L’espiritualitat és ambivalent. Durant molt segles a l’occident cristià (començant amb Evagri Pòntic s. IV), l’experiència religiosa s’ha associat principalment amb la interioritat per sobre l’exterioritat, la quietud per sobre el moviment, la unitat per sobre la diversitat. Això, que potser sembla una disquisició filosòfica, té conseqüències pràctiques molt importants. 

La quietud com a norma ha silenciat durant segles moltes boques famolenques, ha fet desmobilitzar moltes comunitats disposades a transformar la seva situació i ha imposat una concepció de la pau (tan personal com comunitària) aliena a la justícia i l’equitat. Fins no fa gaire des de la majoria de púlpits es proclamava solemnement que davant una injustícia calia tancar els ulls, callar, aguantar i esperar una recompensa celestial.

Avui, arreu s’ofereixen multitud de cursos, tallers, recessos, seminaris per estar més a gust amb un mateix, per estar més tranquil i per viure en l’ara i aquí. Poder aturar-se per viure més conscientment i més despert és quelcom molt bo i necessari, és clar. Curiosament però, en la majoria d’aquestes pràctiques espirituals hi ha molt de jo i ben poc del nosaltres. En aquestes recerques quasibé sempre hi falta el qüestionament de les condicions socials i econòmiques que fan que estiguem estressats, enganxats a la tecnologia, sempre amb pressa i forçats a acceptar treballs abusius, temporals i precaris. 

No fa massa, el mestre budista Ronald E. Purser, en el seu llibre titulat McMindfulness: how mindfulness became the new capitalist spirituality, analitzava amb lucidesa i detall la patologització de l’estrés i com el mindfulness sovint és mer autocentrament i massa cops una eina infalible per desempoderar individus i comunitats. Les grans corporacions ofereixen aquestes tècniques als seus empleats amb l’únic objectiu de que produeixin més i s’amotllin millor els seus objectius empresarials. Fins i tot els soldats de l’excercit americà reben entrenament en mindfulness… per matar millor. 

Quan estem envoltats i confrontats per profundes injustícies, d’un mal tan evident i d’una mentida tan descarada… potser sí que és de l’Esperit expressar indignació. La clau està en si només m’inidgna allò que em passa a mi, o si em deixo també impactar i commoure per la injustícia soferta pels meus germans i germanes. Aquest és un moviment intern que, si és autèntic i no una simple enrabiada superficial o un souffle emocional, ens porta al compromís i ens mobilitza a organitzar-nos comunitàriament. Llavors ens sentim impulsats a fer costat a les víctimes, a actuar creativament per canviar les arrels de la injustícia, a alleugir misericordiosament els estralls de tan dolor innocent i a desemmascarar tanta falsedat egoista. I això és part essencial de la vida espiritual. 

En la tradició cristiana, Jesús diu cruament que ha vingut a calar foc i no pas a deixar les coses tal com se les va trobar (Lc 12, 49-51). En un altre passatge de l’evangeli (Jn 2, 13-25) es mostra profundament indignat i fa una acció inesperada i força xocant: expulsar els venedors i cambistes del temple. Sembla que aquest gest – segons alguns estudiosos de la Bíblia– fou el que va acabar de decidir les autoritats religioses que calia matar Jesús doncs havia posat de manifest la mentida i l’abús del poder religiós estretament vinculat als poders polítics i econòmics del moment.

Jesús es commou, plora, s’entendreix, s’alegra,… Jesús experimenta totes i cadascuna de les emocions i també la indignació. De vegades però, tenim una concepció de la vida espiritual –de la vida en l’Esperit– tan encongida que sembla que la perplexitat, la revolta interior i una sana indignació no hi tinguin cabuda. Ens convencem que el que convé és cultivar un temperament més aviat flemàtic, melancòlic i intimista. Ens diem: “això no toca, no és prou sant, no és prou com cal, hem de mantenir la calma i la pau interior en qualsevol situació i a qualsevol preu”. I és en aquest intent de posar el benestar personal per davant de la justícia que ens amputem una part de nosaltres mateixos. 

Una espiritualitat burguesa ens promet una pau individual interior irreal, des-responsabilitzadora i desmobilitzadora. En canvi, una espiritualitat compromesa ens incomoda, ens desperta, ens convoca en comunitat i ens posa en problemes. Beneurats els perseguits pel fet de ser justos (cf. Mt 5, 10).

[Una primera versió més breu va aparèixer publicada a Pregaria.cat el 4 de novembre de 2021/Imatge de Patrick Behn a Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta, arquitecte i teòleg. En Berkeley, als Estats Units, va ampliar els seus estudis en l'àrea de la teologia de les migracions. Ha treballat amb el Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Libèria, Nogueres (frontera EUA-Mèxic), Kakuma (Kenya) i Sudan del Sud. Actualment treballa a Barcelona a la Fundació Migra Studium, en el projecte d'acollida de refugiats i migrants (hospitalaris.org). És el coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), que és l'àrea d'espiritualitat del centre d'estudis Cristianisme i Justícia. És coautor del Paper CJ "Refugiats. Víctimes del desgovern i la indiferència" i va impartir a Cristianisme i Justícia el seminari "Quina espiritualitat per a una acció social?".
Article anteriorTras la COP26, no podemos perder la esperanza
Article següent“El infarto teológico” de la sinodalidad

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here