Reflexions i propostes sobre la polarització política i social a Espanya

Un grup de persones a qui ens uneix l’espiritualitat de Sant Ignasi i la preocupació per la justícia i la convivència, convocades per Cristianisme i Justícia (CJ) i la Comunitat de Vida Cristiana (CVX), ens hem trobat al llarg dels darrers mesos per compartir el nostre sentir i parer sobre la situació d’extrema polarització que es viu a la política i, per extensió, a la societat espanyola. Una realitat que ens dol i ens preocupa com a ciutadania i com a creients.

El grup l’hem conformat dones i homes de diversos orígens, trajectòries i pertinences. Des d’aquesta riquesa hem dedicat diverses sessions a l’escolta acollidora, en un espai de confiança on compartir les emocions que la polarització ens provoca i les opinions que ens hem format en aguditzar-se aquesta fractura social.

Tot i que ens apropem des d’una fe compartida, no tenim la mateixa posició sobre tot allò que s’ha parlat i que aquí es recull. Aquest document no reflecteix una postura homogènia del grup, sinó un resum de les reflexions que han sorgit amb més intensitat a les sessions.

L’objectiu d’aquest document és compartir amb altres grups i comunitats aquestes reflexions i propostes, animant no només la lectura, sinó també a dedicar espais al diàleg sobre aquesta qüestió, cercant noves vies per a l’encontre. Sempre, i més tractant-se d’un assumpte sensible, suggerim una lectura amb la ment i el cor oberts, evitant prejudicis, presumpcions i rebuigs immediats del que s’ha llegit sobre la base de la posició pròpia, qüestionant el que tenim enquistat, amb ulls que miren a poc a poc abans de jutjar.

A què ens referim quan parlem de polarització social i política

Ens referim al pas de les opinions sobre temes polítics i socials a les posicions irreconciliables, d’allà al frontisme i l’exclusió de qui pensa diferent, per arribar finalment a la fallida de la convivència, a la ruptura de relacions i, fins i tot, a la violència.

No apuntem de manera negativa a una posició política concreta, per extrema que aquesta sigui i sempre que respecti la llei i els drets humans, sinó a la forma com aquestes posicions s’enverinen i s’enfronten.

La polarització no és un fenomen nou, ni a Espanya ni a altres llocs del món. Dit això, sí que constatem que s’ha exacerbat en els darrers anys penetrant en molts espais de relació interpersonal i amb manifestacions noves, enperonades al terreny digital.

Com ens sentim

Malgrat no ens agradi, som conscients que la polarització social i política ens afecta. Tot i emmudir de vegades, hi ha situacions en què participem i creiem la promesa fàcil o la idea empaquetada en un tuit, davant de consensos de calat profund que tant ha costat construir.

L’agressivitat que s’arriba a produir en grups, famílies, espais virtuals o presencials, i també a les nostres comunitats i a l’Església, ens neguiteja i ens provoca desesperança, enuig i, fins i tot, por. De tant en tant optem pel silenci incòmode per evitar la ruptura, un silenci contingut que comporta patiment, de qui sap que les paraules poden ferir. Desorientats, de vegades preferim recloure’ns i dedicar-nos a cuidar les persones properes, allunyant-nos d’espais més amplis on l’anul·lació de l’altre ha esdevingut hàbit.

Ens preocupa el que aquesta situació provoca a la joventut, a les nostres filles i fills que es troben pivotant entre posicions extremes, atrets per l’aparent seguretat i el sentit de pertinença que els aporten, sense apreciar els matisos dels espais intermedis que queden desdibuixats.

Finalment, ens sabem privilegiats per comptar amb espais com aquest, i d’altres, on sentim consol i seguretat, en la confiança que podem expressar el que pensem, sabent que serà acollit per més que sigui en el desacord. Sentim que les nostres comunitats, part de l’Església, han de ser així, espais on prevalgui la mirada fonda dels qui volen arribar al fons, no només de les qüestions, sinó de l’ésser humà.

