El PSOE ha comunicat els últims dies del mes de juliol la seva voluntat de portar a les Corts una Llei de Llibertat de Consciència, Religiosa i de Conviccions -aparcada en l’última legislatura de Govern Zapatero- i de renegociar els Acords entre Espanya i la Santa Seu de 1979, desmarcant-se d’una “denúncia” unilateral dels mateixos. És un doble anunci que reobrirà, sense trigar gaire, el debat sobre la diferència entre l'”aconfessionalitat” de l’Estat (però no de la societat), tal com es recull en l’article 16.1 i 16.3 de la Constitució espanyola i sobre els diferents continguts assignats al que s’entén per “laïcitat”, freqüentment contradictoris entre si, a més de juxtaposats, alguns d’ells, a l'”aconfessionalitat” acordada en el pacte constitucional. Però també hem conegut un document de la Conferència Episcopal Espanyola, qualificat per certs comentaristes -entenc que de manera precipitada- com el millor text dels bisbes des de fa molt temps: “Fieles al envío misionero. Aproximación al contexto actual y marco eclesial; orientaciones pastorales y líneas de acción para la Conferencia Episcopal Española (2021-2025)”.

En aquest escrit, aprovat en l’Assemblea Plenària de la primavera del 2021, se sosté que a Espanya s’assisteix a “un intent deliberat de ‘deconstrucció’ o desmuntatge de la cosmovisió cristiana” a favor d'”una proposta neopagana” que, presidida per la desaparició de la “solidesa en els grans principis ideològics i en les grans causes”, cedeix el pas a una societat postmoderna, “líquida” i “voluble” en benefici d'”emocions i sensacions”. A més, prossegueixen, es tractaria d’un enderroc que la ciutadania estaria vivint “de manera gairebé indiferent, més encara, com un assoliment de la llibertat”, tot i que les seves conseqüències són molt preocupants: “els populismes, els particularismes nacionalistes, l’individualisme, els radicalismes de la ideologia de gènere, el fonamentalisme, la xenofòbia o l’aporofòbia” i, en general, l’enfrontament per afirmar la pròpia posició. A aquestes conseqüències caldria sumar, conclouen, l’arraconament de la deliberació democràtica i el “ressorgir artificial de ‘les dues Espanyes’ de tan dramàtic record”.

Suposo que el lector d’aquests i altres passatges del document -per cert, no presentat oficialment als mitjans de comunicació social- sintonitzarà amb alguns punts i disentirá d’altres per diferents raons. Impossible aturar-se en ells de manera detallada. Això és el que, al menys, m’ha passat a mi. Però aquesta dificultat no m’impedeix oferir, encara que sigui a rajaploma, un parell de consideracions.

La primera, per reconèixer que, en efecte, estem assistint a un important canvi d’època. Personalment, entenc que aquest canvi ve carregat de preocupants incerteses. Però, a diferència del que sostenen els bisbes, em costa acceptar que els núvols que veuen, quan veuen venir l’horitzó, obeeixin només a una estratègia dominada per la voluntat d’instaurar una societat “neopagana”, “líquida” o consumista. Trobo a faltar que no prestin la deguda atenció a l’alliberament que també perceben no pocs dels nostres conciutadans de l’omnipresent i autoritària tutela que, durant segles, ha exercit l’Església catòlica en bona part de l’Europa occidental. I, entre nosaltres, durant quaranta anys de dictadura franquista, en la forma d’el nacionalcatolicisme, és a dir, de tots catòlics per decret. Com és evident, aquesta observació no impedeix reconèixer el seu decisiu paper, liderat pel papa Pau VI i el cardenal V. Tarancón, en la nostra transició política cap a la democràcia.

La segona, per assenyalar que també trobo a faltar una renovada manera de comunicar i, sobretot, situar-se de la Conferència Episcopal Espanyola en aquest temps. Probablement la tasca més delicada i important d’un Estat democràtic sigui regular la convivència, lliure i pacífica, de tots els seus ciutadans, més enllà de les veritats i conviccions que puguin professar i de la consistència que puguin presentar. Això vol dir, si no m’equivoco, que la qualitat d’un bon govern es mesura per la seva capacitat per tenir cura -en el marc del pacte constitucional- de l’equilibri entre coherència amb el seu programa polític i cura de la convivència entre majories i minories, així com entre diferents religions i concepcions de la vida. I, igualment, que la qualitat -en aquest cas, evangèlica, a més de democràtica- de la Conferència Episcopal (i de l’Església catòlica) es mesura per la seva llibertat per dir el que entengui que ha de dir sobre l’assumpte que sigui, però tenint ben present que la seva veritat i la seva paraula no són les de tota la ciutadania. Per això, em sembla més sensat que, sense ocultar els seus diagnòstics, prestin una major atenció a les possibilitats que es van obrint en aquest temps. I, per descomptat, a descartar tota perspectiva analítica dominada per la convicció que “qualsevol temps passat”, en no ser pagà, “va ser millor”.

[Article publicat originalment en castellà a El Diario Vasco/Imatge extreta del propi diari]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Sacerdot diocesà de Bilbao; catedràtic emèrit a la Facultat de Teologia de el Nord d'Espanya (seu de Vitòria); membre de Cristianisme i Justícia (Barcelona); professor convidat de l'Institut Superior de Ciències Religioses Pius XII de Sant Sebastià i de la Pontifícia Facultat Teològica de la Itàlia Meridional (seu Capodimonte), a Nàpols (Itàlia); auxiliar de l'equip ministerial de la unitat pastoral de Basauri (Bizkaia). Algunes de les seves publicacions més recents: “La cristología de Joseph Ratzinger-Benedicto XVI a la luz de su biografía teológica”, Barcelona, Cristianisme i Justicia, 2008; “Cómo hablar hoy de conciencia y magisterio moral”, Bilbao, IDTP-DDB, 20102; “Verdad y revelación cristiana. La teología fundamental veritativa en la modernidad”, Vitoria, ESET, 2011; “¿Es Dios una proyección?” Bilbao, IDTP-DDB, 2014; “La conversión del papado y la reforma de la Curia vaticana”, Madrid, PPC, 2014; “Estuve divorciado y me acogisteis”, Madrid, PPC, 2016; “Ateos y creyentes. Qué decimos cuando decimos Dios”, PPC, Madrid, 2019; “Entre el Tabor y el Calvario. Una espiritualidad ‘con carne’”, HOAC, Madrid, 2021.
Article anteriorSinodalidad en la Iglesia de América Latina
Article següentSimone Weil vs Simone de Beauvoir: revisar referents per a ser coherents

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here