La primera vegada que em vaig trobar amb un ús xocant del terme «impossible» va ser al disc «Rock & Ríos» cap als anys vuitanta del segle passat (la referència musical dóna pistes dels gustos i els cabells blancs del que això escriu). Encapçalant la llista de músics que van participar a l’enregistrament, en els crèdits d’aquell vinil podia llegir-se la frase: «Ho van fer perquè no sabien que era impossible». Anys després, la pel·lícula Lo imposible de Juan Antonio Bayona sobre la família que va sobreviure al tsunami que el 2004 va negar gran part de la costa del sud-est asiàtic, em va tornar a confrontar amb un significat inquietant d’allò que no pot ser. L’última ocasió que vaig topar-me amb un sentit paradoxal de «l’impossible» va ser en el títol del llibre Necesario pero imposible del filòsof Javier Gomá, assaig que aborda la qüestió de la immortalitat com a pròrroga de la nostra condició finita. Tres usos desconcertants perquè sent «allò impossible» allò que, per definició, no pot esdevenir, en els exemples citats l’impossible va passar.

Porto aquesta reflexió sobre l’impossible que planta casa seva inexplicablement, amb motiu de l’Advent. L’Advent és temps d’esperar Aquell que ve, però, per poc que ens parem a pensar-ho, allò que espera el cristià és radicalment impossible: no es pot esperar que Déu es faci humà en un nen i que, a més, això sigui una Bona Notícia per a tota la humanitat començant pels més vulnerables. És un pensament absurd, desgavellat, herètic… Una altra cosa és que essent impossible i impensable esdevingui i ens trobem sorprenentment amb un Déu en bolquers (debilitat anticipadora d’un Déu crucificat). El que és impossible només pot esdevenir com a sorpresa, mai com a previsió.

Em fa l’efecte que hem convertit l’Advent en un temps predictible sense sorpresa: l’estrella, els mags, la posada, l’àngel, els pastors, el sí de Maria, el nen Déu en un pessebre… El guió ja està escrit, sabem per endavant el final de la història. Preparem i anticipem, però no esperem una novetat desconcertant. No vivim amb l’ai al cor anhelant una cosa tan insòlita que ni tan sols la podem pensar.

I si enguany Déu irrompés com a impossible real? I si aquesta vegada ens tragués de polleguera i ens submergís en una realitat tan nova que no podem ni imaginar-la? Aquest Advent no projectem, no anticipem, no determinem com serà el Déu que ve: preparem-nos per deixar-nos sobrecollir. I mentre esperem l’adveniment de l’impossible, seguim construint-ho, encara que no ho sapiguem.

[Imatge de Jeff JacobsPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Pare de família, teòleg i músic. Membre de l'Àrea teològica de Cristianisme i Justícia. Ha escrit en aquesta col·lecció diversos quaderns: "Vulnerables. La cura com a horitzó polític" (2020), "Acollir-se a sagrat. La construcció política de llocs habitables" (2018), "Trepitjar la lluna. Escatologia i política" (2015), "Ai de vosaltres...! Distopies evangèliques" (2013), "Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat" (2011), "De l'alliberament a la inclusió?" (2004) i "I si Déu no fos perfecte? Cap a una espiritualitat simpàtica" (2000).
Article anteriorO todos o ninguno
Article següentEl lado bueno de las cosas

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here