti). Per Francesc ha arribat el moment en que la noció de progrés ha de donar pas a la de desenvolupament humà integral que ha d’abastar la natura. Hem de canviar, doncs, els nostres estils de vida. No podem pensar sols amb criteris utilitaristes d’eficiència i productivitat mirant el benefici individual sinó que cal emprar criteris de justícia i, per tant, d’abast social; tampoc podem parlar de desenvolupament sostenible sense una solidaritat intergeneracional, i tenir cura dels joves, futur de la humanitat.
El papa exhorta a viure des d’aquestes conversions que, en definitiva, son conversions a un Déu Pare-Mare Amor que es dóna contínuament a qui és capaç, des de la humilitat, d’ obrir-se a la seva acció transformadora; un Déu que se’ns ha revelat plenament en la manera de ser i fer de Jesús de Natzaret a qui confessem el Crist, el Fill de Déu, abrusats pel foc dels seu Esperit que dóna en nosaltres testimoni d’aquest Amor. És l’Esperit que ens possibilita una mirada nova capaç de cercar i trobar Déu en totes les coses per tal d’estimar-lo i servir-lo en tot, seguint la mística ignasiana tan propera al papa Francesc (Contemplació per assolir amor, EE 230-237; “Estimar-lo en totes les coses i a totes en Ell”, Constitucions 288).
Pau, justícia, fraternitat
Davant la situació del planeta, amb una visió positiva -que no ingènua- de la condició humana, Francesc aposta decididament per la col·laboració i la convivència en la diversitat i per veure el futur amb esperança. Sap que no podem reeixir en aquest procés de revertir el rumb consolidat durant tantes dècades sense que hi hagi pau i fraternitat, qüestions, d’altra part, que toquen el nucli essencial del cristianisme. Per això el papa Francesc no sols ha denunciat les causes de moltes de les injustícies presents en el nostre món, ha fet gestos significatius i ha parlat amb qui fos per afavorir la pau arreu, molt conscient, però, que la veritable pau és fruit de la justícia i també d’un desenvolupament harmoniós de persones, col·lectius i pobles i que és, alhora, do i tasca a conrear en el dia a dia, en un sentit integral (que té també en compte la dimensió espiritual i religiosa de tot ésser humà).
És en aquest marc que Francesc ha donat nou impuls al diàleg interreligiós, doncs per a que hi hagi pau entre els pobles hi ha d’haver també pau entre les tradicions religioses, ben presents en el conjunt de la humanitat. Així mateix, exhorta a fer vida el valor de la fraternitat, nucli fonamental del cristianisme i camí per a sentir-nos responsables els uns dels altres, al tenir tots un origen, fonament i destí comuns. I això mateix proposa a tothom qui ho vulgui escoltar i acollir. La darrera encíclica, Fratelli tutti s’ocupa en el capítol vuitè de cóm les diferents tradicions religioses estan al servei de la fraternitat en el món i com entre les religions es possible un camí de pau, doncs “la violència no troba fonament en les conviccions religioses fonamentals sinó en les seves deformacions” (cf. FT 282).
Caminar i discernir junts; cultura de la solidaritat i cerca del bé comú
En un món tan global les línies per afrontar els nous reptes cal que siguin més holístiques, amb una aproximació més integral i transversal i amb més participació en els diferents àmbits. Per això Francesc no es cansa de dir-nos que hem de caminar junts, passant del jo individual al nosaltres col·lectiu. I això comporta la necessitat d’espais d’escolta, de diàleg i discerniment conjunt i, en conseqüència, donar veu a múltiples veus que ens parlin des de diferents angles, amb accents plurals, integrant tots els àmbits de la realitat i sobretot als afectats per tantes injustícies i discriminacions que han de ser vistos com a subjectes, no com objectes. I això ens ho diu tant quan parla per a l’Església, com quan parla per a tothom, homes i dones de bona voluntat, persones que tenen responsabilitats diverses en col·lectius també diferents i plurals, gent d’empresa, polítics en el govern i en la oposició en els diferents països innovadors i persones madures que poden aportar experiència viscuda. Tots som necessaris per fer front als nous reptes que se’ns presenten com humanitat. I cadascú s’ha d’interrogar seriosament sobre el “poder” i, per tant, la responsabilitat que té sobre d’altres, sigui a nivell més proper o més macro.
Però per construir societats basades en relacions fraternes, aquesta actitud de germanor ha d’amarar la cultura de les mateixes, més enllà de credos, ideologies i polaritzacions partidistes: ha d’impregnar els diferents nivells de les relacions socials en front d’aquesta cultura de la indiferència que ens fa mirar a una altra banda davant del dolor aliè. I aquesta fraternitat viscuda tindrà com a resultat una cultura de la solidaritat, amb a vocació inclusiva, que cerqui amb perseverança el be comú de la col·lectivitat (molt interessant la lectura dels capítols tercer -“Pensar i gestar un món obert”-, quart -“Un cor obert al món sencer”-, cinquè -“La millor política”- i sisè -“Diàleg i amistat social”- de Fratelli tutti).
Com a cristians, se’ns invita a obrir-nos a una alteritat que ens és constitutiva (som éssers relacionals a imatge del Déu Tri) i, per tant, a no tancar-nos en el propi benestar, la qual cosa fa necessària la implicació en les realitats sociopolítiques. L’amor (l’anomenada caritat política en la DSE) ha de poder arribar a les institucions, transformant-les en tot allò que d’injustes tinguin. Només l’extensió d’aquesta cultura de la fraternitat i la solidaritat pot assegurar els drets humans, el bé comú, la pau i la reconciliació. En altres paraules, aquest gran repte no és altra cosa que fer passes, ni que siguin mínimes, en la construcció del Regne de Déu en la història, com a crida permanent a encarnar-lo aquí i ara, en el context i en les circumstàncies que ens toca viure, tot i que tindrà la seva plenitud escatològica. I per això la importància que ens preguntem individualment i com a col·lectiu Església què vol Déu de nosaltres i el paper fonamental que hi juga el discerniment tant personal com grupal per a descobrir on i de quina manera, conforme els dons rebuts, ets cridat a comprometre’t, en seguiment de Jesús el Crist.
Els processos sinodals
En aquest marc general hem de situar els processos sinodals endegats arreu, considerats per alguns com quelcom veritablement “revolucionari”, però que en realitat concreten i aprofundeixen el ja previst al Concili Vaticà II. Francesc, davant la necessitat de canvis, ha optat no com Joan XXIII a la dècada dels 60 del segle passat convocant un Concili, sinó pel procediment de convocar sínodes en els diferents continents. Per la seva naturalesa un procés sinodal és molt més lent que un Concili, precisament perquè és més participatiu i això és interessant, doncs l’Església té clars dèficits de participació. També és un procediment més complex. Preguntar-se com a comunitat de batejats, jerarquia inclosa, què podem aportar com a Cos (Místic) del Crist avui a aquest món malalt de tantes desigualtats, injustícies, violència i desamor, és una manera de ser Església diferent del que estem acostumats; requereix molta escolta, capacitat d’acollida i participació de tots i també una desclericalització que porti a donar protagonisme al laïcat. La sinodalitat entesa com a camí discernit, responsabilitat de tots els membres del Poble de Déu que es posen a l’escolta de l’Esperit, és una dimensió constitutiva de l’Església que pot, en aquests moments històrics, posar les bases per a una profunda transformació.
Tot això requereix humilitat i audàcia i no és cosa només del papa Francesc. Tindrem el coratge per seguir aquestes propostes? Ens hi juguem molt!
[Imatge extreta de Wikimedia Commons]