La manca de disponibilitat de petroli barat i de materials crítics estan posant damunt la taula els límits materials del creixement econòmic. Cap expert afirma que sigui un procés ràpid de col·lapse, però si que hi ha molt consens en considerar que està apareixent la cara fosca de l’economia globalitzada. La globalització ha facilitat la mundialització de la pandèmia del COVID i està dificultant la seva contenció. La congestió dels sistemes de distribució posa de manifest les debilitats de dos dels grans principis del capitalisme modern, la producció “just in time” per estalviar costos d’estocs, i la deslocalització de la producció per cercar salaris més barats. D’altra banda, la precarització salarial i de les condicions de treball, ha posat damunt de la taula la situació de treballadors essencials com els conductors de camions.

El canvi de sistema és imprescindible, segons els experts i els científics que afirmen que manca honestedat dels responsables polítics i econòmics per explicar que la festa del petroli barat s’està acabant. Ens diuen que el decreixement no és una opció, que és un imperatiu matemàtic fins ara voluntàriament ignorat. És indiscutible que l’impacte es traslladarà més aviat o més tard a tots els sectors de la producció i del consum i que el més assenyat és que ens anem preparant per fer moltes coses de manera diferent. La producció d’energia a nivell local, la producció d’aliments i béns de consum de proximitat és una via que cal transitar, acompanyada per descomptat, per unes pautes de consum més frugals. També ens diuen que la tecnologia pot ajudar però que no se li poden demanar solucions màgiques.

La paradoxa és que les expectatives d’aconseguir la contenció de l’escalfament global es fien totes a assolir zero emissions el 2050, quan els experts en energia, tecnologia i materials ens diuen que serà materialment impossible desenvolupar i produir tots els artefactes que ens han de permetre rebaixar les emissions.

Què espot esperar de la COP26?

La Conferència de les Parts (COP) és la reunió dels estats membres de la Convenció Marc de les nacions Unides per al Canvi Climàtic (CMNUCC) que són 196 estats més la Unió Europea, i que aquest cop la presideix el Regne Unit en associació amb Itàlia amb el propòsit de fer operatius els Acords de París. També hi assistiran representants d’empreses, associacions, i entitats ecologistes en qualitat d’observadors que intentaran fer pressió sobre els delegats nacionals.

No obstant, és evident que els pes dels delegats dels països representats és molt diferent. La Secretària Executiva de l’ONU pel canvi climàtic, Patricia Espinosa, va recordar als ministres de medi ambient del G-20[1] aquest mes de juliol que el seu lideratge és imprescindible per fer viable l’acord de París que és mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial el més a prop possible d’1,5 graus centígrads. Els països del G20 representen el 85% del total de les emissions.

El cap adjunt de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic va destacar quatre elements clau per a l’èxit de la COP26:

  • Concloure les negociacions pendents de l’acord de París.
  • Augmentar l’ambició de reduir les emissions, adaptar-se als impactes climàtics i proporcionar finançament per tancar les bretxes entre les expectatives globals i els compromisos polítics.
  • Comprometre’s amb la societat civil i els grups d’interès no partidistes en una unitat de propòsit.
  • Complir el compromís dels països desenvolupats de mobilitzar 100.000 milions de dòlars anuals per donar suport als països en desenvolupament.

Segons el cap adjunt de la conferència, el major obstacle en les negociacions sobre el canvi climàtic de l’ONU és l’article 6 de l’Acord de París, que es refereix als mercats de carboni. Però l’element més important per fer viable l’Acord de París és que cada país formuli una estratègia a llarg termini i que la compleixi. I en aquest terreny, el darrer informe abans de la cimera (26 d’octubre) que ha fet públic el PNUMA, afirma que tots els països esgrimeixen unes molt bones intencions per als compromisos de “Zero Net el 2050”, però el mateix informe es lamenta que les Contribucions Determinades a nivell Nacional (compromisos a curt termini) només suposen un 7,5% de reducció en les emissions previstes per al 2030, mentre que es necessitaria un 55% per assolir l’objectiu de París d’1,5 °C.

Els acords de les parts són voluntaris, i es poden incomplir, i fins i tot fer ostentació política del seu incompliment com s’ha demostrat al temps de Donald Trump. Com diuen Juan Hernández Zubizarreta i Pedro Ramiro “els estats centrals han tingut una funció essencial a l’hora de reforçar l’arquitectura jurídica global que protegeix els negocis de la classe politico-empresarial” i “en un context en què el capitalisme accentua la seva ofensiva sobre tot allò susceptible de privatització i mercantilització, ja que el sistema de les Nacions Unides ha estat capturat pel poder corporatiu, és el consens un valor?”.

Mentre Joe Biden feia declaracions grandiloqüents a Glasgow, al seu país ha decidit apujar un 24% la quantitat de carbó que destina a la generació d’electricitat, i Pedro Sánchez feia el mateix preparant la reobertura de la central de As Pontes que també funciona amb carbó.

