L’últim diumenge de setembre, l’Església celebra la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat. En aquest any 2021, el títol escollit pel papa Francesc per al seu missatge és «Cap a un nosaltres cada vegada més gran». En el missatge expressa que «el futur de les nostres societats és un futur “ple de color”, enriquit per la diversitat i les relacions interculturals», a la vegada que ens exhorta a «aprendre avui a viure junts, en harmonia i pau». I continua: «en aquesta perspectiva, les migracions contemporànies ens brinden l’oportunitat de superar les nostres pors per deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cadascun».
El missatge s’estén una mica més, però són aquestes les paraules que em fan recordar els assajos escrits per Jürgen Habermas i recopilats en el llibre La inclusión del otro. En aquests assajos, el filòsof proposa un nou projecte polític-social que neix des de la filosofia de la responsabilitat, és a dir, deixant de banda ideals teòrics inabastables i assentant-se sobre la política deliberativa. Aquest model polític es presenta com un model diferent, no necessàriament en oposició, però sí diferent dels models liberal i republicà. Atenent al principi de filosofia de la responsabilitat abans comentat, es defineix com un model democràtic factible, independent de la pràctica política i sustentat per les persones que superen el individualisme a la recerca d’interessos comuns. D’aquest model formen part regulacions específiques del poder i dels conflictes d’interès, però el més interessant del model deliberatiu és que busca consolidar-se apuntalat sobre els valors de l’acceptació, la comprensió i la bondat cap al diferent, que originen actituds ètiques més profundes i condueixin al compromís de la ciutadania amb la cosa pública, l’actuació cívica i la deliberació com a brúixola que orienti les seves accions. Tornant al missatge del papa Francesc i actuant des del model deliberatiu d’Habermas: «Llavors, si ho volem, podem transformar les fronteres en llocs privilegiats de trobada, on pot florir el miracle d’un nosaltres cada vegada més gran».
No obstant això, a La veritat segrestada (CJ Quaderns 224), Joan García del Muro descriu la realitat en la qual vivim, on no només la veritat ha estat segrestada per les mentides i mitges veritats sectàries, sinó que, a més, lluny de pretendre desbrossar la informació amb la que ens bombardegen, «busco i trobo les respostes que m’agraden, que em fan sentir millor i m’ajuden a construir un món còmode i aproblemàtic en la mesura de les meves necessitats i interessos. Per això només em connecto amb aquells que sempre em donen la raó i que indefectiblement confirmen els meus punts de vista». Des d’aquesta realitat no sembla fàcil arribar al model deliberatiu proposat per J. Habermas que potser ens permetria arribar a l’escenari divers, intercultural i ple de color proposat pel papa. Aquesta època actual de la «postveritat aliada amb l’emotivisme» no permet l’acceptació de la diversitat d’opinió i molt menys la crítica -entenent crítica constructiva i no assetjament- a la qual no se li permet cap recorregut. El valor inqüestionable que es dóna únicament al grup propi, la necessitat d’adhesió obcecada i el no reconèixer la discrepància com un valor en alça són cares del poliedre que suposa la inseguretat personal i la manca de confiança en les altres persones. Aquest escenari és fàcilment detectable, sobretot, però no només, atenent els mitjans de comunicació, especialment els digitals.
Algunes de les qüestions que es plantegen de fons serien com revertir aquest segrest de la veritat, com restaurar la confiança intrapersonal i interpersonal i construir aquest model deliberatiu, no tant específic com genèric. Per això, el mestre és, sens dubte, Emmanuel Lévinas definint l’ètica de l’alteritat, que posa de manifest l’imprescindible de la cura de les altres persones, de l’altre i de l’altra; perquè sense l’altre, sense l’altra, en aïllament, jo no existeixo en tant que sóc un ésser definit per les meves accions i relacions amb ells i amb elles. I, des d’aquí, des de la pròpia existència, es contreu una obligació de la qual és impossible desprendre’s i que es converteix en valor ètic fonamental. Estem davant d’una responsabilitat estructural el significat de la qual va més enllà de la cura d’un mateix, abastant la cura de les altres persones i la cura del món i que implica fer-se càrrec dels altres i de les altres i produeix, sens dubte, una transformació, primer personal, després de les altres persones i, finalment, del món.
Potser així aconseguim, com diu el papa Francesc, «l’ideal de la nova Jerusalem on tots els pobles es troben units, en pau i concòrdia, celebrant la bondat de Déu i les meravelles de la creació».
[Imatge de Gerd Altmann a Pixabay]