El motiu d’aquesta breu presentació que em proposeu diu així: què és més important, canviar l’estructura econòmica o canviar el cor de les persones? Una proposta que parteix d’una realitat que cada vegada se’ns fa més evident: cal un canvi. El nostre actual sistema capitalista viu d’una paradoxa: si no creix, llangueix i mor -com estem intuint en aquests temps pandèmics-, però si creix, mata. Semblaria, doncs, que no queda més alternativa que seguir creixent econòmicament de manera constant i il·limitada (això que anomenem progrés!). Un progrés econòmic que se’ns ha convertit, gairebé sense adonar-nos-en, en un “déu” que reclama per a si tota la nostra confiança i la nostra fe, tota la nostra esperança posada en els valors que promou (tenir més, consumir més…) i tot el nostre amor posat en el compliment dels seus “manaments”: obtén el màxim benefici econòmic i gaudiràs del paradís a la terra; defensa l’economia de mercat, és l’única possible; recorda que ets segons el que produeixes; explota sense por els recursos de la natura ja que per això estan en les teves mans; sigues lliure i consumeix tot el que puguis; confia en el progrés i en el creixement il·limitat de l’economia; consumeix i acumula tots els béns que puguis, perquè així obtindràs la màxima felicitat; no oblidis que venç el més fort, no el més solidari…
Aquest canvi sembla encara més necessari si considerem que en el model del capital, la dimensió econòmica de la vida es converteix en el centre i fi de la nostra existència. Ho envaeix tot, tot ho vol dominar, condicionar o controlar (pensem, per exemple, en una realitat tan originàriament lúdica com és l’esport, com es veu avui “capitalitzat pel fet l’econòmic). Si bé és veritat que l’economia està en gairebé tot, ja que en definitiva es tracta del art de la cura/administració de la casa comuna, el perill esdevé quan es converteix en “tot”. És veritat que “necessitem” d’allò econòmic, però no és menys veritat que l’economia no és l'”essencial” de la vida. En el canvi necessari que intuïm, es tracta de saber distingir el que és “fi” (objectiu) i el que és “mitjà” (instrument) i, en aquest sentit, ressituar l’economia, no com un fi en si mateixa (un “déu”), sinó com un instrument per aconseguir una fi més gran que podríem definir com la vida en dignitat de tota persona humana. Canviar significa posar l’economia al servei d’aquesta cosmovisió.
El canvi que estem buscant implica, doncs, un descentrament de l’estructura econòmica mateixa (posar-la al lloc dels mitjans i no dels fins), però també un descentrament del nostre propi “jo” personal, ja que el que està en joc no és només la meva dignitat sinó la dignitat de tota persona humana.
I aquí entrem ja més directament en l’assumpte que ens ocupa. Per assolir aquest canvi desitjat, què és l’essencial? Cal canviar l’estructura econòmica o canviar el cor humà de cadascú? Al respecte diria el següent:
Primer. La qüestió està plantejada en termes de “això o això”. Però la lletra “o” és una mala consellera pel que suposa d’exclusió. La “o” acaba tancant tot possible diàleg. Prefereixo respondre utilitzant la “i”, que és més integradora i oberta al diàleg. I en aquest sentit diria que els dos canvis -l’estructural i el personal- són necessaris perquè realment hi hagi “canvi”.
Segon. També cada un de nosaltres “vivim” i “convivim”; no convivim sense viure ni vivim sense conviure; el nostre viure és un conviure. El “conviure” fa referència a les estructures necessàries que facin possible el nostre “sa viure amb altres”. I el “viure” fa referència a la necessària qualitat personal i individual que podem aportar al col·lectiu social.
Tercer. El comunitari/estructural i l’individual/personal es necessiten mútuament. És més, es poden nodrir mútuament. Nosaltres solem pensar que per salvaguardar la llibertat de l’individual/personal cal limitar el poder del comunitari/estructural. O, en canvi, que per salvaguardar el comunitari/estructural cal posar límits a l’individual/personal.
Quart. Els que pensen el primer (políticament seria un pensament “de dretes”), davant la pregunta que ens ocupa dirien que l’important és canviar el cor personal però sense tocar les estructures vigents (no fos cas que posin massa límits a un sistema que ja va bé… “per a mi”, individualment). Contràriament, els que pensen el segon (políticament seria un pensament d'”esquerres”) dirien que l’important és canviar les estructures perquè limitar-se a canviar els cors és com “mantenir caritativament i a força d’almoina un sistema injust.