Queda temps per prendre acords voluntaris que no tenen garanties de compliment i per dissenyar i executar estratègies a llarg termini, quan els estats nació estan més preocupats per mantenir el subministrament energètic a la seva desbocada maquinària productiva?

Els entesos també afirmen que un decreixement just no és compatible amb els grans beneficis dels grans capitals. En aquest terreny, com en tants altres, els discursos amaguen realitats punyents. La reunió dels països del G20 ha tingut damunt de la taula una proposta de limitació del topall mínim de tributació dels grans capitals. L’anàlisi de la proposta que fa Intermon Oxfam, afirma que la proposta és una gran burla d’equitat per les excepcions (la City de Londres o grans empreses com Amazon, en poden quedar al marge) i perquè preveu 10 anys de moratòria. Els defensors de la tributació justa a nivell internacional afirmaven que calia un 25% de topall mínim i que fos efectiu i immediat per tal de que els països en desenvolupament poguessin recaptar uns 17.000 M$ imprescindibles en  aquests països on la despesa pública té una gran dependència d’aquests ingressos.

D’altra banda, ens cal considerar que, si com diuen alguns, estem davant de la primera etapa del col·lapse, caldrà fer una gran esforç per protegir als més desfavorits per revertir les desigualtats que no paren d’agreujar-se. Les 20 gran fortunes mundials s’han incrementat un 24% amb el COVID, mentre a Espanya, segons el darrer informe FOESSA ja hi ha 6 milions de persones pobres, 2,5 milions més que el 2018.

No es pot garantir la continuïtat del capitalisme, però el sistema encara conserva l’hegemonia del discurs econòmic i social fomentant el desconeixement de la transcendència de la situació actual. Cal construir un nou discurs que faci possibles els canvis cap a una societat més sana.  I en aquest context ens diuen que davant de l’eventual col·lapse les prioritats immediates són (Antonio Turiel): assegurar l’alimentació, l’abastiment d’aigua i el sanejament que depenen de l’electricitat. I a mig termini desenvolupar col·lectivament la producció local d’energia i recursos essencials al mateix temps que es redueixen les xarxes de distribució d’ampli abast. Un nou horitzó de reducció de la demanda energètica ha de passar, necessàriament, per intensificar l’urbanisme de reciclatge (rehabilitació de la ciutat antiga) i la diversitat d’usos a la ciutat per reduir la necessitat de mobilitat. L’escassetat de materials ens ha de dur a incentivar el reciclatge de materials  i fins i tot, a l’aprofitament dels materials dels dipòsits de residus existents.

Si els indicadors semblen apuntar clarament a un decreixement inevitable no planificat, és, per tant, moment d’intensificar la resposta social per posar al centre el treball de les persones que tinguin cura de les nostres necessitats i el repartiment just de la riquesa i els recursos, incloses les generacions futures. I que aquesta mirada ha de convertir-se en hegemònica en els terrenys cultural i polític, per repensar els sistemes de producció i consum i refer un sistema econòmic en descomposició sense deixar al marge més descartats. En definitiva, apostar per la sobrietat i la senzillesa voluntàries, posant en valor l’acció solidària dels moviments socials, “poetes socials” de la solidaritat, com els nomena el papa Francesc.

Fins ara, els estats nació han banalitzat el ritual de les cimeres periòdiques que no prenen les decisions necessàries per frenar el que els científics formalment pronostiquen, en un intent de d’objectivar i quantificar les evidències, quan la realitat, encara més dramàtica, escapa per diverses escletxes a les conclusions del seu coneixement. La resposta, encara incipient, ens la proporciona la centralitat de la lluita des de les perifèries, també les del primer món, com  el motor de la mobilització global necessària per a contenir la deriva de la injustícia social i ambiental. Si d’alguna forma el “col·lapse” anticipa una nova societat, prendrien tot el seu sentit les paraules de Teilhard de Chardin: “són els sofrents els que impulsen el ‘cosmos’ vers la seva plenitud”.

***

[1] El G20 està format per 19 països més la Unió Europea. Els estats membres són: Argentina, Austràlia, Brasil, Canadà, Xina, França, Alemanya, Índia, Indonèsia, Itàlia, Japó, Mèxic, Rússia, Aràbia Saudita, Sud-àfrica, Corea del Sud, Turquia, el Regne Unit i els Estats Units.

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.

Groc esperança
Anuari 2023

Després de la molt bona rebuda de l'any anterior, torna l'anuari de Cristianisme i Justícia.

Avatar photo
Mecànic de professió i ex-militant de l’HOAC. Doctor en Geografia i professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona durant 22 anys. 32 anys a l’administració local i autonòmica amb responsabilitats en gestió ambiental, incendis forestals i avaluació ambiental. Voluntari de Càritas. Exdirector de Càritas diocesana de Vic.
Article anteriorOtra mirada
Article següentDe aquí para abajo, de aquí para arriba

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here