L’altre dia es va iniciar el curs del grup de lectura de Cristianisme i Justícia amb la lectura Escrits sobre la guerra de Simone Weil. En acabar, alguns dels que hi havíem participat vam estar xerrant una estona. Entre d’altres temes, algunes persones van expressar la seva sorpresa davant del fet que hi hagi tanta gent jove en aquells sectors més “clàssics” de l’església. Entenent per “clàssics”, no els que van a l’arrel de cristianisme, sinó, tot el contrari, aquells que han tingut la tendència a absolutitzar-se i creure’s en possessió única de la veritat.

La tendència cap al dogma i la rigidesa moral no és nova. Fins i tot podem dir que genera un cert al·licient de seguretat i d’orientació que no deixa de ser un fals acompanyament que porta cap a l’anul·lació del pensament crític. Aquest fet, però, no es dóna només en la dimensió religiosa. Per desgràcia podem trobar-ne molts exemples dins la societat que certifiquen l’addicció cap a pensaments de caràcter autoritari que proposen la solució a tots els problemes (generalment enfocada cap a un enemic extern). I és que tenir clar qui son els bons i els dolents ha funcionat molt bé al llarg de la història de la humanitat sobretot per fer esclatar guerres de tot tipus. En aquest punt de binarisme extrem és bo sempre fer una passa enrere i comprovar que el lema “amb mi o contra mi” no funciona quan es pensa de forma holística. Sobre aquest tema és la mateixa Simone Weil qui ens en dona un bon exemple en el llibre citat anteriorment.

Des del punt de vista cristià, continua sorprenen el fet que els discursos suprematistes generin tanta devoció dins l’Església.  No voldria generalitzar en aquest tipus d’afirmacions i sóc conscient que el concepte “Església” engloba un munt de sensibilitats diferents. Però la crítica aquí rau en el fet que la religió s’oblida de la seva essència si no va encaminada cap al servei, no vers ella mateixa ni de cap institució ni creença, sinó cap a les persones i l’espiritualitat. Això que d’entrada sembla tan evident compta amb un munt d’exemples que ens diuen el contrari. Tanmateix, crec que on hem de posar l’atenció és justament en totes aquelles persones (i no són poques) que viuen des de la profunditat i creen espais generadors d’escolta i gratitud.

Dels místics de tots els temps i de totes les religions, se’n desprèn una actitud oberta, confiada i lliure que il·lumina. Al contrari d’una “fe cega” de la que tant s’ha parlat, aquells qui transmeten bones notícies estan travessats per una nova visió de la realitat que els fa capaços d’acollir la totalitat sense discriminacions ni superioritats. Personalment entenc la fe com a dinamisme, obertura cap allò que sortosament no controlem, no posseïm i no podem ni tan sols pensar ni imaginar. Per això mateix, la fe no pot ser mai cega. Cal que fem caure el vel que obstaculitza la visió. Una visió dirigida cap a l’altre, per poder entendre’l plenament i acollir-lo sense prejudicis i una visió cap a l’interior que ens des-centri del nostre “jo” i sigui condició de possibilitat per transcendir-lo. Per això, totes aquelles idees que van dirigides a absolutitzar conceptes o a marcar els límits d’una realitat (que és per naturalesa infinita) acostumen a no estar en diàleg amb la societat i  imposen  un únic model compacte i sense escletxes d’entendre l’espiritualitat.

Per sort, com deia Rilke “malgrat nosaltres, Déu madura”.  I madurar té una part molt significativa de deixar anar, de deslligar-se. Aquest alliberament no és senzill i sovint va acompanyat d’un procés poc agradable. Seguir pels camins que han estat culturalment traçats i instal·lats per defecte dins el nostre programari mental és l’opció més còmoda. Replantejar el perquè dels nostres pensaments i ser conscients de la seva correcta o incorrecta utilitat trobo que és vital per la salut mental de tothom. Ara bé, això significa entrar en un espai “d’ignorància conscient” que provoca cert grau d’inestabilitat. La sensació de pèrdua i desorientació ens porta a pensar: quin criteri he de seguir? Quines pistes m’ajuden a fer un discerniment profund? Una de les respostes que més m’agrada a aquestes preguntes és la que va donar el jesuïta Xavier Melloni quan li van preguntar a una entrevista sobre “com saber si realment avancem cap al centre i no cap al propi melic” i va respondre:

“Per saber si el camí que recorres et descentra has d’assolir els tres vèrtexs: el místic, l’ètic i l’ecològic. Has de veure si et fa cada cop més capaç d’entregar-te al misteri, d’abraçar l’alteritat i, també, si ets més capaç de lliurar-te a la reverència i tenir cura de la terra. Amb els anys vaig veient que les coses es van fent cada cop més simples: tenim el cor obert o el tenim tancat. I en això no es pot dissimular. Notes si la persona es va obrint o es va tancant, sigui el que sigui que invoqui, practiqui o digui”.

Així doncs, desitjo que siguem capaços d’anar-nos obrint, com el fruit que  madura i perd la rigidesa de la verdor. Que anem madurant en la fe per tal de deixar caure els prejudicis i les creences que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat que ens envolta. Alliberar-nos de les falses identitats: d’allò que crec que necessito, que desitjo, que vull, que em farà feliç…, en definitiva, alliberar-nos de la ceguesa que no deixa entrar la llum ni ser il·luminadors pels altres. Una ceguesa provocada per una religió que imposa, una creença que esclavitza, una ideologia que segrega o una societat que no és capaç d’acollir a l’altre. No desitjo una fe cega en res ni per a ningú.

[Imatge d’Stefano FerrarioPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Llicenciada en Filosofia (UB) i Graduada en Ciències de la Religió (ISCREB). Professora d'institut en els últims anys i actualment treballant com a tècnica de pastoral de la Fundació Pere Tarrés. Participa al grup de lectura de Cristianisme i Justícia entre altres activitats i formacions del centre. Va formar part del grup de preparació de la Trobada Europea de Taizé a Madrid i va viure durant un any com a voluntària en aquesta comunitat ecumènica a França. Avui en dia, col·labora com a voluntària a la Fundació Arrels i acompanya com a consiliària als esplais de la zona 3 de Barcelona.
Article anteriorUn mes bajo la covid
Article següentBernard Sesboüé, uno de los grandes teólogos postconciliares

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here