Aquest any, a la part dels Estats Units on visc hem tingut una invasió de cigales. Milers de milions han aparegut de sobte com si naixessin del no-res. Cada 17 anys surten de les arrels dels arbres on jeuen enterrades i adormides. En despertar-se, l’aire s’omple d’un soroll increïble en què les veus de les persones i la remor dels automòbils s’ofeguen. I per a què? Tenen una vida molt curta, d’uns dies, i han de buscar una parella per reproduir-se. Deixen caure la seva closca per complir amb la seva única tasca natural. Una vegada s’ajunten, el mascle vola a una altra i la femella deixa els seus ous en una fulla. Ells aviat es moren i els seus cossos s’amunteguen en els senders i carrers. Els ous que han deixat destrueixen la fulla en què han estat dipositats i aquesta cau a terra on es desintegra, deixant la propera generació de cigales penetrar la terra i esperar 17 anys més per repetir el cicle.

Tot sembla inútil. Per un moment breu hi ha una abundància de vida i activitat, i després el silenci de la mort. Sembla que aquestes criatures no tenen altre propòsit que molestar els humans amb el seu soroll i les seves closques i continuar el cicle ajuntant-se un amb una altra per reproduir la seva espècie. Per a què deu haver creat Déu aquesta bestiola, aquest insecte? Els únics animals que se les mengen són els humans que tracten d’inventar plats de cigales cuinades. És cert que la nova generació crea clotets a terra per deixar entrar el sol i l’aigua que, al seu torn, nodreixen els arbres. Però hi ha molts altres animals, per exemple els cucs, que tenen la mateixa funció. La veritat és que mai no sabrem la raó de la seva existència. El fet és que existeixen i d’alguna manera reflecteixen la imatge de Déu. Compleixen i han complert amb la seva única meta des de fa milers i milers d’anys. Surten de la terra, canvien de forma despullant-se de les closques, asseguren la propera generació i tornen a la terra.

Jo he vist aquest fenomen ja quatre o cinc vegades. Crec que no tornaré a veure’l una altra vegada. És potser per això que m’ha afectat més aquest any que en el passat. Crec que nosaltres, els humans, pensem que hem de tenir un propòsit en la vida, una raó per existir, quelcom per dir-nos a nosaltres mateixos que no estem malgastant el temps. Moltes vegades té a veure amb la feina. Fins i tot sant Pau ens diu que “El que no treballa, que no mengi.” Ens toca guanyar-nos el pa de la manera que millor ens convingui. De vegades la raó inclou una família. “Visc per a la meva família.” Com si existíssim només per crear una llar amb parella i fills. Per a altres, el propòsit és lluitar i seguir lluitant sense veure la fi de la lluita. I la lluita no té fi. Em sembla que n’hi ha també que la meta en la vida és aprofitar-se dels altres, fingir que són millors, o més llestos, o més intel·ligents. Si tothom fos així, si hagués de servir per alguna cosa, la major part de la creació es podria esvair. A què serveixen els ocells, els dofins o una rosa?

La pregunta correcta no és “quant val?” o “què és allò a què pot contribuir?”; és “com reflecteix aquesta criatura la imatge de Déu?”. Així que no importa el valor per als altres, sinó el valor intrínsec que té cada persona dins seu. Déu ho ha creat tot amb amor i pel seu amor. Llavors tota criatura és estimada. El papa Francesc ho ha dit molt millor que jo en la seva encíclica sobre la cura del planeta, la nostra llar comuna. Només voldria afegir-hi el que he après de la cigala. Tot i la molèstia i l’aparença d’inutilitat, té la seva bellesa, és part de la natura, de la nostra llar comuna, i per això mereix viure. Déu estima la cigala.

Però hi ha una altra part de la lliçó. La cigala ha de despullar-se de la closca per poder viure completament. Ha subsistit dins de la closca per gran part de la seva existència. Ha dormit agafant força per esclatar al món amb tot el seu cos. Es lliura perquè pugui gaudir dels seus pocs dies de vida. Després es mor, potser no feliç, però amb la seva missió ja complerta. És impossible quedar-se a la closca per utilitzar les seves ales. Ha de volar per trobar la seva parella. Doncs els humans tampoc podem volar gaire lluny dins de les nostres closques. I tots en tenim. Ens hi agafem ferotgement perquè és l’única cosa que coneixem, l’ambient on hem crescut, i hi estem ben còmodes allà dins. Pot ser la closca de la llar infantil, o la de les idees que hem heretat, o la de l’educació que hem rebut, la classe social a què pertanyem o el poble on hem nascut. A totes les hem de deixar enrere per poder viure lliures i bé. Si ens quedem tancats, mai no aprenem a volar, mai no coneixem el món, ni la nostra parella, ni la missió que ens ha encomanat Déu.

Ai, però es moren les cigales! Per descomptat. Tot es mor. Cal que una generació es mori perquè la pròxima tingui vida i creixi. Res ni ningú fructifica sense la nutrició que els passa la generació precedent. En el cas de la cigala, ella ha donat fins el seu propi cos perquè els seus fills tinguin vida. Quina mare o pare no donaria la seva vida pels seus fills? Fins i tot Jesús ho va fer. En el món dels animals, els pares fan el que és extraordinari per aconseguir menjar per als seus fills, per cuidar-los i protegir-los, per ensenyar-los com viure pel seu compte. No obstant, hi ha humans que poden abandonar els seus fills a la sort, que els tracten com si fossin vaques o gossos, que busquen el seu propi bé en comptes del dels seus fills. Aquí, als Estats Units, per exemple, hi ha pares que bloquegen la vacunació o l’ús de mascaretes pels seus nens per les seves pròpies raons polítiques. Es neguen a acceptar el que és pel bé dels seus fills o dels fills dels seus veïns. Són pares que no volen sortir de les seves closques o acceptar el sacrifici degut.

Aprenguem de la cigala. Sortim de les nostres closques i obrim les nostres ales. Vegem la bellesa de la vida a la nostra llar comuna. Reconeguem el poder del sacrifici per dotar les generacions futures, incloent-hi els nostres fills, amb un món millor del que rebem. Seguim endavant acceptant la necessitat de la mort.

[Imatge de Carlotta SilvestriniPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Nascut a l’estat de Pennsilvània, EUA, porta 53 anys de jesuïta. Es va ordenar el 1978. Es va llicenciar en Llengües i va estudiar un màster en literatura espanyola. El 1984 es va doctorar en Lleis i en els següents 35 anys va exercir d’advocat per a diverses comunitats d’immigrants. Ha estudiat a la Universitat Autònoma de Madrid, ha viscut a Salamanca i li fascina Barcelona. Parla també italià i una mica de rus.
Article anteriorSimone Weil vs Simone de Beauvoir: revisar referents per a ser coherents
Article següentLa rentreé de la economía española

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here