L’altre dia un amic em deia que el període de cinc mesos que va estar a l’atur li porta molts bons records. Durant aquells mesos portava a l’escola la seva filla petita, netejava i endreçava la casa, feia el dinar i li donava temps, cada dia, a passar per casa dels seus pares, ja grans, per fer-los una visita. “Van ser uns mesos fantàstics”, em deia. Passat aquest temps, va tornar a trobar feina i avui dia continua buscant la difícil conciliació familiar.
També he conegut casos d’homes, que després de quedar-se a l’atur, ho van passar molt malament. “Vaig estar deprimit i vam estar a punt de separar-nos”, em comentava un altre amic. “Em queia la casa a sobre”. Una experiència molt diferent de l’anterior. La realitat i condicions personals són úniques i hi ha tantes situacions vitals com persones.
El meu cas també té la seva particularitat, com la de qualsevol altre home que, empès per les circumstàncies de la vida, es troba al càrrec de les tasques domèstiques i de cura de la seva família. Acostumo a posar el punt d’arrencada en el 2013 -per als supersticiosos un any de no gaire bona sort-. Al juny d’aquell any em vaig quedar a l’atur i, com li passa a d’altres, vaig passar a encarregar-me, mentre la meva dona treballava, de les tasques de cura, és a dir, fer la compra, netejar la casa, cuinar, portar els meus fills petits a l’escola, atendre’ls quan es posaven malalts, etc. Un paper, exercit tradicionalment per dones, que quan assumim els homes ens veiem obligats, irremeiablement, a sortir dels nostres esquemes tradicionals i a transitar per un terreny desconegut.
Com reaccionem els homes en aquest nou paper? Per la meva pròpia experiència, destacaria dues reaccions principals, sabent que se’n podrien assenyalar moltes més.
La primera seria la confusió. Al meu parer -almenys aquesta és la meva vivència- els homes ens sentim desubicats exercint de “mares”, en el sentit que proposa el filòsof Alba Rico que considera que les mares no han de ser necessàriament dones. El maternatge o treball maternal pot ser exercit tant per homes com per dones. És clar que els homes busquem la sustentació de la família, però aquest sosteniment no consisteix només a portar diners a casa o a assegurar el futur dels teus fills deixant-los una bona herència. Hi ha un llegat molt més important que té a veure amb latenció que els prestem diàriament, el temps compartit amb ells, les estones de joc o la comunicació d’afectes. Tot això és cuidar, igual que preparar un bon àpat menjar o mantenir neta la llar.
Una altra reacció dels homes, davant aquest nou paper, és la humiliació. Realitzar les tasques domèstiques i de cura ni llueix, ni és brillant, ni té res d’espectacular. Aquesta tasca que, tradicionalment, han realitzat les dones de manera silenciosa –silenciada– i invisible –invisibilitzada– quan ens toca a nosaltres dur-la a terme és molt normal que comencem a sentir que se’ns valora molt poc i que la nostra dedicació diària és molt poc rellevant. Nosaltres, que “hauríem de” saltar a la sorra pública, realitzant altres accions molt més cridaneres i brillants, de sobte ens veiem convertits en soldats rasos lluitant en aquestes “trinxeres permanents”, amb les quals anomena Carolina León a les tasques de cura, portant a terme accions molt poc significatives i molt lluny de les “grans i poderoses gestes” a què hem estat cridats pel fet de ser homes.
Personalment, després de transitar, com he pogut, pel món de les cures, sento que la meva dona i els meus fills, i la resta de la meva família, estan orgullosos de mi, encara que la meva dona sigui la que porti el sou a casa i jo m’ocupi d’una part essencial de les feines domèstiques. Però com travessar aquestes barreres que entorpeixen un repartiment més just i equitatiu de les tasques de cura entre homes i dones?
Pot servir-nos d’il·lustració la manera de travessar les barreres patriarcals amb què ens enfrontem els homes, a l’hora d’integrar les tasques de cura a les nostres vides, l’escena emocionant protagonitzada per l’actor Tom Hanks a la pel·lícula Nàufrag. Em refereixo al moment en què, després d’anys sobrevivint només en una illa, després de patir un accident aeri, decideix buscar ajuda llançant-se al mar en una petita embarcació construïda amb les mans. Fins al moment de l’accident la seva vida estava resolta. Tenia èxit en la seva feina i vivia enamorat d’una dona amb qui es casaria just a la tornada del seu desgraciat viatge. Tots ho prenen per mort. Però arriba un moment, que emprant els mitjans i els recursos que estan al seu abast, i empès, sobretot, pel desig de reunir-se amb la dona amb qui estava compromès, construeix una petita barca per buscar ajuda. Necessitarà diversos intents, tenint en compte els materials precaris de la seva embarcació, per travessar les altes onades que s’eleven en arribar a la costa. Finalment, després d’una dura baralla amb el flagell implacable del mar, acaba aconseguint el seu objectiu de deixar enrere l’illa. Em sembla que aquesta escena, la de la lluita del protagonista amb el fort onatge entestat a no deixar-lo anar, il·lustra molt bé aquests difícils reptes que hem de travessar els homes per poder arribar a mar obert -o a la cuina de casa, sense anar més lluny, on es prepara el menjar cada dia- i poder solcar un mar inexplorat carregat d’incerteses i somnis.
A les onades que assoten la nostra petita illa i s’alcen actuant de barrera podríem considerar-les mandats de gènere que el patriarcat utilitza per mantenir-nos fixats en un lloc on, cada cop més homes hem pogut comprovar, estan esgotades totes les possibilitats. Cal intentar sortir, travessar les resistències que, com les onades, ens escupen una vegada i una altra fins a la riba per començar a solcar l’oceà de les tasques reproductives.
Què ens pot moure a voler abandonar l’illa on ja s’ha fet inviable per més temps continuar vivint? Què ens empeny a sortir-ne? Quines són les onades amenaçadores que s’eleven com a murs alts? I amb quins recursos comptem? Quins són els nostres suports? Al nostre protagonista el va acompanyar el seu inseparable amic Wilson, una pilota de rugbi que es va convertir en el confident i company d’aventura. Per fer aquest pas comptem amb el que som, les nostres limitacions i recursos propis, però també amb el suport de la comunitat de què formem part.
Es necessitaran, com passa a la pel·lícula, diversos intents per deixar enrere la nostra particular illa. Es precipitarà sobre nosaltres la frustració, la impotència, la por, la vergonya o la solitud. Només la determinació i les ànsies de viure, i tota la capacitat creativa posada en acció, poden fer que es renovin els ànims i es busquin maneres alternatives d’obrir-se camí i acabar convertint-nos en nous homes de cura.