El servei és, en gran part, tenir cura de la fragilitat. Servir significa cuidar els qui són fràgils en les nostres famílies, en la nostra societat, en el nostre poble. En aquesta tasca cadascú és capaç de deixar de banda les seves recerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. […] El servei sempre mira la cara del germà, toca la seva carn, sent la seva proximitat i fins i tot en alguns casos la «pateix» i busca la promoció del germà.

Papa Francesc, Fratelli tutti (n. 115)

Una de les coses més terribles de la desigualtat econòmica són les conseqüències psicosocials que comporta: ens allunyem dels que no són com nosaltres, disminueix l’empatia i tendim a creure que ens mereixem el nostre lloc (superior) en l’escala social. La desigualtat ens fa perdre la confiança en els altres i això es tradueix en menys participació cívica i social, i en menys motivació pel bé comú. Parlar de desigualtat avui és parlar de segregació territorial. Si en l’època de més efervescència antifranquista molts professionals d’esquerres, militants de partits i cristians de base vivien o tenien presència diària i permanent als barris obrers, avui cap regidor de l’Ajuntament de Barcelona viu a Nou Barris, el districte més pobre, i la majoria d’arquitectes, periodistes, advocades o artistes del país no els han trepitjat mai. Mentre, l’extrema dreta hi guanya posicions perquè el discurs i les preocupacions dels partits i activistes d’esquerra se senten completament allunyades de la seva realitat. La distància física s’ha convertit en distància emocional, cultural i simbòlica.

L’«Informe sobre exclusió i desenvolupament social» de Càritas/Fundació Foessa del 2019, just abans de la pandèmia, ja mostrava una societat espanyola i catalana completament fragmentades. En el cas català, es calcula un 45,5 % de la població en situació d’integració plena, un 35,1 % en situació d’integració precària i el 19,3 % en situació d’exclusió (moderada o severa). Bona part d’aquest país, a la corda fluixa o directament exclosa, viu als barris pobres que les diferents administracions i organismes territorials tenen perfectament identificats.

En aquesta societat cada vegada més desvinculada, mentre als barris de classe mitjana es parla d’antiracisme a nens sense companys ni companyes racialitzats o es promou la meditació i l’alimentació ecològica, a les escoles i els CAP dels barris més difícils es dediquen moltes hores a fer de pont amb els serveis socials. Només els professionals més vocacionals hi aguanten. La resta fugen. Hi ha també molts tècnics i tècniques que gestionen projectes socials que són pura assistència i contenció, o que, amb la millor de les intencions, miren de cohesionar comunitats de les quals mai formaran part. Aquests barris són, avui, barris més fràgils que fa cinquanta anys, perquè la seva diversitat hi ha afegit capes de complexitat.

El llegat de l’església de base als barris: un testimoni

Jesús essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa (2Co 8,9).

Hi va haver un temps que no hi havia barri empobrit que no tingués el seu «cura rojo» i una comunitat cristiana de base. Hi eren a tots els barris de l’extraradi de les grans ciutats, aquells que havien crescut descontroladament amb l’arribada de migrants de tot l’Estat: el Pozo del Tío Raimundo a Madrid, el barri del Picarral a Saragossa, o el de San Francisco a Bilbao. A Catalunya, els cristians i les cristianes compromesos van ser determinants en el moviment antifranquista i en el naixement del moviment veïnal. Moltes assistentes socials de Càritas i moltes congregacions, juntament amb els moviments de la pastoral obrera, van ajudar a crear associacions, a canalitzar demandes socials i a dignificar els barris.

Si avui estic escrivint el que escric és perquè aquesta església de base va ser també fonamental en el procés de formació de molts nens i adolescents d’aquells barris: va ser una de les finestres per les quals vam escapar tant de la realitat de la marginalitat que ens envoltava com de l’individualisme ferotge que ens convidava a pujar a l’ascensor social i a fugir al més aviat possible del nostre barri i de la nostra classe social.

La parròquia de La Llum, al barri de la Florida de l’Hospitalet, va ser una d’aquelles parròquies de capellans obrers i feligresos obrers on es van fer homilies contra l’assassinat de Puig Antich, i que van cedir els locals per organitzar vagues i acollir activitats antifranquistes. En aquells mateixos locals, humits i humils, vam començar molts adolescents la catequesi de confirmació a mitjans dels anys vuitanta, i la gent de la JOC ens va portar a la nostra primera manifestació, que va ser contra l’entrada a l’OTAN. Quan molta gent ja plegava veles per pur desencant democràtic i abandonava la militància social o política, nosaltres començàvem la universitat i ens convertíem en catequistes i monitors. Al mateix temps, des del grup de pastoral de salut muntàvem el nostre primer grup de voluntariat per acompanyar els nostres veïns i veïnes malalts de sida, que llavors eren de l’edat dels nostres germans grans, i morien per milers.

Al barri de Can Vidalet, a la parròquia de Sant Antoni, Xavi Alegre ens va parlar per primera vegada d’El Salvador i de la teologia de l’alliberament, i amb els nostres primers sous vam creuar l’Atlàntic, i aquella nova aventura es va convertir en un grup de solidaritat que va funcionar durant més d’una dècada. Tot i que sortíem d’un barri amb greus problemes d’atur, abandonament escolar, alcoholisme i heroïna, i a l’Amèrica Central vam topar amb la guerra i la repressió salvatge, allà vam entendre molt bé i per sempre més què era la violència estructural i per què, com deia Ellacuría, era la violència més greu i l’arrel de tota violència. Amb el Jaume Botey i la Pilar Massana, persones clau en un altre barri proper, el de Can Serra, on l’església la van construir els veïns amb les seves mans, vam fem molts «sopars de la fam», i vam acampar per al 0,7. I vam viatjar a Chiapas i a l’Iraq, i vam organitzar la consulta pel deute i les mobilitzacions contra la guerra i mil històries i compromisos més fins avui.

(…)

***

Per llegir el Paper CJ n. 259 sencer, feu clic aquí.

[Imatge d’Antonio CansinoPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Periodista especialitzada en comunicació per al canvi social. Treballa com a responsable de comunicació de Lafede.cat i col·labora en diversos mitjans. Viu al barri de La Florida a L'Hospitalet del Llobregat.
Article anteriorSi tu ojo es motivo de escándalo…
Article següentEl papa Francisco y Fareed Zakaria: ¿dos profetas para un mundo post-covid?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here