Què veiem

Veiem com s’estén la polarització social i política a tot el món, impulsada per actors polítics que la dissenyen, financen i atien amb èxit per treure’n benefici en forma de suports a la seva causa, sigui a curt (vots, firmes i posicions) o llarg termini (canvis culturals en valors, creences i actituds).

La seva extensió i cruesa contamina relacions de tota mena: família, feines, amistats i també comunitats de vida espiritual. Els mitjans de comunicació ens inunden de titulars durs que refermen el que cada persona pensa en el seu pol, gairebé sense deixar espai per a la diversitat de posicions, cadascuna amb els aspectes positius, ni per a l’espai intermedi. Les xarxes socials, que tant bé poden fer-se fer servir amb seny, es converteixen en fangars plens d’idees fàcils, exageracions i insults. L’evidència científica va deixar de ser-ho, qüestionada per un fil de tuits de qualsevol agitador de la mentida.

Ens trobem amb aquest fenomen arreu, amb diferències, però amb un origen comú: utilitzar la democràcia per després laminar-la. El sorgiment de règims autoritaris a la frontera amb allò despòtic, cada vegada a més països i des d’aparents dretes i esquerres, encoratja allò d’“amb mi o contra mi”, perseguint les opinions crítiques. L’espai de la societat civil es restringeix, arribant, a països d’institucionalitat més fràgil, a l’extrem del tancament, expulsió d’organitzacions i, fins i tot, assassinat dels seus líders.

Veiem amb neguit com consensos internacionals bàsics, que va costar tant construir després d’hecatombes com la Segona Guerra Mundial, són qüestionats i atacats. Els drets humans no poden ser joguina d’extremismes que els neguin i enardeixin la seva vulneració.

Encara que la seva manifestació més freqüent és en la tensió dreta-esquerra de la política i la ideologia, la polarització també es dona amb formes semblants en altres terrenys. Aquest és el cas de la qüestió territorial a l’Estat espanyol, amb les posicions excloents sobre la sobirania i la independència de Catalunya i, creixentment, en relació amb la concentració del poder a Madrid respecte a altres regions del país, especialment les més abandonades. Aquest és el cas també del conflicte obert entre el feminisme tradicional i el que acull la teoria queer i defensa les persones trans o amb identitats de gènere no binàries. Un conflicte polaritzat que debilita la causa dels drets de les dones.

La polarització ofereix solucions màgiques que no ho són veritablement, però en creure-les fermament la persona s’afirma i s’alinea, arribant a sentir amb certesa que els “polaritzadors” són sempre els altres. És un fenomen que retalla la diversitat en perseguir una posició única i hegemònica, empobrint el debat i la creativitat inherent a l’ésser humà. Neguem la complexitat en no escoltar-nos ni reconèixer-nos, en retirar la legitimitat a l’altre. L’adhesió al front que sigui és simple, gairebé sense discurs que la fonamenti, i acaba centrada en un “salvar-me jo”, debilitant el compromís social amb les causes del patiment humà.

Constatem que, sota extremismes polítics i ideològics, sovint subjau la por de perdre el poder, la seguretat i els privilegis. Por que condueix a reaccions defensives. Els extremismes aprofiten la situació d’inseguretat econòmica dels qui són exclosos pel sistema. Reconeixem també els nostres privilegis com a persones que vivim en un país ric sense patir privacions severes. A més d’espantar-nos, el col·lapse ambiental ens qüestiona com a part d’una societat desenvolupada que, davant de l’escassetat de recursos, es pot dedicar a defensar el que és seu, descartant la resta i sense bolcar-se a trobar alternatives per a tota la humanitat.

Com a creients i membres de l’Església, ens preocupa percebre-la centrada en la defensa de categories morals. Veiem amb inquietud sectors implicats a fons en una “guerra cultural” que no és aliena a la polarització que descrivim. Fins i tot la figura del papa, les propostes del qual poden ser subjecte de debat, és atacada visceralment des d’extremismes radicals dins de l’Església.

