Em sento moltes vegades incòmoda per haver d’escriure sobre certs temes en certs dies de l’any. És una incomoditat que em ve de l’entranya més profunda perquè s’agita dins meu la consciència que són temàtiques que abunden en la quotidianitat però pateixen un ocultament o banalització per la seva mateixa condició de “normalitat”. Aquesta normalització descrita ja al seu dia per Hanna Arendt[1], fa que em regiri al meu seient i em prometi una vegada més que aquest tema amb ajuda daquest text deixi de ser tema dun dia.
La realitat de l’abús és una de les més greus que afecta dones i nens. Avui em centraré especialment en les dones, per ser el 25 de novembre, dia de la lluita davant de la violència contra les dones. De la mateixa manera es pot incloure aquí les nenes, que pateixen com a futures dones abusos des d’una edat molt primerenca. La violència contra les dones és un problema de salut pública, diu l’OMS, i una greu violació dels drets humans. Crec que podem ampliar aquesta afirmació dient que és un problema social estructural molt greu, ja que el 30% de les dones pateixen violència d’algun tipus (física, psicològica, estructural, etc.) al món en algun moment de la seva vida. Les vostres mares, filles o germanes ja l’han patida alguna vegada. Pregunteu-los. Estem exposades a aquesta violència freqüentment i això afecta negativament la salut física i mental i la nostra pròpia identitat i autonomia, que es veu afectada i constantment agredida.
Avui no parlaré dels efectes d’aquesta violència, ni de percentatges, ni de maneres de pal·liar el que ha passat, parlaré, com Hanna Arendt, d’una realitat més gran que empara la violència contra les dones, la cultura de l’abús. La pràctica de l’abús com a forma de relació de les nostres societats està totalment estesa i contamina totes les seves estructures socials: les polítiques, les empresarials i econòmiques, les culturals i també les religioses.
Definir abús no és fàcil en català, és una paraula d’ús molt general i excessivament utilitzada en el llenguatge quotidià. En la definició no s’estableix distinció entre pràctiques que continguin violència física i d’altres que s’han d’avaluar de manera diferent. Tampoc entre aquelles que tenen causes estructurals i les que són derivades de condicions ambientals, ja que en tots dos casos la manera d’intervenir-hi és diferent. Però totes tenen un denominador comú, la por. Les pràctiques d’abús es donen quan es provoca en altres persones por per la seguretat o la seva vida (o la dels seus éssers més estimats). La naturalesa de l’abús és perversament cruel. Té com a objectiu exercir un poder, que en la majoria dels casos l’agressor considera que és legítim, i així sotmetre la víctima al seu control com un objecte d’ús i gaudi. L’exerceix amb impunitat, perquè queda moltes vegades protegit per les estructures injustes i desiguals de la societat o pels silencis que a la vida domèstica converteixen en tabú molts comportaments i qüestions fonamentals de les relacions personals.
L’abús s’exerceix de manera pública quan hi ha un reconeixement de l’estructura de dominació/submissió a la cultura i les seves institucions. Per això, les societats tenen dificultat a reconèixer la violència contra les dones com una cosa dolenta, i les esglésies a enjudiciar-ho com un pecat. Quantes vegades havíem sentit abans del #MeToo de 2018 en discursos públics que l’abús contra les dones és un mal estructural de les nostres societats que sotmet la meitat dels nostres ciutadans? Quantes vegades hem sentit als púlpits de les nostres esglésies, sinagogues o mesquites arguments en contra de la violència contra les dones en aquests darrers tres anys després del #MeToo? Més aviat passem per sobre del tema silenciant-lo, posant excuses com que és un tema complex o que no sabem sobre ell o que no en coneixem casos.
La naturalesa de l’abús té un altre denominador comú que és el silenci, el silenci amb què les institucions fan callar aquests temes sense assumir-ne la responsabilitat. Quan es va començar a tractar el tema de l’abús a l’Església catòlica ja fa trenta anys, Elie Weisel deia: “Recordem que el que fa més mal a la víctima no és la crueltat de l’opressor sinó el silenci de l’espectador”[2]. El silenci és una mentida que ens expliquem a nosaltres mateixos i deixem que ens expliquin. Creiem que aquesta mentida ens protegeix de la violència, però el que fa és soscavar els fonaments de la salut de les nostres esglésies i institucions. Podreix les estructures, debilita les relacions i estén la mort i el dolor a milers de dones que se senten usades, humiliades, ultratjades i violades en allò més profund de la seva dignitat i després, qüestionades com a sospitoses i abandonades a la seva sort, el que anomenen els especialistes una victimització acumulada[3].
