El peó és la peça més humil i, fins i tot, més infravalorada en el joc dels escacs: té tan sols el valor d’un punt enfront de la torre que representa cinc o la dama que representa nou. És humil, sí: avança les caselles de manera frontal i una a una, sense humiliar, sense saltar-se cap escac i, per descomptat, sense saltar-se cap altra peça. Però, també són peces que, sovint, estan infravalorades per aquelles persones que no saben o no recorden que poden transformar-se en unes d’altres percebudes com més valuoses, la més valuosa, en aquest cas la dama. Aquesta potencial transformació es fa possible si el peó arriba al final oposat del tauler. Addicionalment, al peó no li està permès retrocedir; aquesta regla afegeix una gran finura al moment de decidir el moviment del peó.

En aquests dies l’agenda-setting ens porta notícies de l’arribada massiva de persones migrants a la frontera entre Polònia i Bielorússia. No es tracta d’una crisi migratòria pròpiament dita, és a dir, no s’ha produït recentment un esdeveniment d’impacte, el qual sigui la causa d’un moviment sobtat de persones. Es tracta de la perversió del joc d’escacs en què s’han mogut peces amb l’única fi de guanyar terreny. En el tauler, els peons s’estructuren com lligats, passats i/o avançats entre altres posicions: però a la frontera de Polònia, en altres fronteres, s’amunteguen persones -adults, joves, nens i nenes- que han arribat de diverses procedències i que no poden organitzar-se en no tenir recursos. En molts casos, arriben a les fronteres moguts i mogudes per notícies falses en què es promet facilitat en el pas a Europa, a regularitzar la situació, en definitiva, a ser acollits.

Aquesta situació no és nova; potser sí que ho és l’àmbit geogràfic -el límit nord de la UE-, però no la jugada: no fa molt, el conflicte diplomàtic entre el Regne del Marroc i el Regne d’Espanya es va escenificar a la llum d’una pretesa crisi migratòria, en què més i més peons -les peces més humils i les que poden arribar a ser les més valuoses- arribaven a territori espanyol. tTambé Líbia ha utilitzat en el passat a persones immigrants com a mitjà de pressió i negociació. I aquests són només dos exemples pròxims en el temps.

Tractar a les persones, especialment a les migrants que han deixat tot enrere, com si fossin peons dels quals s’ha oblidat la seva potencialitat, ha estat i és pràctica habitual al llarg de la Història. Són persones anònimes, de les quals no coneixem els seus nom i les imatges dels quals, sota la pluja i el fred, ens commouen, però què oblidem de seguida quan la notícia és reemplaçada per la següent: amb prou feina trobem ja notícies de l’Afganistan, de Veneçuela o de la frontera entre Mèxic i els Estats Units publicades a les primeres pàgines.

Aquesta sembla ser la modalitat d’una nova guerra a l’Occident del segle XXI, on es prefereix l’acció mediàticament cruel al diàleg diplomàtic allunyat dels focus. La imaginària civilització occidental ha evolucionat i l’aversió a generar o participar en un conflicte armat prima sobre qualsevol altra decisió. No obstant això, el mitjà pel qual s’articulen les decisions -fins i tot en el quimèric terreny diplomàtic- roman intacte: tractar a les persones com a peons en la seva més pobra consideració, com la peça que menys puntuació aporta, oblidant que dins de si tanca un gran potencial de transformació.

[Imatge de FelixMittermeierPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Després d’una etapa com a docent al Màster de Transformació Digital de la UAB i desenvolupant projectes de transformació digital al sector privat, va col·laborar a la Fundació La Vinya. Actualment crea i desenvolupa projectes de caire social per a diverses entitats. És enginyera técnica en Topografia, Màster en projectes de Cooperació Internacional al Desenvolupament i Ajuda Humanitària de Creu Roja i postgrau en Cultura de la Pau per la UAB. També escriu el TFG per concluir el triple grau en Filosofia, Política i Economia de la U. P. Comillas. Comparteix missió com a voluntària a Migra Studium, als equips del Grup de Visites al CIE, Acollida i Hospitalitat. Blog personal: Talita Kum
Article anteriorYolanda Cerón, otra mártir amiga de Dios y de los pobres
Article següentTras la COP26, no podemos perder la esperanza

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here