La crònica de l’últim mes ha estat determinada per l’atrafegada retirada dels Estats Units i de la coalició internacional que l’acompanyava de l’Afganistan, després d’una presència militar de gairebé vint anys.
La data ja estava prevista des de feia temps, però les coses no han sortit com molts a Occident il·lusament esperaven. Sense les potències estrangeres, el fràgil govern pro-occidental s’ha ensorrat en pocs dies com un castell de cartes. I aquest buit de poder ha estat el millor regal per als talibans, que l’han ocupat. Si una guerra és de per si ja un escàndol, la de l’Afganistan i el seu desenllaç actual mereixen també aquesta consideració.
És escandalós el fanatisme salvatge i anacrònic dels talibans. Només cal veure el tracte que dispensen a dones i nenes, o la por que infonen als seus conciutadans que no pensen igual i que s’amunteguen a les fronteres per fugir del seu propi país. Està per veure si la formació de el nou govern que intenten encapçalar moderarà els seus posicionaments: tenen algun incentiu per a això o practicaran el revengisme?
És escandalosa la desbandada de l’executiu sortint. Com també que no s’hagi previst per les nacions estrangeres que hi han intervingut. O que no s’hagués pactat millor una retirada ordenada, el que hauria evitat les doloroses evacuacions humanes en estampida.
La persecució del terrorisme que va alimentar i va organitzar el brutal atemptat de l’11 de setembre de 2001, a Nova York ara fa vint anys, llevant la vida de gairebé 3000 persones, va propiciar la reacció nord-americana i la seva campanya a l’Afganistan. La manera en què aquesta s’ha desenvolupat suscita diverses reflexions.
En primer lloc, la qüestió cultural, indissociable de la religiosa i ètnica, és fonamental, com han assenyalat destacats analistes. Els talibans han capitalitzat molt bé l’extrem rebuig de la ingerència estrangera en la tradició afganesa. I més quan els principals membres de la coalició, amb els Estats Units al capdavant, provenen d’una matriu cultural molt diferent. Com explicava un talibà, ells lluiten i estan disposats a morir per principis. Mentre que l’exèrcit i la policia afganeses entrenades per la força internacional exercien la seva funció com a modus vivendi, és a dir, per diners per subsistir. La corrupció que minvava l’estructura de govern local dóna un altre pretext als talibans per ocupar el poder.
Això ens porta a una moralitat més profunda. Les solucions, si n’hi ha, no són binàries ni simples. I Estats Units ho hauria d’haver après després de l’experiència a Vietnam o fins i tot a l’Iraq. O del fiasco europeu, amb complicitat nord-americana, més recentment a Líbia. La victòria ràpida per superioritat tecnològica en una batalla o l’eliminació d’un sàtrapa no és el mateix que la instauració reeixida d’un règim de nou encuny, aliè als valors i matisos que conformen un país. No es poden imposar unilateralment les preferències foranes, sense donar cap altra alternativa, per més que es tingui el convenciment que aquelles siguin millors o més justes. Una societat no es canvia per una simple intervenció militar estrangera, ni tampoc per decret. I vint anys són només un petit lapse per pretendre transformar una manera de pensar i obrar multisecular. Els precedents del Regne Unit o de la Unió Soviètica en territori afganès són altres exemples que ho evidencien.
Es pot acompanyar un país en transició des d’una relació respectuosa i vertebrada, i amb una visió a llarg termini que susciti un consens ampli, incloent a faccions domèstiques amb punts de vista diversos. Es requereix tacte. Per desgràcia, l’actuació militar en un altre territori respon sovint a càlculs electorals del dirigent que envia o retira tropes, sota pretext d’interessos nacionals que fluctuen al vaivé dels grups de pressió i d’una opinió pública a curt termini en les democràcies, i dels desitjos o de vegades obsessions del líder, en les autocràcies. Els països democràtics haurien de fer de les seves relacions internacionals una qüestió d’Estat. Fonamentant i concertant-les correctament sobre el terreny en destinació, recolzant-les per majories polítiques folgades en origen i aportant els mitjans per perseverar en el temps, especialment quan es tracta de qüestions espinoses. En cas contrari, fracassaran i l’acció exterior d’un altre tipus de règims amb menys miraments els avantatjarà.
Sigui com sigui, a tots interessa un Afganistan estable, que no sigui santuari de terroristes. Xina i Rússia, que temen el terrorisme islàmic a les seves portes, semblen sortir millor parades d’aquesta crisi. Ara com ara, les dues mantenen les seves ambaixades a Kabul, a diferència dels països occidentals. Afganistan és ric en terres rares, cada vegada més necessàries per a les tecnologies actuals, una cosa que no passa desapercebuda a Pequín, amb una política una mica més condescendent cap als nous dirigents que Occident. Per no parlar del Pakistan, que conserva vincles estrets amb el seu veí afganès i determinades simpaties.
Els talibans han tingut una escandalosa basa per finançar-se: el negoci de l’opi (el territori produiria al voltant del 80% mundial). La coalició internacional no ha estat capaç d’aturar-lo, com tampoc va poder frenar la corrupció al·ludida, malgrat els recursos invertits per lluitar contra aquestes xacres. En canvi, els nord-americans i els seus socis, a més de les costosíssimes operacions militars, en vides humanes i en pressupost, han sembrat allà algunes llavors d’esperança en forma d’escoles, hospitals, promoció de la dona, obertura al món… Els vincles així creats haurien de ser un estímul perquè es continuï cooperant amb la població afganesa en precarietat, que creixerà properament i pressionarà a l’alça el flux de refugiats. La seva economia és avui en fallida. Serà escandalosa la inacció estrangera? El 13 de setembre s’anuncia una conferència internacional sobre l’Afganistan auspiciada per les Nacions Unides a Ginebra. Servirà per convèncer les potències de la necessitat d’una ONU forta i independent capaç d’actuar de manera eficient en casos similars? O serà encara il·lusori esperar-ho?
[Imatge d’ErikaWittlieb a Pixabay]