Podria ser el meu fill de 22 anys, el meu oncle de 50 o el meu avi de 65. Podria ser que se sentís sol, sense esperança ni futur, sense un acompanyament que el portés a viure ja, tot i la seva prematura edat, al carrer. Pot ser que la malaltia mental, la barreja d’aquesta amb l’addicció a l’alcohol i les drogues, el fracàs en el món laboral o una manca d’autoestima brutal l’empenyés a viure sol en un carreró. Podria ser un dels nostres… i ho és. Són els nostres joves, els nostres veïns i veïnes de totes les edats que necessiten tota la comunitat, tota la ciutadania per sortir-se’n. Es troben sense sortida, i “sense sortida” és el títol de la campanya d’enguany que les diverses entitats que treballem per acabar amb el sensellarisme a l’Estat hem posat en marxa. Amb la campanya es vol incidir políticament i apropar a la ciutadania el problema que pateixen moltes persones en trobar-se dins un sistema de protecció que no protegeix.

La campanya posa de manifest les diferents traves que es troben aquestes persones, unes traves que han augmentat durant el temps de pandèmia. Si bé aquest temps de restriccions ens ha recordat que tots som vulnerables, també ha posat de manifest que malauradament hi ha moltes persones encara més desprotegides. En aquest sentit, i només per citar algunes d’aquestes traves, en citem tres exemples.

Una primera: l’exclusió que genera la manca de competències i recursos al món digital. Un món digitalitzat que si tens la tecnologia i les competències t’obre la porta a cites mèdiques, possibles contractes laborals, lloguers o si no les tens, et deixa fora.

Una segona trava: la manca d’accés a un habitatge digne, ja sigui per la manca d’habitatge social o per l’abusiu preu o requisits d’accés a un lloguer. Un accés que discrimina pel tipus de nòmina, de prestació, de color de la pell…

I una tercera: l’accés al món laboral, tan bàsic i primordial.

Si bé l’accés a l’habitatge, la salut, a un treball digne són drets universals, la manca d’aquests, pel motiu que sigui, ens parla d’un sistema que no acaba de protegir. Només si com a societat ens fem conscients que és un del nosaltres el que dorm al carrer i no un anònim, començarem a canviar. Només tindrem la força per canviar les polítiques socials, d’estrangeria, d’accés al treball o l’habitatge si veiem la societat com un nosaltres, com un conjunt de persones amb drets i dignitat on ningú queda exclòs a l’accés i l’exercici dels Drets Humans.

[Imatge de Şahin Sezer DinçerPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Llicenciat en Belles Arts i en Teologia. És rector de la parròquia de Sant Ignasi de Lleida i President del Patronat de la Fundació Arrels Sant Ignasi. Des de fa anys col·labora amb Cristianisme i Justícia il·lustrant les portades dels quaderns.
Article anteriorDe una iglesia humillada a otra humilde
Article següentOtra mirada

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here