Als afores de Nàpols hi ha un barri anomenat San Giovanni a Teduccio, en què bastants nens no tenen al seu pare a casa. El tenen a la presó, o ficat en problemes de drogues, o ha marxat amb una altra dona que no és la seva mare (com aquesta que apareix al final de la tarda amb els seus tres fills i que porta el patiment a la cara: el seu marit la va deixar per una altra en acabar les vacances).
No és que tenir al teu pare a casa garanteixi que facis els deures, però ajuda. De manera que l’existència d’una associació com Figli in famiglia ve a pal·liar, en la mesura que això és possible, l’absència del pare. Els xavals arriben després de l’escola i dediquen una estona, ajudats pels molts voluntaris, a fer els deures. Ser voluntari avui en aquest món és exposar-se a estar confús i distret, perquè cal ser-ho enmig de forces poderoses que conviden a centrar-se en un mateix i a oblidar-se dels altres, però això és un altre tema. El cas és que els voluntaris ajuden els nens a fer els deures.
Sec al costat d’un d’ells i al poc temps estem parlant de les coses veritablement importants: el Nàpols i el València, i a qui animaria en cas que juguessin un partit tots dos. Dic, naturalment, al València, i el xaval em diu que em dispararà. Un altre voluntari, autoritzat pel temps que porta aquí, el renya.
Amb les taules de multiplicar em sento segur enmig del pantà fosc que són per a mi les matemàtiques, de manera que em puc relaxar a la cadira mentre el xaval fa divisions. Però per a ell no és el mateix. Amb nou anys ja, li costa molt entendre la lògica de l’operació, els passos, fer la taula deel dos… Entre això, i que a l’altre costat dels deures espera una pilota de futbol, em demana cada dos per tres que li digui jo la resposta. Sentir aquesta fragilitat dins, voler acabar ràpid, anar-se’n a jugar. Penso que “digues-me tu la resposta” és una frase que s’ha d’estar repetint bastant entre nens de moltes perifèries després d’aquesta frenada educativa de la covid, més frenada i més aturada com més escassegen els mitjans. “Digues-me tu la resposta” és un d’aquests clàssics de la literatura infantil referida als deures de classe, però no és el mateix pronunciar-la en un lloc que en un altre, o després d’una pandèmia mundial. Aquí, ara, és la possibilitat d’una altra bretxa de desigualtat oberta. Davant d’aquesta frase s’obre el somriure malèvol de tots els falsos messianismes que esperen la seva oportunitat en les crisis, ─i fora d’elles─.
El voluntari, enmig de la seva pròpia inseguretat, de la seva pròpia distracció, avui ha de demanar forces per dir-li al nen: no, pensa-ho tu.