Marc 8, 27-35
El capítol vuitè de l’Evangeli de Marc és just al centre del relat. En ell es troba l’afirmació més nítida de la identitat de Jesús, proclamada pel mateix Simó Pere. L’Evangeli està construït sobre tres confessions. La primera just a l’inici, ja que el text porta per títol «Començament de la Bona notícia de Jesús el Messies, el Fill de Déu». I conclou amb la confessió del centurió al peu de la creu. La confessió petrina és la central. Però, el més interessant és que a la confessió de Pere segueix la «confessió de Jesús». Quan els explica el patiment que ha de passar, Pere es nega i Jesús li etziba la frase més dura que ha sortit dels seus llavis: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs!». Jesús no va amb mitges tintes pel que fa a la clau de la seva pròpia identitat. Ell és qui ha de patir com a conseqüència de la proposta que realitza d’un Nou Món, un món de justícia i misericòrdia. L’Imperi romà, qualsevol imperi, l’actual també, no pot acceptar que hi hagi una alternativa real en la qual els pobres i oprimits puguin portar una vida digna. I el que Jesús fa és oposar-se a el regne d’aquest món, als imperis que governen, sempre amb tirania, i fan patir els pobres i senzills. Els deixebles tampoc accepten que el Regne de Déu hagi de venir d’allò petit i amb molt de patiment, ja que la seva ideologia els ha educat en un acte de força brutal que expulsi els malvats i proposi la sobirania divina.
No és fàcil el camí que porta a la pròpia identitat. Com Plató ho va explicar en el seu famós mite de la caverna, és escarpat i pedregós el camí d’ascens des de la caverna fins a contemplar la plana de la veritat. Trobar-se a un mateix passa per acceptar el món en què ens ha tocat viure i fer-ho com titans capaços de carregar amb el mal i el sofriment. Hem de carregar amb el mal del món per fer-nos càrrec d’ell i encarregar-nos de mitigar-lo. Però, això només s’aconsegueix amb molt de patiment. És impossible acabar amb el mal sense patir-lo, mitigar el sofriment sense suportar-lo. Quan un mateix ho ha carregat sobre si i ho ha fet seu, el mal ja no té el poder de doblegar-lo, perquè és veritablement lliure. El mal només pot doblegar si sucumbim a la por que causa el dolor i el sofriment; quan ho acceptem, el mal perd la seva força, el seu agulló, i és només una fita més en el procés de transformació de la realitat. Carregar amb la creu, que és l’expressió evangèlica, és assumir que la proposta d’un món just i misericordiós passa pel compromís concret amb la realitat que cadascú viu. L’alliberament no es troba en abandonar els lligams, sinó en viure’ls com carn de la nostra pròpia existència. Davant el mantra neoliberal de la llibertat d’elecció i acció, l’Evangeli ens proposa la llibertat nascuda de l’assumpció de la pròpia realitat. No només és que jo sigui amb les meves circumstàncies, és que no seré jo sense assumir-les, amb la seva càrrega de dolor i sofriment.
El model neoliberal o com vulgui anomenar-se el transsumpte capitalista actual, destrueix el que és humà perquè només contempla la llibertat d’elecció com a única realitat de construcció del que és humà. L’antropologia capitalista destrueix les bases del que és humà i només permet un món on siguin alliberats els instints destructius que l’ésser humà també porta incorporats en el seu ADN. La pròpia identitat no pot estar sustentada en posseir, consumir i adquirir coses i més coses. Som el que ens donen els altres, no el que nosaltres ens creiem que som. Som un do, tot ho devem, som un deute constant. Si em preguntes qui sóc, et responc: «Sóc tots aquells que m’envolten, que m’estimen, que em constitueixen. Jo sóc nosaltres». Al capitalisme neoliberal que ens governa cal etzibar-li la frase de Jesús: Vés-te’n d’aquí, Satanàs!