Em refereixo a la “soledat” de Nathalie Becquart. Aquesta religiosa Javierana, de nacionalitat francesa, ha estat designada pel papa Francesc subsecretària per a l’oficina del Sínode de Bisbes, a celebrar l’octubre del 2022, sent l’única dona amb dret a veu i vot, per primera vegada, en una assemblea integrada exclusivament per homes. I em refereixo al “perill” que corre de convertir-se, ben a desgrat seu, en el “nomenament estrella” que pugui usar-se per despistar del que està en joc. Si passés això, crec que no li faria cap bé a ella ni al Sínode, ja que incrementaria el nombre dels que descuiden que el que es va a debatre és, si se’m permet l’expressió, una de les “patates més calents” que té l’Església catòlica des de fa segles: com desfer-se del model absolutista d’exercir l’autoritat en nom de “la veritat” o de “la unitat”, administrades només per homes. Avui, a diferència d’altres temps més autoritaris i no tan remots, es poden distingir dues línies de superació: la promoguda per Francesc i la liderada pels bisbes alemanys.

Per al papa Bergoglio, tots els batejats han de caminar junts; però no, com ha estat usual fins abans de la seva arribada a la càtedra de Pere, al toc de corneta de l’autoritat eclesial, sinó després d’haver escoltat el que pensen al respecte els més de 1.300 milions de catòlics sobre l’assumpte que es tracti. Aquesta estructuració del que s’anomena “sinodalitat” o “caminar junts” explica que intenti “rutinitzar”, abans de cada Assemblea de bisbes, les oportunes consultes i que insisteixi que els prelats han de ser portaveus també dels parers recollits.

El cert és que quan algunes esglésies locals han procedit de manera realment sinodal, s’ha assistit a un magisteri eclesial interpel·lant i, fins i tot, mobilitzador i transformador. Em vénen a la memòria els processos posats en funcionament pels bisbes nord-americans sobre la carrera armamentista nuclear (1983), les desigualtats econòmiques (1986) o la promoció de les dones en l’Església, que inclou el del seu accés al sacerdoci, un assumpte que després de set anys de debat i quatre redaccions -en aquest cas, controlades per la Santa Seu- va resultar fallit: la Conferència de bisbes d’EUA va votar en contra del text presentat quan va entendre que havia estat intel·lectualment segrestat pel Vaticà (1992 ). O les diferents trobades dels bisbes llatinoamericans a Medellín (1968), Puebla (1979), Santo Domingo (1992) i Aparecida (2007), amb l’entrada en escena i reforçament de la teologia de l’alliberament, un dels fruits de la identificació de Jesús amb els pobres, l’assignatura pendent del Vaticà II.

Passa que, en aquest model, el Papa amb els bisbes -nomenats gairebé tots a dit- són els que tenen l’última paraula. Als batejats, consultats en un primer moment, però absents en la votació, només els queda “rebre” i aplicar el que aproven els prelats i confirma el successor de Pere. I si no hi estan d’acord, oblidar-ho. És el que s’anomena “la recepció”, una mena de prova del nou a la qual queda sotmesa qualsevol decisió en l’Església i que explica l’existència d’una enorme quantitat de magisteri que dorm, malgrat molts i agosarats esforços, “el somni dels justos “. Aquí hi ha, com un exemple entre d’altres, l’encíclica Humanae vitae, de Pau VI (1968).

Els bisbes alemanys, molt crítics amb aquesta manera d’entendre i exercir l’autoritat, estan procedint de conformitat amb el que anomenen “un camí sinodal”: obert a la participació dels laics, tant en el diagnòstic de la situació com en les votacions, de caràcter co-decisiu i on no hi ha temes tabú, ja siguin d’ordre estructural o magisterial.

En coherència amb això, s’estan presentant les propostes que s’estimen pertinents en els quatre Fòrums de decisió posats en funcionament: el poder a l’Església; l’existència sacerdotal; la dona en els serveis i tasques eclesials; viure l’amor en la sexualitat i en la parella.

