[Al meu professor Ángel Fco. Méndez de la Ibero, a les Carmelites de Tulpetlac; i a les Patronas de Amatlán. Amb afecte, respecte i admiració.]

“El Regne del cel és semblant al llevat
que una dona va agafar i va amagar
en tres mesures de farina fins
que tot va quedar fermentat.”

(Lc 13, 21)

Algú fa poc, no recordo qui, va desvariejar comentant que les dones han estat històricament relegades a la cuina com una forma de sotmetiment, impedint amb això que es desenvolupin en diversos camps del saber.

En aquesta conversa també s’afirmava, contràriament, que hi ha dones que han aportat de manera significativa en la teologia, l’eco-espiritualitat i en estudis bíblics, entre d’altres espais. El comentari desassenyat va ser que aquesta persona “no imaginava santa Teresa (d’Àvila) a la cuina” donat el seu enorme bagatge teològic i espiritual. Però justament la santa pensava diferent, i va elaborar frases molt conegudes com: “també entre olles hi ha el Senyor” (Llibre de les Fundacions).

I és que aquest afany binari i maniqueu de veure un món sacre i un altre de profà, no acaba de dissoldre’s.

Una monja espanyola, amb seny i simplicitat, explicava que aquesta frase Teresa de Jesús “la deia perquè en fer les coses hem de fer-les mirant només el germà, el que no té menjar, i Déu”.

Hi ha un camí espiritual i místic en Teresa d’Àvila que passa per la quotidianitat, al qual no renuncia per “elevar-se” amb la seva teologia i mística. Aquest camí és també a la cuina.

La cuina és lloc de trobada, comunitat i manifestació. En la selecció dels ingredients per elaborar el menjar i la beguda, la seva preparació i mixtura, podem trobar també el Misteri, perquè el menjar i la seva elaboració són abans de res experiència de do i de vida compartida.

En la reflexió teològica i en la praxi de la fe hi ha exemples de dones que han fet de la cuina no el lloc de sotmetiment i exclusió, sinó de resistència i d’experiència comunitària de Déu. En cito dos, en contextos absolutament diferents: sor Juana Inés de la Cruz i el grup de dones solidàries que donen menjar als migrants en un poblet de Veracruz, Mèxic, “las Patronas”. Per cert, amb aquestes últimes he preparat tamales parlant de Déu i pensant en el proïsme, gran experiència mística.

La Desena musa, per la seva banda, va elaborar una profunda filosofia i teologia de la cuina i el menjar, la seva gastronòmica. Va formular, més per agudesa que per resignació, frases tan contundents com “per a fogons, dones” continguda en la seva Carta a sor Filotea, al·ludint a l’escalfor i foc de la cuina, però sens dubte també al saber que il·lumina.

Ella mateixa, sor Juana, va afirmar, amb aquesta saviesa del saber i del sabor: “(…) però senyora, què podem saber les dones sinó filosofies de cuina? Bé va dir Lupercio Leonardo, que bé es pot filosofar i amanir el sopar. I jo acostumo a dir veient aquestes cosetes: Si Aristòtil hagués guisat, molt més hagués escrit.” Segurament per a Juana de Asbaje la cuina va ser, al costat dels llibres i el servei comunitari, una experiència fundant, una revelació.

Això també ho han entès alguns homes. Pasqual Bailón amania els seus guisats amb rítmiques danses i oració, perquè sabia que la vida conventual i comunitària té a veure amb el Pa, que és espiritual i material. Patró dels Congressos eucarístics, franciscà i de vida simple, Pascual Bailón va promoure la fraternitat i l’alegria que parteixen d’un bon àpat.

I és que tots aquests exemples ajuden a entendre que les dones, i alguns homes també, troben el Misteri a partir de la seva corporalitat i en la quotidianitat del menjar i el beure, el que es fa possibilitat i realitat a partir de la cuina.

El papa Francesc enmig d’aquesta pandèmia reconeixia el geni de les dones a la cuina: “Penso en la gent, sobretot les dones, que multipliquen el pa a les cuines de la comunitat cuinant un deliciós guisat per a centenars de nens, amb dues cebes i un paquet d’arròs”, segurament fent un saborós reescalfat del primer llibre de Reis en el qual una dona vídua comparteix la seva última reserva de farina i ho menja fet pa amb el seu fill i el profeta Elies.

Cada guisat d’una mare o una dona cuidadora a les perifèries de qualsevol ciutat del món és una aposta per fer present el Misteri, que és amor, tendresa i cura, i és una mostra que entre olles i tupins hi ha el bon Déu.

Bon profit!

[Imatge de Samuel NarcisoPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Especialista en Doctrina Social de l'Església, és Acadèmic investigador de l'IMDOSOC, coordina el Mestratge en Pensament Social Cristià de la Universitat Catòlica Lumen Gentium, professor a la UIC i en la UCLG; ha estat convidat a la Universitat Antonianum de Roma en el seu curs anual sobre la cura de la casa comuna i migració. Participa en els grups d'investigació sobre Fratelli Tutti de la divisió de Ciències religioses de la UIA de la Ciutat de Mèxic i en l'equip d'investigació "Futur del treball i cura de la casa comuna" de CLACSO; la seva publicació més recent és l'obra col·laborativa En camino con los migrantes y refugiados, editada per PPC el 2020. Participa com a membre assessor en la XARXA CLAMOR de CELAM sobre migració, refugi i tracta de persones.
Article anteriorMèrit
Article següent¿Anticristo?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here