Ensenya l’escola a assaborir o només a engolir?, a ensumar amb perícia o només a olorar? I tocar? Com toca l’escola? Qué li cal mirar? Para l’orella per escoltar o només sent remors que segueix o desoiex segons les circumstàncies?

Estimar l’escola amb els cinc sentits és ajudar a fer de l’escola un organisme viu que, també amb els cinc sentits, es disposi al servei de tota la comunitat. És a dir, estimar el sentit d’educar, del noble servei d’educar. Erich Fromm, en el seu assaig L’art d’estimar,  deia alguna cosa com que perquè l’amor entre dues persones sigui autèntic, cal sentir i practicar primer l’amor fratern, universal. Si no és així —crec que continua dient—, allò és “un egoisme de dos”. Just enfront d’aquest egoisme, la vocació d’estimar, la vocació d’educar.

I si aturessim el temps per assaborir? Sovint prioritzem l’organització i el bon funcionament per sobre d’aquest assaborir un projecte, un temps de compartir diàleg, silenci… Hem de tenir horaris i programar, però podríem parcel·la una mica menys l’aprenentatge, deixar d’encapsular tantes coses que queden així ofegades per haver-les privat d’un ritme més de la vida que no pas del currículum. La creativitat, a més, pot partir del pensament: què els fem pensar als alumnes? Deixem-los pensar sense dirigir-los tant, no trenquem els seus possibles silencis productius.

De vegades sembla que ens espanta sortir perdent en la transmissió de coneixements. Hi pot ajudar al professor una bona formació que el faci sentir-se segur amb un ritme més natural. Assaborim el que passa a l’escola!

Hi passen moltes coses a l’escola! Fins i tot per alguns passadissos amb olor de resclosit, també viatgen flaires fresques d’alumnes i professors que viuen un present esperançat. Quan recordem el nostre sentit de l’olfacte, se’ns revela la diversitat d’alumnes i els rescatem de l’homogeneïtat en què els submergim tan sovint per anar per feina; deixem llavors de parlar de “l’alumne” per  referir-nos a tots ells quan el moment requereix la diferència per necessitats diverses. Cada alumne espera del professor que es pregunti per allò que es pugui amagar al seu darrere, pel que hi pugui haver en el seu interior.

La resignació de la frase “És el que hi ha” no sempre és realisme, sinó una justificació per  escapolir-nos de tocar la realitat. Hem de ser escola en sortida, tocar l’exterior i donar-hi resposta. Només aquest tipus d’aprenentatge –que afavoreix el sentir-nos tots part activa del món– podrà ser transformador de la realitat i transformador de l’ésser i la consciència de cada alumne. De la mateixa manera, l’escola ha de validar per a la convivència totes les capacitats humanes amb què compta, sense menysprear-ne cap.

No en va podem dir que hi ha professors poc rendibilitzats; no per menyspreu, sinó perquè l’escola no els veu o, veient-los, no se’ls mira. Hauria d’aprofitar totes les fortaleses al seu abast, beneficiar-se més del que ja té: capacitats diverses dels professors, dels alumnes, d’altre personal. Es tracta de saber veure la llum de cadascú i fer-la lluir, “posar-la en el portallànties”.

Al mateix temps, quan l’escola ajuda a fer un bon triatge entre llums i llumetes, tots hi guanyem: admiració pel voluntari social o per l’influencer de torn, pel simpàtic famós milionari o pel periodista que és fidel a la veritat? Cap a on fa mirar l’escola?

Escoltar no, però la xerrameca sí està de moda i més encara si produeix impacte. Gestionar bé la paraula a l’escola és tan fonamental com distingir, tots junts, entre la veritat i les remors vanes, siguin de dintre o de fora. Cal construir relats des de l’ètica del que és autèntic fomentant el diàleg i l’anàlisi crítica del que passa al món. Cal treballar més la capacitat alliberadora del silenci, on l’alumne s’escolta a si mateix per després sortir, més ric, cap a l’altre i el món.

Tant acostumar-se al sistema per sobreviure, l’escola sovint no escolta la seva pròpia veu. Amb l’esquema del sistema incorporat, dona el que li sobra, acull els que no costa de tenir a l’aula… ens fem sords. Efatà!

Quan a més de tocar, palpo, entro en el que no sóc jo i guanyo en humilitat. Quan a més de veure, miro, m’hi aturo i s’eixampla el meu horitzó. Quan a més de menjar, assaboreixo, em deixo guanyar per la bondat del que entra dins meu. Quan a més d’olorar, ensumo, discerneixo amb l’olor altres móns que no imaginava. Quan a més de sentir, escolto, em deixo interpel·lar i guanyo en lucidesa.

[Imatge de khamkhorPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Professora de Secundària a l'Escola Gabrielistes-Barcelona, al barri del Besòs. Responsable per a la Missió Compartida Gabrielista. Llicenciada en Filologia Hispànica (Universitat de Barcelona) i en Estudis Eclesiàstics (Facultat de Teologia de
Article anteriorUn camino hacia la caridad política: Fratelli Tutti
Article següentLa naturalesa de l’abús a les dones

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here