Podem preguntar-nos: n’hi ha prou amb un dia per parlar dels abusos causats a les dones o hem de trencar el silenci quotidià sobre aquestes qüestions? Davant aquesta pregunta i des de la mirada de Maria al Magníficat hem de respondre que no hem de seguir silenciant o mentint més sobre la veritat que coneixem. Cal proclamar en públic, no només els cristians corrents, sinó també els diferents estaments cristians, i especialment les catòliques, que l’abús contra les dones no forma part de l’ordre creat i volgut per Déu. I segon: les esglésies s’han de pronunciar contra l’abús que s’ha patit i es pateix a l’interior de les organitzacions.
L’abús que s’expressa de manera pública és la punta de l’icerberg de l’abús que es practica de manera privada en les relacions que s’estableixen entre homes i dones a les nostres institucions. L’abús està directament relacionat amb la clericalització de l’autoritat religiosa[4], un poder exercit per homes sobre dones, ja siguin laiques o religioses, que augmenta l’asimetria i la desigualtat. Quan en aquestes relacions s’utilitza la confiança espiritual que es diposita de manera natural en les persones a qui reconeixem una competència espiritual i religiosa per abusar de l’altra persona, augmenta la dualitat i creix la vulnerabilitat de l’abusada. Aquest horrible desequilibri es dóna en un espai íntim de confiança que perverteix la relació i destrossa el sentit veritable de la trobada: l’acompanyament i la cura. Són, per tant, relacions abusives on es violen els límits d’una relació fiduciària de cura, impedint el consentiment de la persona abusada, causant confusió a la naturalesa pròpia de la relació i traint la confiança dipositada no només en el sacerdot o religiós, sinó en l’Església a la qual aquest pertany. Suposa, a més a més, una corrupció de la responsabilitat ministerial que ha rebut per gràcia de Déu i confirmada per la comunitat cristiana.
La naturalesa de l’abús no és altra que l’abús de poder que té com a finalitat última el domini i la possessió. El poder és sempre relacional, i si es fa servir sense consentiment i sense consens, sempre es mou en binomis de domini/submissió: violentar els límits relacionals, violar el rol professional-ministerial, fer servir de manera abusiva l’autoritat i el poder, aprofitar-se de la vulnerabilitat relacional en què se situa la persona que presta la seva confiança, aprofitar-se de l’absència de consentiment, són alguns dels trets que posseeix l’abús[5].
Podem i hem de fer un pas més, preguntar-nos si la conversió pastoral de les nostres parròquies, institucions religioses i congregacionals, diòcesis, bisbes i conferències episcopals passa no només pel reconeixement d’aquest abús sobre les dones, sinó també per la presa de mesures que comportin la formació de tots els membres de l’Església i la seva desclericalització, amb noves relacions horitzontals on s’articuli un poder compartit que no sotmeti les dones. Evitar el silenciament, escoltar les víctimes, no sospitar-ne, demanar perdó de forma pública i privada, dissenyar i executar processos de reconciliació i reparació, etc. En definitiva, acceptar l’abús com a part d’una memòria recent de l’Església i avançar cap a un horitzó de relacions acurades i recíproques amb l’ajut de processos de reconciliació on les abusades siguin el centre.
Potser ofenc algú amb aquesta reflexió, potser algú dirà que la institució bé val alguns silencis, però aquest text va sortir del lloc de les entranyes (rahamin) on Déu ens habita per compartir-nos la seva misericòrdia. I les entranyes, com les de Maria, sempre clamen justícia per la memòria de les víctimes.
***
[1] Cfr. Hannah Arendt, Sobre la violencia, Encuentro, Madrid 1989 (1969), 63.
[2] Elie Wiesel, Sex in the forbidden zone, Nova York, Ballantine Books 1989.
[3] Gema Varona i Aitor Martínez, «Estudio exploratorio sobre los abusos sexuales en la Iglesia española y otros contextos institucionales: Respuestas preventivas y reparadoras desde la justicia restaurativa», Eguzkilore: Cuaderno del Instituto Vasco de Criminología 29 (2015), 7-76.
[4] Cf. Sandra Arenas, “Desclericalización: antídoto para los abusos en la Iglesia”, a Daniel Portillo (ed.), Teología y prevención. Estudio sobre abusos sexuales en la Iglesia, Santander, Sal Terrae 2020, pp. 127-144.
[5] María Teresa Compte Grau, “Dimensiones ignoradas: mujeres víctimas de abusos sexuales en la iglesia”, a Mikel Lizarraga Rada (ed.), Abusos sexuales contra menores en la Iglesia católica. Hacia la verdad, la justicia y la reparación desde Navarra, Pamplona, Gobierno de Navarra (2020), 101-134.
[Imatge de Alexandra Haynak a Pixabay]