Fa deu anys vaig passar una breu temporada a un poble d’uns 30.000 habitants a la regió de Tigre, al nord d’Etiòpia. Vaig trobar-hi una gent molt pobra, però que vivien tranquils i jo diria que contents i esperançats. Tenien confiança en el futur i en els governs regional i federal. Ara, des de fa un any, aquella mateixa gent es troba immersa en una guerra terrible, una guerra contra la població civil que és bombardejada i atacada de manera brutal en els seus propis carrers i cases.
Quan hi vaig anar, convidat per l’ONG Iniciatives Solidàries de Mollerussa, amb l’encàrrec d’escriure un llibre sobre el que hi feien ells allà, junt amb d’altres ONGs, ajudant el missioner basc Ángel Olaran, feia vint anys que Etiòpia havia iniciat una etapa democràtica amb una Constitució Federal que convertí el país en un dels més estables de l’Àfrica. L’Organització dels Estats Africans hi instalà la seva seu. Era un model per a molts Estats, especialment per als desarborats països veïns, Somàlia, Sudan i la nova independent Eritrea. Es multiplicaren les escoles, instituts, universitats, hospitals, infraestructures, etc. La gent comprovava com anaven millorant les seves vides en tots sentits.
Quan el missioner Olaran hi arribà, el poble on vaig ser era només un aplegament de gent sense cap mena d’organització: sense ajuntament, ni urbanisme, ni escoles, ni hospital, ni fonts, ni pous morts… Res. Quan hi vaig ser vivien encara en cases d’una sola habitació on tota la família dormia encabida en un o dos llits, però ja tenien una font al pati i una comuna amb pou mort per a cada grupet de quatre o cinc cases. Tots els nens estaven escolaritzats, i encara que el menjar era el just, menjaven tres àpats al dia, hi havia hospital, escola d’agricultura, institut…, i un govern municipal que era un exemple de participació dels barris i de tota mena d’associacions (de pagesos, de dones, de mestres, de malalts de sida, etc.) Olaran havia contribuït molt efectivament en totes elles, particularment promovent la cura dels nou-nats, dels orfes, dels vells, etc.
En morir fa un parell d’anys el president del país (que era qui havia implantat la nova Constitució), el seu successor (que de moment inspirà confiança perquè alliberà els presos polítics i signà la pau amb la independitzada Eritrea: per això li fou concedit el Premi Nobel de la Pau) aviat decidí (sense haver canviat la Constitució) que el govern central s’havia d’imposar als governs regionals. Tan aviat com els del Tigre van tirar endevant unes eleccions que el govern central havia suspès per la pandèmia, el nou president va enviar-hi l’exèrcit amb ordres d’actuar amb una brutalitat sense nom: joves soldats disparant contra la gent, violant, robant tot el que trobaven a les cases i a l’hospital, i avions bombardejant: el poble on jo vaig ser va ser bombardejat sis vegades!
La gent, és clar, resistí el que pogué, i el govern central demaná a la veïna Eritrea (on parlen la mateixa llengua que al Tigre) d’enviar-hi més soldats que van sembrar un pànic extrem.
Ara és sabut que l’exèrcit etíop s’està rearmant per tornar a atacar. Últimament ha bombardejat dia a dia la capital de la regió, Mekele, ha aïllat la regió sencera de manera que no és possible cap comunicació (ni per telèfon, ni per internet), els bancs estan tancats, no es pot ni entrar-hi ni sortir de la regió, i -amb un gest criminal- no permet que hi entrin ni aliments ni medecines. Volen implantar-hi la fam.
Com és que la nostra premsa amb prou feines parla d’aquest genocidi?
Quan esclatà la guerra, l’Olaran es trobava casualment a Espanya per a una operació dels ulls. No hi ha pogut tornar fins que s’ha decidit a fer-ho passi el que passi. De moment no ha estat detingut a la frontera de l’aeroport d’Addis Abeba, que era el que temíem, però no ha pogut continuar fins al Tigre, ni se sap si -o quan- això serà possible. És difícil imaginar com acabarà aquesta tragèdia.
[Imatge extreta de Wikipedia]