En aquests temps en què allò últim demanda amb vehemència esdevenir el primer, potser la irrupció –com per ensalm– de la memòria, de la nostra memòria, sigui un dels nostres grans motius per a l’esperança aquest Advent. Em refereixo al record que hem tingut una vida, i com aquest record és capaç de remuntar-se fins al primer de tot.

Confesso que em preocupa que una memòria ocupada i saturada per l’últim –les últimes notícies, l’últim missatge o tuit, l’última foto…– tingui cada vegada més difícil remuntar-se en la seva pròpia història fins al misteri del que és primer: que som fills, al fet que som aquí sense que haguem hagut de fer res per fer-ho. No és que hàgim perdut la memòria; segueix aquí, només que sovint resta sepultada i enfosquida pel munt de mantes de la nostra ultimitat.

No és el mateix la memòria de la nostra vida que la memòria de la nostra vida a la xarxa. A la meva vida a la xarxa –bastió de l’última cosa, immens regne amb innombrables autories–, em puc remuntar, com a molt, al dia que em vaig convertir en usuari d’un social, o en subscriptor d’un diari (tot i que probablement tampoc no ens recordem ja). És la memòria d’alguna cosa que vaig fer jo, i del que els altres m’han demanat, implícitament, que faci amb ells: llegir-los. La memòria de la meva vida a la xarxa és una cadena d’accions que em tenen a mi per agent i un mar de sol·licitacions de lectura fetes per altres. En canvi, la memòria de la meva vida fora de la xarxa és un remuntar-se cada cop més fins a un record d’alguna cosa que jo no vaig fer, un moment en què el meu paper va ser zero: recordo que un cop vaig estar al Camerun, que les meves àvies ja no són aquí, que sent adolescent m’agradava llogar pel·lícules de por al videoclub, i que, de petits, el meu germà i jo de vegades anàvem vestits igual, perquè era la meva mare qui escollia la nostra roba. Així, vaig remuntant la memòria de la meva vida fins que arribo al record del primer, que no és, paradoxalment, un primer record: no recordo el moment en què vaig néixer, però sí que sóc fill. Ara que caminem cap al Nadal, misteri d’un Déu que és també Fill, potser l’Esperit ens pot acompanyar meditant aquest misteri de la nostra filiació.

Per què Déu també haurà volgut ser Fill? Potser perquè és molt cansat estar sempre a l’origen de tot. A l’origen de les meves opinions i gustos, a l’origen de la meva darrera foto, del meu darrer article, de la meva darrera reflexió. La vida a la xarxa corre el risc de reduir-se a un exercici de maternitat/paternitat i autoria constant. I això pot ser esgotador. És bo crear coses, originar coses, però també ens cal sentir-nos fills, recordar que el primer va ser rebre la vida, no originar-la. Un món que es manté ansiosament actiu, com si la possibilitat de seguir amb vida depengués d’una nova creació, va deixant cada cop menys espai per rebre la vida. Com fer-ho, si el meu exercici constant de maternitat/paternitat, d’autoria, ofega el record que sóc fill, que no sóc jo l’origen últim de totes aquestes creacions? On trobar, doncs, descans?

Després de surar en un cistell pel Nil, de créixer a palau i matar un egipci, Moisès ha hagut d’anar a l’exili creuant el desert. Tot i això, la vida el segueix somrient i troba família i bestiar. Té dona, fill i feina. Però un dia arriba amb les seves ovelles més enllà del desert, fins a l’Horeb, la muntanya de Déu. Allà troba un esbarzer que no deixa de cremar, un foc que no s’extingeix. A través d’aquest esbarzer misteriós, Jahvè parla, es revela, i abans que donar qualsevol precepte, abans que cap missió, recorda a Moisès que Ell és “el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, i Déu de Jacob”. Tu entronques també amb aquesta història, sembla dir-li. Tu també ets fill. Abans que qualsevol altra cosa, t’invito a experimentar això.

El misteri de la nostra filiació és com una flama que habita en nosaltres i que no s’apaga, encara que l’última i totes les nostres autories amenacin de fer-nos-hi insensibles. Aquesta flama ens recorda que rebem la vida i que la seguim rebent, i que no hi ha manera d’oxigenar la nostra feina –no diguem ja poder alliberar cap poble esclau a Egipte– sense sentir, de tant en tant, el seu escalf.

[Imatge de Daniel NebredaPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta en formació. Estudia la Llicència en Teologia Fonamental a la Pontificia Facoltà Teologica dell'Italia Meridionale de Nàpols. Col·labora amb l'associació Figli in famiglia al barri de San Giovanni a Teduccio.
Article anteriorPersona y comunión
Article següentGuerra al Tigre

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here