Hem encunyat una expressió per referir-nos al fet que l’Església sostingui la seva influència social en les societats secularitzades mitjançant l’ús espuri dels sagraments: sacramentalitat de ramat. Alhora que perdia influència social, l’Església insistia a conservar el poder social que atorguen els sagraments, sobretot la tríada més coneguda: casaments, batejos i comunions. Les parelles havien de passar per l’Església i acréixer les estadístiques de catòlics, a les quals se sumaven els plançons mitjançant el baptisme i es confirmaven socialment mitjançant les comunions. Amb les estadístiques a la mà, l’Església podia presentar-se davant de les administracions i demanar un rang social que en la pràctica estava perdent. Les dades ho diuen amb claredat, l’Església ja no és majoritària a la societat. Però, allò veritablement greu és que la sacramentalitat de ramat perverteix el sentit real dels sagraments, ja que no es tracta d’un signe de presència pública, sinó d’una expressió comunitària de la vida i fe cristianes.
Els sagraments estructuren la vida comunitària cristiana i l’expressen a nivell personal i comunitari. Permeten concretar dia a dia el compromís de la fe i l’estenen a tota la comunitat. L’Eucaristia és el sagrament per excel·lència, ja que en ell vivim la presència de Crist com a expressió de l’amor de Déu enmig del món. Però el Baptisme és el sagrament que més ha patit la sacramentalitat de ramat, ja que perd el sentit personal i comunitari per mostrar-se com una expressió social més, com un ritu buit. A això ha contribuït la perversió del baptisme en l’època de cristiandat, reduït a un mer acte per impedir que els nens morissin en pecat. Com deien les àvies, perquè no quedessin moros.
Amb aquesta tara sacramental ens hem ficat al segle XXI sense tenir cap instrument que ens permeti reconèixer-nos com a cristians enmig d’un món que necessita, com mai, la presència dels cristians. Els sagraments van ser l’instrument que Trento va utilitzar per donar reconeixement social al catolicisme enfront de la Reforma. L’Església de cristiandat va existir durant segles assentada en la vivència material de tals sagraments. Avui ja no és possible continuar per un camí que ha conduït a la irrellevància social de l’Església i, el que és pitjor, a la destrucció espiritual dels sagraments.
La sacramentalitat és una experiència que converteix el món en una realitat transfigurada, que permet viure ja el món que anhelem de justícia, amor i misericòrdia. Els sagraments són experiències de vida que uneixen en una mateixa realitat material (l’aigua, el pa, l’oli), la memòria del que hem estat, les tradicions que ens articulen com a éssers humans i la projecció del que serem en tant que éssers vinculats amb el món natural, l’àmbit social i la realitat personal. Mentre no sigui això el que es transmeti en la vida sacramental de l’Església, serà impossible ressituar allò que és cristià enmig del món.
[Imatge de Robert Allmann a Pixabay]