Des que es va identificar el virus del COVID-19 i es van començar a patir els seus perniciosos efectes al llarg i ample del món, un objectiu prioritari va ser el desenvolupament de vacunes que poguessin aturar-lo. Com mai abans, les nacions més avançades científicament van emprendre una carrera contra rellotge per aconseguir el tan anhelat remei. La cooperació publicoprivada en investigació, esperonada per la urgència a causa de el nombre creixent de morts i la paralització de l’economia, va aconseguir en aproximadament un any el que habitualment es triga gairebé un decenni.
En bona part dels països del nostre entorn, ni la generació actual ni la precedent han experimentat en vida una guerra en propi territori. Salvant les distàncies, que són considerables, ja que en un conflicte bèl·lic es desperten els pitjors instints guiats per l’odi i la destrucció, la COVID-19 ha estat el que més s’hi ha aproximat. Com en nombroses conteses, al principi ningú no creia que duraria tant, fos tan letal o que adquirís una magnitud global.
En primer lloc, cal subratllar el canvi dràstic del ritme quotidià amb el confinament inicial i les restriccions posteriors, que han alterat pràcticament la totalitat d’ordres de l’existència: les mateixes famílies, l’organització laboral i els centres de treball, l’educació, el transport, l’atenció sanitària, les alternatives d’oci i cultura, les activitats de culte i pastorals, els sepelis amb milers de persones que no han pogut ser acompanyades pels éssers estimats en els seus últims dies. Els mitjans de comunicació no han parat de martellejar-nos amb el comunicat de baixes i l’evolució de la pandèmia, jornada rere altra. La política, com no pot ser d’una altra manera, s’ha vist condicionada per la COVID com el mateix esdevenir humà.
En segon lloc, fins i tot a l’occident ric, de manera imprevisible, al començament va escassejar allò bàsic per lluitar contra el coronavirus: màscares, equips de protecció individuals, sense esmentar instrumental de diagnòstic o respiradors, ja més sofisticats. I els serveis mèdics a la vora del col·lapse, amb personal esgotat físicament i psicològicament. Afortunadament, la logística alimentària i de serveis essencials no ha fallat.
I davant d’això, no hi ha un manual d’instruccions infal·lible que indiqui el millor camí a prescriure per les autoritats. Han hagut d’anar aprenent sobre la marxa i, freqüentment, a força de prova i error. Com en una guerra, s’han aplicat dos tipus d’estratègia: les basades en els recursos tecnològics i aquelles fonamentades sobre la direcció de les persones. S’ha intentat l’òptima combinació d’ambdues, amb èxit relatiu, segons les circumstàncies. Les primeres es basen en els mitjans tècnics i assistencials o en la capacitat financera per compensar els aturats i injectar liquiditat a l’economia. Les segones emfatitzen l’organització social i la disciplina, autorresponsable o imposada en diferents graus, per combatre l’“enemic” en forma de virus.
Com en qualsevol conflicte, els que s’emporten la pitjor part són els més vulnerables, el nombre dels quals augmenta així com les seves mancances. Conseqüentment, les diferències socials s’engrandeixen. En diverses ciutats sembla constatar-se una incidència dels efectes sanitaris i col·laterals de la pandèmia inversament proporcional al nivell de renda de cada barri, entre altres factors.
El coronavirus ha vingut a corroborar aquella antiga màxima de divideix i venceràs, el que dona avantatge a l’adversari, aquí microscòpic i invisible però devastador. Malgrat les crides a la concertació d’una Organització Mundial de la Salut més propositiva que executiva, molts van optar pel que se salvi qui pugui, tant a nivell domèstic com internacional.
Amb les vacunes es va creure que un cop aconseguit el seu desenvolupament per diversos laboratoris, la solució final era a prop. No es va comptar que la seva producció a gran escala fos un repte majúscul, per no dir la seva distribució en condicions adequades i inoculació a milions de ciutadans. També la negociació entre els governs que les gestionen i les multinacionals que les produeixen ha estat complexa.
Com en qualsevol conflagració, ha faltat transparència i hi ha tot tipus d’interessos, uns de manifestos, altres de latents i alguns, ocults. És cert que el llançament d’una vacuna, com la majoria de fàrmacs, requereix d’inversions ingents. Però també és lògic pensar i just esperar que empreses que han signat contractes multimilionaris i a les quals s’assegura de facto un mercat tan vast, reaccionin amb generositat en un estat d’emergència excepcional. Per això, diverses veus pugnen per una liberalització temporal de l’ús de les patents que les protegeixen. Entre elles, el papa Francesc o l’OMS. Fins i tot Joe Biden s’ha expressat en termes similars, encara que no se sap encara si és un brindis al sol, ja que fins fa unes setmanes, Estats Units amb prou feines exportava vacunes, a diferència de la UE. Aquesta última sembla dividida per ara sobre la qüestió. D’una banda, l’exempció dels drets de protecció individual de les patents no és fàcil de convenir a curt termini a l’Organització Mundial de Comerç, on es dirimeix. De l’altra, no soluciona per se les dificultats de fabricació ja esmentades. En qualsevol cas, en la seva investigació s’han abocat recursos públics extraordinaris, dels quals s’han beneficiat les corporacions farmacèutiques. I s’hauria de garantir l’accés dels més pobres en condicions d’igualtat abans que sigui massa tard. La segona quinzena de maig, el director de l’OMS denunciava que el 75% de totes les vacunes s’havia administrat en només 10 països. Com indica el Papa, cal vèncer el virus de l’individualisme.
Es parla de geopolítica de les vacunes. És sorprenent que països on la ciutadania estigui poc inoculada, com Rússia, les produeixin i exportin notablement, projectant així la seva influència política sobre altres regions del planeta. També ho és el suposat incompliment de subministrament d’algunes marques conegudes a Europa, en condicions d’opacitat, fet que ha generat desconfiança.
És d’apreciar l’esforç de la Comissió Europea per coordinar l’adquisició de vacunes. Però la UE es va concebre per construir la pau i no per fer la guerra. Per això, en determinades qüestions vitals com la gestió de la pandèmia, han faltat mecanismes per prendre decisions fermes i vinculants amb agilitat, sense estar a l’atzar d’influències excessivament locals o corporatives. El mateix ha passat en el si de diferents Estats membres, on s’ha trobat a faltar més coordinació eficaç entre les administracions, les diferències de les quals han causat no poca confusió i demores.
De moment, la vacunació avança lentament i desigual en funció de les zones del globus. Emulant una frase que es va atribuir al genial Marx (Groucho), encara que no la digués així, necessitem més vacunes (i per a tota la humanitat) perquè és la guerra. No de tancs que malden per conquerir un territori, però sí d’injectables en la seva carrera cap a la immunització col·lectiva. Com recorda el secretari general de Nacions Unides, la resposta a aquesta crisi requeriria la lògica i la urgència d’una economia de guerra.
I en aquest combat, com en els precedents, hi ha multitud de gestos solidaris, potser heroics i sovint silenciosos, de milers de dones i homes que han donat el millor de si mateixos per socórrer qui ho ha necessitat, assistir calladament els sofrents i acompanyar els afectats. Tot i que encara estiguem lluny de l’eradicació de la infecció, hi ha llum al final del túnel i motius d’esperança que es renoven cada dia.
[Imatge de Alexander Gresbek a Pixabay]