Thomas S. Kuhn (1922-1996), físic, historiador i filòsof de la ciència, va ser qui va fonamentar i va popularitzar el tema del canvi de paradigma (CdP) en el món científic. Però la seva intuïció pot aplicar-se a altres àmbits.

Paradigma és un esquema de la realitat, reconegut per la comunitat com a marc de referència que incorpora coneixements, valors i concepcions simbòliques que permeten situar i resoldre els nous problemes.

Quan el paradigma és universalment acceptat tenim un temps normal i permet la solució dels nous problemes des del paradigma habitual.

No obstant això, de vegades sorgeixen noves qüestions que ja no permeten ser solucionades des del paradigma habitual, són anomalies que el qüestionen.

Es genera llavors un temps d’incertesa, de crisi i de conflicte, que provoca un canvi de paradigma. Sorgeix llavors un nou paradigma que, malgrat les resistències a ser acceptat pels defensors del paradigma anterior, després d’un temps de transició acaba sent assumit per la comunitat.

Indubtablement aquest model de Kuhn sobre els canvis científics no pot ser aplicat a l’Església sense correccions. Tenim un criteri últim per jutjar la veritat d’un paradigma que és la revelació Paraula de Déu i la fe cristiana de la gran Tradició eclesial.

Però suposat això, hi ha molta semblança entre el CdP científic i l’eclesial, tant en els moments de crisi com en la recerca de nous paradigmes i les tensions eclesials davant la novetat d’un CdP. Podem, doncs, aplicar aquest esquema de CdP no de forma matemàtica, però sí analògica, als canvis eclesials i teològics d’avui.

La història dels concilis de l’Església, des de l’Assemblea apostòlica de Jerusalem (Ac 15) fins al concili Vaticà II, són exemples de la necessitat de l’Església d’un CdP per poder expressar la fe de manera que respongui als nous contextos històrics i culturals.

Els cristians creiem que aquest procés eclesial està sempre guiat per l’acció dinàmica de l’Esperit que ens va guiant cap a la veritat plena (Jn 16,13).

 

El Vaticà II, un nou paradigma

Tant en la convocació del Vaticà II per Joan XXIII el 1959 com en el seu discurs inaugural el 1962, apareix el desig que l’Església, il·luminada per l’Esperit, pugui anunciar l’Evangeli al món modern, no com profetes de calamitats que veuen imminent la fi dels temps, sinó amb fe en la Providència de Déu que guia la història. Més que reprimir i condemnar errors, l’Església avui vol mostrar la llum de la veritat de forma pacient i benigna. Prefereix utilitzar la medicina de la misericòrdia més que condemnar amb severitat els errors. Joan XXIII distingeix el dipòsit de la fe de la forma com s’expressa, atenent a una actitud prevalentment pastoral. S’intueix ja un CdP

L’esquema que s’havia preparat sobre l’Església és rebutjat pels bisbes del Vaticà II per creure’l clerical, juridicista i triomfalista. Es proposa una Església Poble de Déu, sagrament de salvació, en camí cap a l’escatologia. Es parla de la prioritat de la Paraula en la vida de l’Església, del sacerdoci comú de tots els batejats, de la vocació universal a la santedat, del diàleg ecumènic, de la possibilitat de salvació fora de l’Església catòlica, del diàleg interreligiós, de la llibertat religiosa i la llibertat de consciència personal. Es reconeix l’acció de l’Esperit en l’Església, donador de dons jeràrquics i carismàtics. Aquest Esperit actua en la història de la humanitat i es manifesta a través dels desitjos profunds del poble: són els anomenats signes dels temps que cal escoltar i discernir (Gaudium et spes 4, 11; 44).

Les anomalies del paradigma de Cristiandat anterior que des de feia segles es qüestionaven (fora de l’Església no hi ha salvació, Església clerical on els laics són subjectes passius, la vocació a la perfecció només per a alguns, sense carismes, litúrgia exclusivament en llatí, visió negativa d’altres Esglésies cristianes i de les religions, Església unida a l’Estat, Església piramidal, etc.) es resolen amb un nou paradigma ecumènic, de diàleg amb el món modern, Església Poble de Déu, tot ell cridat a la santedat, etc. Hi ha un retorn a les fonts (resourcément) i una posada al dia (aggiornamento).

El Postconcili

Com en tot canvi de paradigma, també en el Postconcili va haver-hi resistències al nou paradigma. El seu símbol és el bisbe Marcel Lefèvbre, per a qui el Vaticà II era neoprotestant i neomodernista. Joan Pau II va acabar excomunicant Lefèvbre quan aquest va començar a ordenar bisbes al marge de Roma.