Cinquè. I jo em pregunto: no podem viure integradament els dos canvis?, no es necessiten l’un a l’altre perquè realment hi hagi canvi?, no és pensable que a major creixement personal/individual (un viure més sa, generós, desprès, lliure…), major creixement comunitari/estructural (un conviure més just, digne per a tothom)? I al contrari: també un conviure en el marc d’unes estructures justes i dignes per a tothom va a favor del creixement del bon viure personal/individual. Jo crec que unes “estructures virtuoses” faciliten el desenvolupament d’unes “actituds individuals virtuoses”, i unes actituds individuals virtuoses fan possible la creació de noves estructures més virtuoses. En altres paraules: un cor compassiu pot donar peu simplement al sentiment personal de “llàstima” i a la mera atenció assistencial del necessitat (donant almoina, per exemple), però sense que res de fons canviï (sinó que el fons del problema es perpetua), o bé pot acabar articulant-se/estructurant-se com a acció solidària amb altres. De la mateixa manera que una acció solidària de transformació estructural amb altres pot acabar degenerant en un orgullós sentiment de superioritat moral que acaba sotmetent els altres (fent-los dependents de les nostres noves estructures), o bé pot ser dinamitzador d’un esperit més solidari i comunitari d’altres persones abans molt insensibilitzades.
Sisè. Hi ha quelcom que pot actuar a manera de nexe entre el canvi estructural i el canvi de cor i que, alhora, és previ a tots dos. Aquest “quelcom” és una manera de situar-se existencialment en la realitat i sense el qual no és possible cap canvi. Una manera de situar-se en la realitat que es regeix per aquesta màxima: “tot depèn del dolor interior amb el què es miri”. Es tracta, en el fons, de submergir-se durant un cert període de temps en algun d’aquells llocs reals (n’hi ha molts!) on les estructures (injustes) i les persones (insensibles) generen “vides que no són dignes de ser viscudes”. Es tracta de deixar-se impregnar sensiblement per aquesta realitat sofrent, de manera que entri pels porus de la nostra pell i acabi per fer-se’ns fins i tot familiar. Sense aquestes experiències de cert shock és difícil que es donin tant el canvi estructural com el del cor. Però, des d’aquestes experiències, el cor pot anar transformant-se fins al punt de mobilitzar sinergies que apostin per canvis més estructurals.
Setè. Certament el que d’aquesta manera s’aconsegueix són petits canvis (tant de cor com de les estructures), sovint locals i parcials. Però millor això que res. Perquè entre l’estructural/global i l’íntim/individual ha una necessària realitat intermèdia que es diu “comunitat”, des de la qual tenim pista per assajar petits però concrets canvis personals/estructurals. Em sembla que avui dia és impensable un canvi de cor i un canvi de les estructures si no és recolzant-se en la fortalesa i la mística de la comunitat, del treball en equip, de l’unir forces i esperances.
Vuitè. És en el si d’aquestes comunitats o equips -avui, per cert, més aviat a la baixa-, on és possible canviar/transformar alguna cosa, actuant de manera pacient i alhora tenaç. On és possible tornar a despertar una cosa tan imprescindible per a qualsevol tipus de canvi/transformació i que rep el nom d’utopia. Per desgràcia avui dia tampoc està molt de moda parlar d’utopia: sona a quelcom així com estar vivint als núvols, en un somni permanent. Quan li van preguntar a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano “per a què serveix la utopia?”, va respondre que “per caminar”. Caminar per les sendes del canvi -tant personal com estructural- demana, d’entrada, desitjar caminar, mirar esperançadament cap a un nou horitzó. No n’hi ha prou amb aquest desig rom, tan expressat arran d’aquest llarg temps de pandèmia, de “tornar a la normalitat” (allò de sempre), perquè la normalitat no és la solució, sinó el problema. Es tracta d’anar més enllà del que per desgràcia s’està imposant com a “normalitat”: unes estructures econòmiques que maten (per injustes i generadores de desigualtats i indignitats) i uns cors que també maten (per insensibilitat, insolidaritat i falta de comunitat).