Déu «opta»

Les relacions personals amb Déu es donen en la quotidianitat de les nostres societats, allà on som, treballem, vivim, ens relacionem… és a dir, en aquest «tot en tot» de Déu. És important subratllar que el Déu de Jesús és el Déu que «opta», des de la clau dels insignificants-pobres-descartats. Ens podem preguntar des d’on caminarà, amb qui caminarà, com caminarà.

Jesús és la manifestació de Déu, rostre de Déu, del Déu «Pare-Mare», «Mare» creadora i «Pare» alliberador, el Déu creador de tot i alliberador de tots, des de baix, des del «lloc» més baix, per acollir inclusivament a tots. Aquesta és l’«opció» de Déu, «opció pels pobres», «descartats», que a ulls dels que tenim les «necessitats satisfetes» molesta, perquè caminem en el nostre amor, voler i interès. Però el Déu de Jesús no és un «bé a consumir», és acció amorosa en la constant expansió alliberadora de tots i de tot.

El Déu desplaçat amb els desplaçats

Si posem l’atenció en les persones que migren per força major o per un projecte migratori, coneixerem històries de sofriment, perill, abús, carència, trauma, conculcació de drets humans. Històries personals que sent invisibilitzades, no deixen de ser part de la història dels seus pobles d’origen i ara d’acollida. Aquesta experiència de desplaçar-se i ser desplaçat, si ho mirem des d’una mirada espiritual i/o teologal, comporta/revela «una imatge de Déu específica i diferenciada. «Una persona que viu desplaçada i desplaçant-se té una experiència d’un Déu també desplaçant-se» amb ell/a. (Pau Vidal SJ)

La taula compartida transparenta Déu i és «lloc» d’hospitalitat i inclusió

Així, als pobles i ciutats del nostre entorn, a les fronteres socials que s’hi aixequen, la taula compartida esdevé el «lloc» de l’hospitalitat i inclusió, «lloc» co-creat en el fet de compartir. És l’obrar que s’expressa en la dansa del donar i prendre, en la co-relació dels que es troben. Trobades que es donen en la quotidianitat de molts micro-llocs del nostre entorn i, entre ells, en no poques comunitats d’inclusió i llars d’hospitalitat.

Aquestes taules són espais que possibiliten el trànsit d’aquells llocs d’hostilitat a aquests llocs d’hospitalitat. Trànsit que s’acompanya en el fer dels verbs: esperar, acollir, sostenir i compartir.

Esperar

La taula espera (im)pacient l’arribada de cada membre de la casa, és l’espera que es resumeix en aquelles paraules d’un jove que, en ésser preguntat per la comunitat en la qual vivia, va dir: «Sé que a les nou de la nit algú m’espera».

Acollir

És la taula que acull, que acull amb incondicionalitat el que n’és part. És l’acollida que diu «tu tens un lloc en mi». És saber que, malgrat ser exclòs de molts llocs, en aquest ocupes el teu. No és un lloc cedit, és el seu (teu) lloc, el lloc que l’esperava.

Sostenir

Però qui arriba a la taula no ve d’una manera neutra, en ell conflueixen tant les preocupacions i frustracions com les alegries i il·lusions… En no poques ocasions és un jove que viu el present amb certa pesadesa i, alhora, mira el futur d’una manera incerta. En altres, són persones adultes que transiten per dificultats que no possibiliten estar assossegat i tranquil. Però no tot es resumeix en allò que desassossega, hi ha moments d’alegria i il·lusió. Així, la taula sosté, acompanya, de vegades silenciosament i en altres des de l’alegria que celebra.

Compartida

La taula per si sola no pot ser possibilitat d’hospitalitat i inclusió. Necessita de la presència de les persones que habiten el lloc o hi vénen a compartir(se). És la taula compartida, la taula on es miren els uns als altres, una mirada que penetra fins al tresor que és cadascú. És donar del que es té i prendre del que es necessita. És un intercanvi gratuït que diu d’amistat, companyia, agraïment.

Així, en aquestes taules s’obra el miracle de l’hospitalitat i inclusió, perquè ja no sap ningú qui és qui, ja que tots, en el mirar i en l’ésser mirats, transparenten la humanitat inclusiva, la humanitat que mai van deixar de ser.

«Necessite(n)(em) proïsmes»

«D’això sembla parlar la paràbola del bon samarità (cf. Lc 10, 25-37). Hem estat moltes vegades en l’escena que s’hi planteja. No hi ha gaire diferència entre el món descrit per la paràbola i el nostre. Aquell món està acostumat a bandolers que atraquen i deixen no poques persones a les ribes dels camins. En el nostre món hi ha igualment marges i en tals marges hi ha persones que necessiten proïsmes.

[…]

La paràbola adverteix que el que li passa al samarità per dins no té res a veure amb un entusiasme passatger, un rampell de filantropia o un gest políticament correcte. La seva cura no és, en si, exagerada. En realitat, el bon samarità està expressant que es dóna a si mateix. Hi ha un instant que entén que aquell malferit no només necessita d’una cura, una posada i mitjans per recobrar-se, sinó que el que li cal és un proïsme, algú que estigui prou a prop del seu destí. És llavors quan el samarità no pot posar mesura mesquina a la seva presència: preveu el llarg termini, acompanya i no abandona, es compromet». (Francisco J. Pérez Ruiz, Revista Manresa vol 93 núm 367 pàg. 178-179)

Amb tot el que s’ha dit, podem concloure que aquest «es compromet» comporta una dimensió ètica i política que, fonamentada en els drets humans, és acció que té cura, restitueix i transforma. Acció compromesa de persones, comunitats, institucions, estats i qualsevol cooperació o co-participació que busca el bé comú.

[Imatge de Milada VigerovaPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Article anteriorHafiz de Persia y la mística como embriaguez
Article següentQuè és més important: canviar l’estructura econòmica o canviar el cor de les persones?

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here