Quatre persones, dues d’elles menors, van morir ara fa quinze dies a l’incendi de la Plaça Tetuan, en un dels pitjors sinistres que es recorden a les últimes dècades a Barcelona. Ara fa un any, cinc persones van morir i més de quaranta van resultar ferides al barri del Gorg de Badalona, en un incendi al local on malvivien desenes i desenes de persones en situació administrativa irregular. Un any després, l’Administració ha estat incapaç de donar una alternativa habitacional estable; la majoria dels supervivents s’ha traslladat a naus properes, amb el fantasma d’un desnonament proper i amb el risc evident que una desgràcia com la viscuda el desembre passat es repeteixi. La imatge és terrorífica.

Les entitats del Sector Social dels Jesuïtes a Catalunya acompanyem i atenem a persones víctimes d’un sistema injust, desigual i racista. És una desgràcia que la política sigui incapaç de donar una resposta digna, que els diferents nivells de l’Administració es passin la pilota i que ningú s’acabi responsabilitzant de la mort dels exclosos. A les nostres entitats hi aterren persones i famílies amb trajectòries similars a les persones de la Plaça Tetuan o el Gorg. En aquest article repassem dos dels casos que acompanyem a la Fundació La Vinya (l’Hospitalet de Llobregat), evidenciant així algunes llacunes i desatencions, per intentar respondre a la pregunta que ens fem perplexos quan observem sinistres com els esmentats: com podem haver arribat fins aquí?

Primer cas

Una família monoparental, composta per una dona i la seva filla, de nacionalitat extracomunitària, es troben en una situació administrativa irregular. Al maig de 2021 venen a viure a l’Hospitalet de Llobregat amb la seva parella i el seu fill, tot i que segueixen empadronades al lloc on vivien anteriorment. Amb el temps, la relació es trenca i la família ha de buscar un nou lloc on viure. Els seus únics ingressos provenen de l’economia submergida i davant la impossibilitat de fer front a totes les despeses es veu obligada a ocupar una casa, juntament amb dues famílies més. Rep ajudes per pagar l’escola de la seva filla, que ha pogut tramitar des de la pròpia escola, però no en té prou; necessita la intervenció dels Serveis Socials (ABSS). El problema és que els Serveis Socials del lloc on viu l’orienten per tal que demani cita a la localitat on està empadronada, i aquests últims exigeixen que demani cita a la localitat de residència. La situació de vulnerabilitat s’accentua mentre la família segueix atrapada en aquests llimbs administratius.

Segon cas

Una família composta per la mare, el pare i la seva filla. Fa un any els van desnonar de casa seva, ocupada, al temps que demanaven un lloguer social, donat que el pis pertanyia a un banc. Després de diferents aturades del desnonament, van rebre la pròrroga definitiva, la qual cosa implicava que amb 31 dies la família havia de buscar-se un altre habitatge. A tot això, la mare i la filla pateixen violència de gènere i masclista, cosa que fa que el seu risc fos doble: quedar-se sense sostre i seguir convivint amb el maltractador. L’única alternativa habitacional va ser el lloguer d’una habitació al mateix edifici on vivia la mare del pare, fent que el lligam entre el maltractador i la mare seguís intacte. Durant aquest procés, Serveis Socials ha treballat amb la mare en dos eixos: la recerca d’un nou habitatge i l’acompanyament intens amb el Centre Obert on està atesa la menor per fer front a la violència de gènere. El problema és que els Serveis Socials de l’Hospitalet de Llobregat no tenen competència en habitatge ni recursos a oferir, més enllà de pagar tres dies de pensió o oferir l’Alberg Municipal, que no accepta menors. Finalment, la mare ha trobat una alternativa habitacional: un local indigne, antigament un supermercat, sense cèdula d’habitabilitat. La mare és perceptora d’una Renda Garantida de Ciutadania, la qual cosa li permet seguir buscant un lloc en condicions i subsistir.

Aquests casos no són aïllats, sinó el dia a dia de moltes persones i, cada vegada més, de moltes famílies. Davant d’aquests casos caldria activar tots els mecanismes de protecció possibles. I en una societat com la nostra que es diu “rica i de benestar” això no és demanar cap impossible. S’han de mobilitzar recursos habitacionals d’urgència, i sobretot s’ha de desburocratitzar tot un sistema de protecció social que només fa que allargar aquestes situacions fins que acaba produint-se la tragèdia. Sigui com sigui, la tragèdia, encara que no surti als mitjans de comunicació, és el pa de cada dia de massa gent i no la podem (no la volem) normalitzar.

[Imatge d’Erubiel FloresPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Som sis entitats que acompanyem, atenem, servim i defensem els drets de moltes persones dels nostres barris i ciutats. Persones de totes les edats i procedències que es veuen obligades a viure en situacions de pobresa, precarietat i explotació per causa d'un sistema injust. Formen part: Fundació La Salut Alta (Badalona), Fundació La Vinya (Hospitalet de Llobregat), Centre Sant Jaume (Badalona), Fundació Arrels Sant Ignasi (Lleida), Entrecultures Barcelona, Fundació Migra Studium (Barcelona) i Cristianisme i Justícia (Barcelona).
Article anteriorDe cómo el diálogo interreligioso puede ser colonial. Invitación a un replanteamiento práctico
Article següentFrancesc, el papa de la dignitat de tots. Un intent de balanç i prospecció

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here