Tals aportacions, prèvia discussió i aprovació al Fòrum corresponent, seran novament debatudes i votades en l’Assemblea Sinodal (230 delegats, d’entre ells, 69 membres de la Conferència Episcopal).

A data d’avui, una de les quatre comissions ja ha formulat algunes propostes referides a l’elecció dels bisbes i dels sacerdots; a la necessitat de superar el model absolutista de l’autoritat; a la possibilitat d’anul·lar decisions preses pels bisbes o pels sacerdots; a la defensa de la pluralitat en la teologia, i a l’emissió d’un dictamen raonat que, dirigit a tota l’Església universal i a la Santa Seu, permeti obrir el sacerdoci a les dones.

Com es pot apreciar, és una manera de procedir que poc o gens té a veure amb el que es promou, i s’està defensant a capa i espasa, aquí, entre nosaltres, des de fa vint anys: més urgit per “gestionar” que per “pasturar”. I que sí que té a veure, i força, amb el que es va assajar en el temps immediatament posterior a la finalització del Vaticà II.

Suposo que aquesta concepció i exercici de la sinodalitat seran debatuts en el Sínode de Bisbes del 2022.

M’agradaria que els bisbes alemanys no estiguessin “sols davant del perill” d’una dreta que, cada dia més nerviosa i aguerrida, mirarà cap a una altra banda i -encara que amb disgust- quan es parli de el nomenament de Nathalie Becquart, però que no ho farà quan es tracti d’aquesta segona manera d’entendre i practicar la sinodalitat. Sospito que aquesta dreta eclesial pot comptar amb el suport d’una bona part de l’anomenat “centre catòlic” que, en aquest assumpte, tampoc no es troba tan “centrat” ​​com podria semblar… I si no, al temps.

Crec que aquesta és la qüestió de fons, sense que això impedeixi reconèixer la “soledat” institucional de Nathalie Becquart ni la presència “pal·liativa” d’altres dones que no passaran de ser auditores o, en el millor dels casos, consultores d’uns bisbes que, a més de ser homes, retenen tota l’autoritat eclesial en nom de “la veritat” i “la unitat”. I que la seguiran mantenint en exclusiva després d’aquest Sínode, encara que pagant, cada dia que passa, un preu desmesuradament alt, si més no, de credibilitat. 

[Article publicat originalment a El Diario Vasco/Traducció de Montserrat Sampere/Imatge de Bananayota en Pixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Sacerdot diocesà de Bilbao; catedràtic emèrit a la Facultat de Teologia de el Nord d'Espanya (seu de Vitòria); membre de Cristianisme i Justícia (Barcelona); professor convidat de l'Institut Superior de Ciències Religioses Pius XII de Sant Sebastià i de la Pontifícia Facultat Teològica de la Itàlia Meridional (seu Capodimonte), a Nàpols (Itàlia); auxiliar de l'equip ministerial de la unitat pastoral de Basauri (Bizkaia). Algunes de les seves publicacions més recents: “La cristología de Joseph Ratzinger-Benedicto XVI a la luz de su biografía teológica”, Barcelona, Cristianisme i Justicia, 2008; “Cómo hablar hoy de conciencia y magisterio moral”, Bilbao, IDTP-DDB, 20102; “Verdad y revelación cristiana. La teología fundamental veritativa en la modernidad”, Vitoria, ESET, 2011; “¿Es Dios una proyección?” Bilbao, IDTP-DDB, 2014; “La conversión del papado y la reforma de la Curia vaticana”, Madrid, PPC, 2014; “Estuve divorciado y me acogisteis”, Madrid, PPC, 2016; “Ateos y creyentes. Qué decimos cuando decimos Dios”, PPC, Madrid, 2019; “Entre el Tabor y el Calvario. Una espiritualidad ‘con carne’”, HOAC, Madrid, 2021.
Article anteriorEl no saber místico “mulato”: una (posible) lectura a la poesía de Nicolás Guillén
Article següentQuatre claus per entendre l’Afganistan

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here