No fa gaires anys que encara tenia lloc aquest ritual a San Giovanni a Teduccio de Nàpols: quan una de les dues bandes que es disputaven el barri volia demostrar el seu domini, enviaven un xaval a passejar-se amb una scooter pel carrer principal, engegant trets a l’aire. Si no li passava res al noi, volia dir que una banda havia acceptat el principat de l’altra. Almenys, no era el moment de lluitar-ho.
Avui un d’aquells xavals està assegut a la cadira des de la qual comença el paper en aquesta obra de teatre. L’home que dirigeix l’assaig és un antic actor que va decidir que el món del cinema era massa estressant per a ell. No tenia prou equilibri per resistir-lo. A ell Déu el va posar davant aquest grup de joves per seguir vinculat amb la interpretació, que el segueix apassionant.
Mitjançant les escenes que han decidit representar, l’home i els xavals que dirigeix tenen cura del barri. No són rars els casos de violència quan una de les dues bandes que el controlen descobreixen que un dels seus membres està sortint amb algú de l’altra. Per això, representar Romeu i Julieta és tenir cura del barri. Amb un petit fragment de l’obra de Shakespeare s’intenta neutralitzar aquesta agressivitat, s’assaja la catarsi. Qui sap si algú, gràcies a aquests deu minuts de ficció, acaba pensant que és bo deixar que l’amor segueixi el curs.
La passarel·la que porta d’una escena a una altra són uns versos de Pasolini en què crida contra la resignació, contra la mala resignació, la que ens porta a acceptar qualsevol tipus d’atropellament perquè què hi farem. De seguida, en acabar la declamació, dos dels nois es mouen ràpid per col·locar els quatre trastos que renoven l’escenari. És el moment d’Otel·lo, de la gelosia.
La noia fa com que dorm i un Otel·lo fora de si comença a anunciar la seva intenció de matar-la. El seu delicte: li ha donat a un altre el mocador que li va regalar. Quantes històries de gelosia amb mocador i sense mocador es repeteixen avui pel món i acaben en mort. Veient la fúria d’Otel·lo, la seva desraó, la innocència i els arguments en va de Desdèmona, ens tornem a adonar: això no està bé, una cosa molt dolenta s’ha colat aquí, s’està cometent una injustícia.
Per a l’espectador creient, Déu ha posat alguna cosa a les paraules i als cossos que és capaç d’operar petits canvis. Potser l’eficàcia del profetisme es trobi en això. Les grans al·locucions i les veus altes intenten canviar mons sencers. Aquestes històries de sabor comú, en què ens seguim veient tots, s’acontenten amb sembrar un minúscul ─però decisiu─ gir a la trama.