El fundador de Facebook, Marck Zuckerberg, un dels homes més rics del món, ha anunciat recentment el canvi de nom de la seva companyia, juntament amb altres innovacions digitals espectaculars. Ja no es diu Facebook, sinó Meta. Les raons de fons sembla que son les de netejar la imatge d’una companyia que ha estat esquitxada des de fa anys per escàndols vinculats a la privacitat dels seus usuaris i a la manipulació política en períodes electorals –el més important l’affaire Cambridge Analitica que el va portar a haver de declarar davant el congrés dels Estats Units. L’error –o potser ha estat tan sols una subtil relliscada–s’evidencia quan aquest canvi de nom posa llum sobre les intencions més obscures dels nostres multimilionaris digitals. Meta, “més enllà de…”, és usat com a prefix per tots aquells camps de coneixement que volen explorar les seves raons i fonaments últims: metafísica, metallenguatge,… són probablement els terrenys de més debat i controvèrsia en el món intel·lectual perquè, literalment, estan posant les bases de tota discussió teòrica posterior. Quan Zuckerberg anomena Meta a la seva companyia, propietària de xarxes com WhatsApp, Instagram o la mateixa Facebook, ens està dient que vol constituir-se com la raó última de la nostra vida social, la que ens proporciona la darrera veritat, la que es condició de possibilitat de les nostres relacions i comunicacions més íntimes. Veient els problemes recents amb l’apagada digital de WhatsApp, i les dificultats d’abastiment energètic per al funcionament de servidors arreu del món, es a dir, pensant en una lògica d’arrel materialista – que és la que sovint ens ajuda a pensar millor-, ens adonem de com voler convertir en una “meta” el que en veritat és tan sols un “apèndix” en la nostra vida social, és pervers, i té visos d’experiment distòpic i inassolible.
No és casualitat també que l’empresa que controla Google, s’anomeni Alphabet. Alfa i Omega, principi i final, raó i fonament. Mort déu, i convertides les religions mil·lenàries en nous sincretismes i religions de mercat, la tecnologia i el progrés s’erigeixen com els grans ídols del nostre temps a qui retre acatament, com aquells oracles que ens proveeixen de sentit i ens marquen el camí a seguir. I posar-ho en qüestió, o simplement negar-nos a participar d’aquest joc, ens condemna a ser escarnits a la plaça pública com a luddites digitals, o el que és pitjor, heretges de l’única promesa de felicitat que, en temps apocalíptics, tenim a l’abast. Però recordem que tots els ídols, tots, tenen els peus de fang.
No està de més aprofitar l’ocasió per a tornar a veure la pel·lícula de David Fincher, amb un brillant guió d’Aaron Sorkin, The Social Network (La xarxa social) (2010), basada en la vida de Zuckerberg i en el naixement de Facebook. Fidel o no a la realitat, no deixa de ser una bon toc d’atenció per a fer-nos conscients de l’única intencionalitat que pot haver-hi darrere de la creació de les xarxes socials: l’obsessió pel domini de tota relació, la voluntat d’erigir-se en un panòptic que controla totes les mediacions, per la por a que res se li escapi.
Faríem bé de desconfiar de les promeses d’aquests líders digitals que com a nous predicadors volen mostrar-nos els autèntics camins de felicitat. Tinc seriosos dubtes de que la vida digital pugui proporcionar-nos, més enllà de rapidesa en les comunicacions i del perillós anonimat, aquesta arcàdia feliç durant tants segles buscada.