La creativitat és la paraula màgica d’avui. És el talismà dels actuals polítics quan afronten la problemàtica social, forma part dels currículums de les millors universitats i és un factor determinant en les entrevistes de feina. Aquesta omnipresència en el nostre món es troba àmpliament recolzada per una exhaustiva investigació com els trenta anys de la excel·lent revista especialitzada “Creativity Research Journal” en la que destacats acadèmics aprofundeixen constantment en les seves fonts i analitzen com se la pot estimular.
Però, què entenem realment per creativitat? El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la defineix com “la capacitat de crear”, i “crear” com “fer, compondre una obra o una cosa que abans no existia”. En altres paraules, que apareix per primera vegada. És a dir, la creativitat té a que veure amb allò que és nou. Avui en dia, l’encanteri del que és nou incita a una frenètica carrera per posseir l’últim producte, es tracta d’una insaciable set de novetats que cada dia rep un nou impuls estimulada per la constant millora de les marques.
Ara bé, aquesta finalitat consumista de la creativitat humana desperta alguns dubtes. Per què s’aplica generalment a les coses materials? La dimensió confortable de la vida, és la única que necessita prosperar? No hauria també de posar-se en joc la creativitat per desenvolupar la nostra personalitat i impulsar els valors espirituals?
Aquesta darrera pregunta normalment rep una resposta afirmativa, però és més aviat una contestació teòrica perquè es més fàcil dir-ho que fer-ho. De totes maneres, si ho fem la historia mostra els beneficis extraordinaris que en resulten quan una persona acull allò que apareix per primera vegada en la seva experiència interna. Per exemple, en fer-ho, Saül de Tars arribà a ser sant Pau, Íñigo de Loiola es transformà en sant Ignasi i Mohandas Karamchad Gandhi es va convertir en Mahatma Gandhi.
El que ells varen realitzar en una mesura eminent nosaltres també podem fer-ho en una mida més humil perquè tots compartim la mateixa natura humana. Naturalment, el que cal fer es entrar en el propi interior i prendre’s seriosament el que succeeix. Resulta també curiós que justament aquestes tres personalitats semblen confirmar que quan més s’aprofundeix en l’experiència interna, més fecunda és l’acció externa.
La vida de sant Ignasi durant el període de Manresa ens ofereix un bon exemple d’aquesta comesa interior. Captivat completament per Déu, Ignasi s’esforçà per tenir un coneixement íntim de Jesús i servir-lo generosament. Va adoptar un dur estil de vida com a penitencia pels pecats passats, vivia a l’Hospital de Manresa, cada dia demanava caritat, no bevia vi ni menjava carn excepte els diumenges, pregava set hores diàries, participava diàriament a la missa i setmanalment s’apropava a rebre els sagraments, llegia els evangelis i escrivia els sentiments del seu interior, gaudia amb les misses cantades. Es traslladava caminant a tot arreu. Conversava amb gent espiritual, especialment el seu confessor. També ajudava a qui l’anava a trobar buscant el seu consell. Varies vegades va gaudir de la consolació del Senyor fins que va començar patir angoixes, experiències turmentoses que varen refredar les seves expectatives espirituals i de les que solament es va alliberar quan va ser d’alguna manera conscient del dinamisme dels seus pensaments. No obstant aquestes tribulacions, els seus records destaquen la perseverança i la determinació amb les que ell es mantenia en l’esmentat estil de vida.
Un dia, a pesar de la seva tenaç determinació d’abstenir-se de menjar carn, li va aparèixer interiorment una imatge de menjar carn junt amb un fort sentiment de fer-ho d’ençà d’aquell dia. Aquest moviment intern era nou en Ignasi, clarament oposat als seus desitjos de fer extraordinàries penitencies que ell covava des de la seva conversió a Loiola, després d’haver llegit en la Vita Christi de Ludolf de Saxònia que el dejuni era el medi per arribar a la unió amb Déu.
Inesperadament s’havia manifestat una perspectiva completament nova i, a partir d’aquest moment el seu relat biogràfic canvia passant a descriure els dons que Déu li va dispensar a Manresa i que ell va rebre amb agraïment.
Ignasi va acollir aquesta nova concepció acompanyada per un sentiment de certesa indubtable, una seguretat que era decisiva. Alguns anys més tard en el llibre dels Exercicis Espirituals ell afirmaria que aquesta experiència d’una completa certesa era una de les pedres de toc per discernir la intervenció de Déu en la vida de les persones.