De tornada a les nostres parelles, famílies, amistats i feines, ens fem conscients que la polarització, per més que els arriba i els malmet, està més a l’aire de la vida política, electoralista, mediàtica i de xarxes, que a les persones amb qui ens relacionem cada dia, en els nostres anhels i afectes. Ens anima veure lidereses socials, intel·lectuals, periodistes, artistes, que van al fons de les qüestions, que es distancien dels pols per acostar-se als matisos, a les evidències. Que transcendeixen els marcs de l’agressivitat i l’exclusió per conformar d’altres d’humanitat i de trobada.

És a les comunitats on compartim la nostra vida, on també trobem l’espai per recentrar-nos en allò que de veritat és important, la trobada amb Jesús, el servei a la fe i la promoció de la justícia.

Què podem fer

Recollim a continuació reflexions i propostes d’actuació per contenir la polarització extrema als nostres entorns, contribuint a la renovació de la convivència entre els que pensen diferent.

Com a ciutadania

• No alimentar la polarització. No compartir continguts que contribueixen a aquest clima de tensió i separació perquè són agressius o estan presentats de forma agressiva. És imprescindible dedicar temps a confirmar la veracitat de la informació que compartim de manera presencial o digital. Davant del dubte, millor no fer-ho. L’algoritme no ens ho agrairà, però la convivència sí.
• No deixar-se impregnar per continguts agressius o de credibilitat dubtosa, per més atractius que resultin. Els missatges i personatges que destil·len odi cap a qui sigui no poden tenir cabuda, ni al nostre interior ni als nostres espais de relació. Les males paraules apel·len a l’instint i acaben conformant realitats que ens fan veure l’altre com a perill, com a enemic a expulsar o destruir.
• El silenci no és sempre la millor opció, però pot ser-ho i és positiu demanar-ho i exercir-ho en casos extrems, en els quals parlar o compartir només contribuirà a exacerbar la tensió i provocar la ruptura de grups i relacions. D’altra banda, és legítim demanar respecte per les posicions pròpies i proposar “espais de confiança” on certs temes no s’abordin o es tractin sota certes regles. L’amistat, la família, l’amor, tenen més valor que la defensa a ultrança d’una postura o que l’atac a un líder polític o partit.
• Suggerim valorar i demanar que es valorin les evidències, dades i fets contrastats com a base indispensable de la conversa. Cal assenyalar la mentida, les emocions no poden portar a la irracionalitat. Al mateix temps, i arran d’aquests fets, cal cercar la complexitat i la diversitat. Són pocs els reptes actuals que tenen solucions simples, sense matisos. És positiu sentir-se de vegades insegur, incert, necessitat de posicions complexes que ens qüestionin. El discerniment, que hem de viure i podem oferir des del nostre carisma ignasià, esdevé indispensable en la societat actual, per evitar reaccions viscerals davant de situacions que requereixen reflexió.
• El diàleg obert i la cerca creativa d’alternatives als reptes de la societat no poden qüestionar les primeres bases de la convivència. No ens podem sentir a prop de populistes que qüestionen els drets humans en la seva universalitat o laminen la democràcia, que requereix de resignificació, respecte i reforç. Democràcia que hem de revitalitzar com a model d’organització política i com a estil de societat, racional i respectuosa amb la diversitat.
• És indispensable deixar fora dels debats extrems i electoralistes la defensa dels drets humans com a fonament de la societat. També la crisi climàtica, evidenciada per la ciència, que afecta sobretot els més pobres i que només ens podrem enfrontar des d’un profund sentit de societat comuna.

