En una societat profundament secularitzada i on l’Església catòlica perd fidels al ritme de raig que s’escola per l’aigüera, encara hi ha gent que es casa i criatures que es bategen i fan la comunió, però moltes vegades aquestes celebracions han perdut tot el seu sentit litúrgic i, en el pitjor dels casos, hem deixat que allò evangèlic dels sagraments sigui fagocitat i deturpat per grups ultraconservadors que poc o res tenen a veure amb el missatge de compromís i justícia de Jesús de Natzaret.
El meu company i pare del meu fill no és creient. Sempre ha respectat les meves creences cristianes i hem dialogat i debatut molt sobre el fet religiós i com aquest s’imbrica amb l’espai públic, amb la política, amb l’educació, etc.; n’hem parlat molt, però stricto sensu no sé si es definiria com a ateu o, potser, més aviat com a agnòstic, simpatitzant del Jesús històric d’Ellacuría i «fan» de les encícliques del papa Francesc. Jo, en canvi, confesso que com a feminista no espero res que vingui del papat ni del clericalisme que encara impera a l’Església i penso que les grans transformacions han de venir des de la base, però això seria objecte d’un altre article…
Amb tots aquests «peròs» posats sobre la taula, fa uns mesos vam decidir batejar el nostre fill que aleshores ja tenia més d’any i mig; vaja, que ja no era cap nadó com acostuma a ser habitual. La decisió estava en stand by perquè requeria un procés llarg de discerniment que va ser interromput –picada d’ullet a Metz– pels esdeveniments quan Jaume Flaquer, jesuïta, amic i company meu de feina a Cristianisme i Justícia durant 9 anys, em va comunicar que el traslladaven a la Facultat de Teologia de Granada.
Després de la tristor inicial, i del disgust i l’empimament, no ho nego pas, vaig passar a la l’acceptació, i quan vaig compartir la notícia amb la meva parella, ell em va dir: “No volies batejar l’Ézaro? Doncs ha de fer-ho el Jaume abans que marxi.” La raó d’aquesta designació tan taxativa té a veure amb que el Jaume va ser una de les primeres persones -més enllà de la família- que va venir a donar-li la benvinguda al món al nostre fill acabat de néixer un o dos dies després del part, en patinet, de nit, fora d’hores de visita i en plens aldarulls de l’octubre de 2019 a Barcelona, i això no s’oblida. Sens dubte, havia de ser ell…
Jo em vaig educar en la Institució Teresiana i per a mi la fe sempre ha estat molt lligada a la lluita per la justícia des del moviment feminista i des de la cultura de pau, principalment, que han estat els meus camps d’acció-investigació durant els darrers 15 anys. “La justícia que brolla de la fe”, com el títol d’aquell meravellós llibre de 1982 que van escriure Víctor Codina, J. I. González Faus, Josep M. Rambla, Xavier Alegre i altres teòlegs jesuïtes i que continua tenint una vigència espatarrant gairebé 40 anys després. Aquesta és la meva fe: la que esperona la construcció d’un món més just, equitatiu i habitable; un món on càpiguen molts mons, com afirmaven i afirmen les companyes zapatistes a Chiapas. La fe, per descomptat, que ens va transmetre Jesús i que em fa creient malgrat l’Església institucional, perquè com deia Santa Teresa d’Àvila, “no son tiempos de creer a todos sino a los que viereis van conforme a la vida de Cristo”…, siguin religiosos o laics, cristians o ateus.
Així que pocs dies abans de la celebració, en Jaume em va demanar quines lectures volia per a la cerimònia i que pensés quin sentit li volíem donar al bateig. Recordo que estàvem al passadís de Cristianisme i Justícia i que jo marxava a casa a descansar perquè la celebració era l’endemà i un parell de dies abans m’havien diagnosticat bronquitis aguda, i vaig pensar: «Buf! Quines lectures? Què complicat! Això no ho escull normalment el capellà?».
Al vespre, googlejant amunt i avall i repetint-me això del sentit, vaig recordar alguns passatges de la Bíblia que encaixaven a la perfecció: un fragment del Salm 72 i un trosset de l’evangeli de Mateu que diuen el següent:
“Que les muntanyes duguin pau al poble,
que li duguin justícia els turons.
Que els desvalguts es vegin emparats,
i salvats els fills dels pobres.
Que desfaci els opressors!
Que duri com el sol i la lluna,
segles i més segles.
Que sigui com la pluja que amara l’herbei,
com els ruixats que assaonen la terra.
Que en els seus dies floreixi la justícia,
i mesos i anys abundi la pau”.
(Fragment del Salm 72)
“Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi.
Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya, i ningú no encén una llàntia per a posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel”.
(Mt 5, 13-16)
Ara faltava la primera lectura, però a mi no em donava el cervell per a més i en consonància amb el salm, en Jaume va escollir una lectura del profeta Ezequiel, una crítica demolidora contra els líders polítics corruptes i injustos que en un moment donat diu així: “Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres, en canvi, us alimenteu de la seva llet, us vestiu amb la seva llana, mateu les ovelles més grasses, però no pastureu el ramat. En comptes d’enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s’han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s’han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat”.
Pau, bondat, llum, denúncia de la injustícia, esperança… Aquest és l’horitzó i el sentit que li vam voler donar al sagrament del bateig per a l’Ézaro. Res d’un ritual buit de significats, però ple de parafernàlia, sinó la ferma transmissió d’una fe de braços oberts, compromesa amb els altres i les altres en tota la seva diversitat; una fe marcada per l’amor i l’empatia, en diàleg amb altres formes de contribuir a l’acció de la ruah que venen des d’altres espiritualitats, creences i conviccions, dins i fora de la religió; una fe que trepitgi carrer i que trobi Déu en totes les coses.
[Imatge de Kinga Mucha a Pixabay]