Com va aflorar aquesta nova perspectiva? El fet parla eloqüentment de l’acció de la gràcia divina, una causa última que no podem controlar. També es pot pensar que l’inconscient va jugar un paper essencial, ara però aquest tampoc es pot analitzar. Per tant, en la nostra recerca hem de deixar de banda aquests dos factors i conformar-nos amb la descripció objectiva que en fa Ignasi, ja que algun tipus d’acció humana va haver d’estar implicada, encara que només fos com a preparació.
Ignasi afirma que tot i la seva ferma determinació de dejunar, se li va aparèixer una imatge de carn acompanyada d’una fort sentiment a menjar-ne d’ençà d’aquell moment. No diu que sentís gana, que algú li oferís carn o que el seu confessor li aconsellés menjar-ne. Les seves paraules suggereixen que ell no va fer res deliberat perquè li vinguessin aquella imatge i aquell sentiment.
Per tant, descartades les influencies externes, sentir fam i la seva pròpia voluntat, la clau de l’assumpte rau en el dinamisme del seu món interior.
Ara no es pot entrar a considerar les arrels psicològiques de la transformació interior d’Ignasi però sí podem donar una ullada al que prestigiosos científics diuen al respecte.
Ramón Maria Nogués, professor emèrit de Biologia Antropològica, recorda que la neuropsicologia contemporània concep els éssers humans com a una unitat estricta, rebutjant el model dualístic de ment-cos. El sistema nerviós i el sensorial, els processos biològics i els emocionals, els factors cognitius i els socials es troben íntimament entrellaçats i aquesta interconnexió és quelcom específic del cervell, que sempre reacciona com una única realitat unint els diferents sistemes de percepció i els diferents nivells de consciència.
El reconegut psiquiatra britànic Iain McGilchrist, qui comparteix aquesta visió unitària de la ment, n’especifica el concret dinamisme en la seva teoria “The Divided Mind”. Afirma que les dues meitats del cervell tenen diferents perspectives sobre el món i prioritzen diferents valors. L’hemisferi dret elabora una visió intuïtiva, penetrant i carregada de valors del món que ens envolta, està oberta a allò que es presenta d’improvís, i ofereix aquell “plus de realitat” que dona sentit al món, és el fonamental, “el patró”. L’esquerra, fonamentat en una atenció que focalitza estretament, redueix les coses a la certesa racional, gestiona tasques, tot ho torna explícit, treballa allò que és útil, és “l’emissari”. Cal dir que no són dues funcions diferents, les dues parts es troben involucrades en totes les possibles activitats del cervell, distingint-se en la manera en la que ho fan, són asimètriques.
McGilchrist sosté que aquestes diferencies són molt rellevants per viure plenament com a humans i que ambdós lòbuls juguen un rol determinant en la manera que cadascú té de concebre el pensament, l’emoció, la música, el llenguatge, la moral, el jo, etc. Els dos lòbuls haurien de fer-aquesta acció conjunta en una relació de proporció. Aquest indispensable equilibri, visible en el Renaixement, ha desaparegut en la nostra cultura occidental. La seva situació paradoxal -més rica però més infeliç, amb un alt nivell d’interconnexió però sentint desesperadament la solitud- és resultat directe d’haver prioritzat l’hemisferi esquerra en detriment del dret.
A més, l’alt nivell de vida d’Occident ha alimentat la creença que l’hemisferi esquerra és l’única manera d’entendre i gestionar adequadament el món. En conseqüència, es frustra qualsevol intent de buscar una solució fora d’ell mateix. La cultura occidental, refermada en la seva postura, es mou únicament en aquest estret espai interpretatiu.
Tornant a Ignasi, ell va perseverar fent accions quotidianes coherents amb els seus ideals. Dur a terme aquella varietat de humils però específiques accions humanes implica la participació conjunta d’actituds, sentiments, funcions mentals i el cos sencer. Això és el que Ignasi va estar fent fins que interiorment se li va obrir un nou camí i això amb tanta certesa que mai en va poder dubtar.
Tot i així, no és suficient que quelcom nou aparegui, cal també acceptar-ho. Ignasi tot i tractant-se d’una idea aparentment irrellevant l’acollí. Podia haver-la descartat per la seva trivialitat o per no conformar-se amb el pensament col·lectiu. L’absoluta certesa que va sentir li garantí ser la voluntat de Déu i en seguir-la va començar una nova forma d’apropar-se a Déu. Anys més tard, després d’haver-se fet completament conscient d’aquestes troballes, les va formular amb precisió per tal que fossin d’ajut a altres.
Resumint, un estil de vida integrat, perseverança, discerniment dels petits moviments interns i acceptació d’aquests són medis ordinaris amb resultats creatius que poden impulsar la existència humana cap a horitzons nous. Aquests suggeriments ignasians, són gaire diferents dels que es troben en les revistes especialitzades? No estan tots aquests passos a l’abast de tots nosaltres?