Fa un temps que he anat llegint algunes obres referents al tema de la mística. M’ha semblat un tòpic molt suggerent en tant que ens convida a evitar capturar el Misteri del Diví en llenguatges tancats. La mística, segons el parer dels estudiosos, ens obre la perspectiva a desenvolupar un sentit lúdic, crític, fins i tot amorf[1], d’entrar en l’experiència de Déu. A partir d’aquestes lectures, inicials en tot el sentit de la paraula, he volgut pensar i compartir set (intents de) tesi sobre el que seria la mística. El parèntesi de l'”intents de” no és accidental, i respon més aviat al cor mateix de la qüestió mística, és a dir, el saber que no podem capturar Déu i que la nostra manera d’apropar-nos-hi sempre és (i ha de ser) aproximativa, en la distància, en la contemplació. I, al seu torn, sóc conscient que les tesis poden ser pobres en el seu contingut, però penso que aquests pensaments solts, anotats majoritàriament en quaderns i fulls solts, poden donar alguna pista (o intent de pista) sobre aquest tema tan suggerent. I, en segon lloc, en ésser tesi suposa l’exercici següent de proposar un contingut a les mateixes tesis, treball que es crea i contínuament es recrea, es dubta i es vol abraçar. Algunes de les tesis ofereixen, a peu de pàgina, algunes de les referències bibliogràfiques que he pogut treballar i des de les quals he anat proposant aquestes idees. Penso que la història dels i les místiques ens convida a deixar-nos interrompre per aquestes experiències originàries.
I
La mística és la consciència de la no-possessió de Déu[2].
II
La mística és la im-possibilitat de comunicar Déu tal com és i és la a-resposta a la inevitable pregunta per l’Absolut[3].
III
La mística és comprometre’s radicalment amb el món.
IV
La mística és la (in)capacitat dels nostres conceptes sobre el diví, i per això és el part del llenguatge simbòlic com a llenguatge vital i lúdic en vistes al desig d’entendre-ens-hi[4].
V
La mística és aprendre a buscar la Font Originària de la qual brolla tot.
VI
La mística és aprendre que el camí cap al Misteri és això, un camí al costat d’altres camins.
VII
La mística és tenir la disposició a entendre que la Presència només pot experimentar-se des de l’aproximatiu.
***
[1] Utilitzo l’expressió de Gershom Scholem.
[2] Friedrich Hölderlin ho expressa en els termes següents: “El déu és proper i difícil d’abastar. Però on hi ha perill també augmenta el que és salvador. Les àguiles viuen en tenebres, i els fills dels Alps marxen sense por sobre el mateix en ponts de lleugera construcció” (Friedrich Hölderlin, Poemas (Penguin clàssics, Barcelona 2018), 453).
[3] Penso en el que s’ha dit pel poeta argentí Juan Gelman: “Tal és el misteri de la paraula humana. Procedeix, qualsevol que sigui la llengua, del mateix vol entre la foscor i la llum i així les consubstancia: és fosca la seva llum, clara la seva foscor, amb cada llengua, cada grup humà va obrir una boca perquè el vol sigui possible i comprovi a cada instant la seva lentitud, i com es dessagna i el que cal treballar” (Juan Gelman, Fulgor de aire (Lom, Santiago de Xile 2007), 159-160).
[4] Juan Martín Velasco insisteix en aquest aspecte de la creació de nous llenguatges. Sosté aquest autor: “Però aquesta lluita esgotadora dels místics amb les paraules no comporta el naufragi del llenguatge. Per contra, allibera forces creadores que generen un llenguatge nou, desperten les seves capacitats expressives i porten al límit el poder significatiu de les paraules mitjançant el que J. Baruzzi deia “transmutacions operades a l’interior dels vocables presos del llenguatge normal”. Tals transmutacions s’aconsegueixen per mitjà de tota mena de recursos: adjectius, prefixos, superlatius, signes d’admiració, etcètera” (Juan Martín Velasco, “El fenómeno místico en la historia i en la actualidad”, a VVAA, La experiencia mística: estudio interdisciplinar (Ed. Juan Martín Velasco), (Trotta, Madrid 2004), 15-49, 19).
[Imatge d’Anastasia Makarevich a Pixabay]