Angela Merkel deixarà la cancelleria alemanya, després d’haver decidit no presentar-se a les eleccions que van tenir lloc el proppassat 26 de setembre. Un nou govern prendrà el relleu potser abans de Nadal, si han culminat les àrdues negociacions que vertebraran la futura coalició governant. El seu partit, la CDU, Unió Demòcrata Cristiana, cau a mínims històrics, tot i que el guanyador SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany, no li ha tret gran avantatge. Les dues formacions rivals conformaven el fins ara executiu sota la batuta de Merkel i proporcionaven una solidesa destacada a la direcció del país. La confirmació del seu substitut està doncs per arribar.

Merkel s’haurà mantingut 16 anys al capdavant de la primera economia europea i la quarta del món. Ha deixat empremta a escala domèstica, continental i internacional.

M’agradaria fixar-me en alguns aspectes, a la meva manera de veure, reveladors del seu estil i mandat.

En primer lloc, els seus orígens. Filla d’un pastor luterà, nascuda a Hamburg, però traslladada de petita amb els seus pares en missió evangelitzadora a l’antiga Alemanya oriental, on va passar la  joventut abans d’irrompre en política. Científica de formació, amb un doctorat de química quàntica sota el braç, també va ser la seva primera professió. La vida a l’altre costat del mur que separava el capitalisme del bloc comunista on ella radicava li va facilitar el coneixement del rus. Un avantatge per a la distensió, ja que pocs líders estrangers parlen la llengua de Tolstoi. Una llàstima, ja que la UE necessita dialogar amb el seu gegant veí oriental, encara que sigui per solucionar les dificultats que sovint li provoca. També domina l’anglès, cosa que li ha permès de tendir ponts amb els Estats Units i els països anglosaxons.

Va entrar en política federal de la mà del seu mentor i artífex de la reunificació alemanya, Helmut Kohl, un personatge de talla, i no només física, que va marcar una fita històrica a la que no sempre se li concedeix suficient importància des de les nostres posicions mediterrànies. De manera discreta, com és ella, va bregar per esdevenir en relativament poc temps la primera dona en dirigir el seu país i també la persona més jove com a cap de govern després de la Segona Guerra Mundial, a 51 anys. Ha guanyat quatre eleccions seguides i malgrat que el seu partit, ja sense ella com a candidata, perdés en els recents comicis, es retira invicta.

Alemanya és un país estable, un valor pels temps que corren: fa més planera la implantació de polítiques a llarg termini que redunden en benefici dels seus ciutadans. Les coalicions de govern es forgen a consciència, fruit de pactes detallats que se solen respectar. Per això després han resultat més duradores, fiables i amb menys tensions de funcionament que en altres nacions. I el que és significatiu, últimament han cobert un espectre ideològic ampli al voltant del centre. La voluntat de concertar esforços quan convé es troba en diversos àmbits de la cultura institucional alemanya i es dóna també en part del seu poderós sector empresarial.

Però tornant a Merkel, ella ha encarnat aquesta cooperació fructífera amb l’altre temps rival convertit ara en soci, si bé per necessitat electoral i cert arrelament en la tradició germànica. I té el costum de pensar abans d’actuar i de no deixar-se portar pel postureig. Sense escarafalls, ha personificat la fermesa serena i la confiança. Això li ha permès aglutinar forces que en altres latituds semblen irreconciliables. En definitiva, ha aconseguit sintonitzar amb la majoria social alemanya al llarg de la seva dilatada trajectòria, amb un perfil pragmàtic, més que ideològic. Així mateix, ha exercit una altra virtut que hauria de ser més freqüent en els dirigents: la prudència.

Entre els punts que han suscitat notables crítiques més enllà de les fronteres germàniques, les seves polítiques d’austeritat que van fer demorar la resposta europea a la crisi desfermada a partir del 2007. Potser és reflex de la seva manera de procedir personal. Posteriorment es va anar adaptant al curs dels esdeveniments i al coneixement general que d’ells es va anar desprenent.

D’altra banda, convé subratllar la seva aposta decidida i valenta per l’acollida de refugiats, anys després, quan la major part dels Estats membres de la UE miraven cap a un altre costat davant la clamorosa arribada de persones fugint de la guerra, a Síria, per exemple. Un coratge que li va passar factura políticament, però que va saber portar amb dignitat.

En una Unió Europea amb lideratges fràgils, canviants, contradictoris o de vegades absents, ella ha constituït un pilar que es pot trobar a faltar pròximament. Amb clares conviccions europeistes, ha proporcionat consistència a l’eix francoalemany sobre el qual gravita el pes de la Unió. I ha estat un dels pocs líders escoltats i amb capacitat d’influència, davant d’uns i altres. En un país sense armes nuclears, encara que amb una potent indústria, possiblement se la pugui qualificar com la dona més poderosa del món. No en les efímeres passarel·les de la moda, del glamur del cinema o de la xerrameca dels mass-media, sinó de la quotidianitat real, encara que sense fer soroll, amb totes les seves llums, ombres i servituds.

No sabem què farà quan abandoni el poder. Però tant de bo que més enllà de les simpaties o antipaties que desperti, altres puguin aprendre tant dels seus errors, com sobretot de determinades actituds que ha desenvolupat, especialment dels seus encerts. I encara que la polarització i el populisme no ajudin a posar-li les coses fàcils, desitgem al seu successor èxit, pel bé del major nombre dels seus conciutadans i dels d’Europa, tant nadius, com dels que vulguin i puguin compartir el futur comú del continent.

[Imatge de dianakuehn30010Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Treballa en l’àmbit de les relacions i el comerç internacionals. Col·labora també amb ESADE, on ha sigut professor de Política internacional d’empresa. A Cristianisme i Justícia forma part del Grup de professionals i de l’Àrea social. És autor de diferents publicacions; amb CJ, del quadern Treball i vida: un camí a la recerca de sentit (extra, 2012), Europa en la cruïlla (amb Lluís Sols, nº 188, 2014) i Valors, emocions, treball i vida: el repte de la conciliació (Col·lecció virtual, nº 21, febrer 2021).
Article anteriorPer què he batejat el meu fill?
Article següent¿Futbolistas ladrones?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here