Però fins i tot els que assumien el nou paradigma tenien por de les seves conseqüències. Pau VI va fer afegir a Lumen Gentium una Nota prèvia que frenava la col·legialitat episcopal; en la seva encíclica Humanae vitae, sobre el control de la natalitat, no es va atrevir a situar l’amor com a centre de la vida conjugal. En temps de Joan Pau II es va considerar perillosa l’expressió Església “Poble de Déu” i es va preferir la tradicional de “Cos de Crist”; la Congregació de la Fe, dirigida per Ratzinger, va frenar la importància de les conferències episcopals i va criticar la teologia de l’alliberament. Es va intentar ressaltar més la continuïtat del Vaticà II amb la tradició anterior (l’antic paradigma) que la seva novetat. El teòleg Juan Luis Segundo va escriure una carta a Ratzinger en la qual li deia que la seva crítica a la teologia de l’alliberament en el fons era un atac al Vaticà II, que havia parlat dels signes dels temps i de la dimensió històrica de la salvació.

La gran majoria de fidels cristians va acceptar el CdP amb molta alegria i el va assumir, traient-ne les conseqüències. L’Església llatinoamericana reunida a Medellín el 1968 va rebre el Vaticà II des d’un continent pobre i injustament marginat i va escoltar en la veu dels pobres la veu de l’Esperit. D’allí va sorgir l’opció pels pobres, la necessària denúncia de les estructures injustes, la lluita per la justícia i la importància simbòlica de l’Èxode, un tema que el Vaticà II, liderat per bisbes i teòlegs del món centreeuropeu havia preterit.

Un nou paradigma eclesial?

L’Església, sobretot amb Francesc, ha anat traient altres conseqüències del nou paradigma del Vaticà II: l’obertura a l’ecologia (Laudato si’), a la fraternitat universal (Fratelli tutti), a l’amor conjugal com a centre del matrimoni que conviu amb la imperfecció, la disculpa i els límits de l’ésser estimat (Amoris laetitia); critica el sistema econòmic que mata i la globalització de la indiferència davant d’emigrants i descartats. Francesc proposa una Església en sortida cap a la perifèria, hospital de campanya, que faci olor d’ovella, no duana sinó mare misericordiosa, que passeja pels carrers la fe; es ressalta la importància de la pietat i espiritualitat popular, l’Església és una piràmide invertida, el clericalisme és la lepra de l’Església, cal respectar les cultures en una Església poliedre.

El concepte de sínode i la sinodalitat eclesial es converteixen en el nou estil d’Església per al segle XXI. La sinodalitat és l’actitud d’una Església en camí que escolta a tothom, perquè el que afecta a tots ha de ser compartit per tots; el poble de Déu té la unció de l’Esperit i no pot equivocar-se en la seva fe (Lumen gentium 12)

Francesc ha estat objecte d’atacs furibunds: heretge, comunista, no sap teologia, està desfent l’Església, etc. En realitat, Francesc no ha fet més que deduir algunes conseqüències del CdP del Vaticà II llegit a la llum dels signes dels temps d’avui.

Però queden encara assignatures pendents del CdP del Vaticà II: el paper de la dona en l’Església i la possibilitat d’accedir al ministeri ordenat, la no obligatorietat del celibat presbiteral, una postura oberta i dialogant amb els membres del col·lectiu LGTBIQ, consultar a la comunitat l’elecció de nous pastors, potenciar les Esglésies locals, reformar la cúria, deslligar el bisbe de Roma de la presidència de l’Estat Vaticà, etc.

Més que parlar d’un nou CdP, caldria prendre seriosament les exigències del Vaticà II, auscultar l’Esperit del Senyor en els signes dels temps, des d’una Església sinodal, en comunió i en camí. La sinodalitat comença des de la perifèria, ja que l’Esperit del Senyor actua des de sota. ¿No havia afirmat ja Joan XXIII que l’Església dels pobres havia de ser el rostre de l’Església del Vaticà II?

[Imatge de MonsterkoiPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta. Va estudiar filosofia i teologia a Sant Cugat, a Innsbruck i Roma. Doctor en Teologia per Roma (1965), professor de teologia a Sant Cugat mentre vivia a l'Hospitalet i Terrassa. Des de 1982 va residir a Bolívia on va treballar amb sectors populars i en la formació de laics a Oruro i Santa Cruz. Professor emèrit de la Universidad Católica Boliviana de Cochabamba, alternant amb treball de pastoral en barris populars. Ha escrit nombrosos llibres i articles. En 2018 va tornar a Barcelona on resideix actualment.
Article anterior¿De espaldas al pueblo?
Article següentCossos que intercedeixen

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here