Com a creients

• Volem fer realitat el valor i la dignitat de cada persona, fins i tot de les que ens fan mal. Avui esdevé més rellevant la proposta de Sant Ignasi de “salvar la proposició de l’altre abans que condemnar-la”. És a dir, no excloure a priori altres persones i les seves opinions, escoltar primer, intentar entendre d’on ve i què hi ha darrere del que s’ha escoltat. Ser capaços d’emprar allò afectiu en una situació de diferència i fins i tot confrontació d’idees i adonar-nos, quan no sabem fer-ho, que també contribuïm a la polarització.
• Revitalitzar les nostres comunitats de fe i vida com a espais de trobada i diàleg, també sobre posicions diferents. Viure l’Evangeli amb una visió no radicalista, no enjudiciadora o rigorista, sinó oberta.
• Sense abandonar els espais públics més amplis, reforçar el pensament i el treball local, en barris i parròquies arrelades a la vida real, la vida quotidiana de moviments eclesials de base. No deixar que les comunitats siguin instrumentalitzades per unes posicions o unes altres, sinó fer que es converteixin en ferment de transformació personal i col·lectiva en la recerca de Déu.
• Suggerim renovar el nostre compromís de fe a través de l’espiritualitat del bé comú que es nodreix del pensament d’Ignacio Ellacuría, Gustavo Gutiérrez i altres, i que és una espiritualitat “de l’altre”[1]. Discernir què és el que convé a la societat en el seu conjunt, sortint del nostre espai privat com a únic lloc. Un bé comú que no és l’acumulació de béns individuals, sinó la construcció dels col·lectius des d’una profunda llibertat cristiana que ens limita a l’hora de tenir tot allò que voldríem, que ens exigeix renúncies.
• Ens inspira i qüestiona l’encíclica del papa Francesc “Fratelli Tutti” en plantejar una economia i unes relacions socials basades en la vida de Jesús, en la fraternitat entre germanes i germans, en compartir i construir societats justes. Aquest hauria de ser el nostre “espai intermedi”, el nostre Bé Comú.
• L’espiritualitat del bé comú és alliberadora, reivindica les persones que viuen en la pobresa i les col·loca com a centre dels nostres afanys per la promoció de la justícia, exigint-nos obrir espai a les seves veus. El nostre lloc també és al costat dels més vulnerables, en què Jesús es va encarnar.

Al final ens aferrem a l’esperança, una virtut que ve amb l’esperit que ens habita. L’esperança en dones i homes que no fan servir la paraula com un martell, sinó com una possibilitat de trobada. L’esperança en organitzacions i comunitats on la diferència troba lloc, de les quals sorgeixen opcions i alternatives per construir societats millors. L’esperança en el Pare que ens acull als seus braços, més enllà de les nostres pors i ruptures.

Graciela Amo. Membre dels Grupos Loyola. Madrid.
Pedro Castelao. Universidad Pontificia Comillas, Madrid. Gallec.
Ángel Delgado. Enginyer de camins. Membre de CVX. A Coruña.
Pablo Font Oporto. Professor a la Universidad Loyola Andalucía, membre de CVX, col·laborador CJ. Sevilla.
Cristina Gortázar. Professora a la Universidad Pontificia Comillas. Madrid.
María del Mar Magallón. Alboan. Bilbao, madrilenya.
Cristina Manzanedo. Ödos. Membre dels patronats de Cristianisme i Justícia (CJ) i Fundación San Juan del Castillo. Madrid.
Pep Mària. Jesuïta, professor d’ESADE, col·laborador CJ. Barcelona.
Núria Radó. Investigadora i professora, col·laboradora CJ. Barcelona.
Alfonso Salgado. Professor d’universitat, membre de CVX. Salamanca.
Ignacio Sepúlveda. Professor en Universidad Loyola Andalucía, membre de CVX. Sevilla, xilè.
Pepa Torres. Religiosa (Apostòlica del Cor de Jesús), teòloga i educadora social; Revuelta de las mujeres en la iglesia. Madrid.
Javier Vitoria.   Prevere diocesà, col·laborador CJ. Bilbao.
Chema Vera. Expert en Cooperació i Desenvolupament. Madrid.

***

[1] Sepúlveda del Río, I. (2021). Aportes de una Espiritualidad Liberadora a la Búsqueda del Bien Común. A: J. Senent de Frutos, J & A. Viñas Vera (Eds.), Espiritualidad, saberes y transformación social desde Ellacuría (pp.35-48). Comares.

[Si ho desitgeu, també podeu llegir i descarregar el text en euskera i gallec als següents enllaços: Espainiako polarizazio politikoari eta sozialari buruzko gogoetak eta proposamenak / Reflexións e propostas sobre a polarización política e social en España

Imatge de LoggaWiggler a Pixabay]