És l’ésser humà un ésser ritual? M’agrada pensar que, com a mínim, necessita alimentar la dimensió del culte: és a dir, que l’ésser humà necessita organitzar espais i temps on els interrogants més íntims que l’assetgen puguin tractar-se, des de i mitjançant el seu medi i cultura concrets. Si alguna cosa és universal en nosaltres és que vivim i que morim, i que cada societat, en la seva temporalitat, fixa aquest misteri, és a dir, el situa d’una forma determinada en la vida dels homes i de les dones. Per tant, una societat que viu i s’obra en la seva esfera cultual (l’esfera del culte) anticipa amb cert miratge de plenitud l’absent, i els seus membres poden assumir els estralls de la contingència, encara que potser frec a frec amb la desesperació, amb certa serenor i ambició espiritual. Els ritus serien aquelles pràctiques explícites del culte, on l’individu s’hi implica en cos i se sent complicat amb el ser de l’altre, també present.

Penso que per més que les formes clàssiques de religió hagin retrocedit, l’humà segueix revestint-se de formes de culte per assajar un sentit sobre el seu dia a dia. Tanmateix, en el nostre temps neoliberal, l’explicació de la vida i de la mort tendeix a ser una opció personal que hom ha de resoldre a partir de la immensa informació que té al seu abast. Hom està cridat a trobar per sí mateix el seu propi sentit i, per tant, no precisa necessàriament de l’Altre per a construir la pròpia veritat. Hi ha un mercat d’ofertes de salvació que ha modificat allò que se li demana a una opció de sentit, com simètricament passa també sobre les relacions humanes: més que el misteri de l’altre, de la creença i del buit, el que una religió, com l’amor, avui ha d’enfrontar-se, és a l’avorriment, al tedi, a la capacitat de reinventar-se, a l’angoixa de mantenir una decisió sobre l’embat constant de nous estímuls. Avui, abans que la comunicació (que precisa de l’Altre: creure que un testimoni -és a dir, una veu, sigui una narració, sigui l’exemple d’una persona o un grup que opera com a referent- pot anar-nos convertint), val la informació: i llavors l’única confiança operant és la que un mateix pot establir amb els seus propis actes, amb les pròpies decisions. Aquesta situació, que ens situa a cadascú de nosaltres en una posició forçadament superba respecte al conjunt de la humanitat, és terrible, perquè ens fa assumir una responsabilitat que, essencialment, és col·lectiva. Crec, però, que el nostre ordre ofereix espais rituals on exorcitzar el fantasma que implica, al meu parer, aquest tipus d’individualització sobre el subjecte. Que les identitats, avui, es ressituïn en l’espai de l’oci, també dóna compte que, en l’espai de l’oci, hi ha formes socials que fan d’espill a la dimensió cultual de l’ésser humà. Un “és” en una afició, en un esport, en una passió; i, d’aquesta forma es representa, amb un seguit de codis, llenguatges, etc. que el fixen respecte la pròpia existència. Algunes festivitats totalment mundanes compleixen la funció dels ritus antics: per Cap d’Any, col·lectivament, un any mor i la terra torna a néixer, el temps es talla, i una gràcia supranatural concedeix al ciutadà replantejar, altra vegada, la seva vida respecte als demés i al cosmos, mitjançant un superficial examen de consciència i la presa de nous propòsits. Els dotze grans de raïm són l’aliment que ens fa estar en comunió amb els demés en el moment de l’eclosió del temps, i a través dels quals actualitzem davant del món les pròpies coordenades vitals. Com hi ha una eufòria abans de la guerra, en esdeveniments on l’alcohol té una centralitat els mecanismes de relació social habituals se suspenen i hom pot assumir rols que no li pertanyen, vehiculant el desig per sobre de sí i anul·lant les pròpies angoixes metafísiques. Alguna de les formes que prenen els concerts de música presenten, en certa mesura, un alleujament de la  responsabilitat sobre el temps que la societat fa assumir-nos, en el que és la performativitat d’un èxode col·lectiu.  Podríem dir que el temps d’oci en la nostra societat compleix la funció del culte pròpia de l’existència humana, fent allò que l’antropologia anomena “d’equivalent funcional”.

Crec que en el nostre país és just en l’inici de la democràcia que tot aquest procés que aquí descric s’aguditza. En un proper article assenyalaré com molts dels moviments antifranquistes tenien present aquesta faceta de l’humà en les seves pràctiques i processos d’identificació i, sobretot, gràcies a la influència dels militants cristians, que hi formaven part des d’una herència apostòlica i humanitzadora.  Després, durant el desencant dels anys 80, els ritus, el culte, com la cultura, pateixen una forta derivació estètica i, des dels meus ulls d’historiador, penso que moviments com el punk, exposant el seu duríssim nihilisme, estan protestant contra la fi del sentit i deixen morir el jo -exposat als estralls de la droga- amb el seu propi moviment, i a la pròpia societat, que ja consideren morta, un cementiri. “Mis cantos, tus cantos, son ecos de otra canción”, és un vers del grup de música Eskorbuto que m’hi fa pensar: amb el seu cant, està buscant allò universal, que és que morim, i la cançó (Adiós reina mía) busca acomiadar la vida amb dignitat.

Com veig en el punk una dissidència a aquest procés d’individualització i deteriorament de la cultualitat humana, una dissidència agonitzant, una dissidència gosada des del límit, potser, també avui petites accions ho són, però molt més esperançadores. M’agrada pensar que moltes persones sensibles, àvides de relligar-se amb el món des dels seus misteris, però mancats d’eines per a encercar un sentit, tenen els seus espais de culte en llibreries, en museus, en els carrers anònims d’una ciutat, a la muntanya, etc. i que el seu passejar silent és el ritus particular amb el que impliquen la seva corporeïtat amb l’exterior que els presenta els misteris del viure i els convida a recollir-se. Penso el mateix sobre actituds dissidents de moltes persones quan es planifiquen les vacances, i en fan un temps, el de l’estiu, quan la producció s’atura (com les societats antigues), per al recolliment, per a la reflexió, per al pelegrinatge, par a sortir a la trobada de l’Altre mitjançant un voluntariat, sense entrar en els engranatges que ens proposa la societat: en certa mesura, entrar a un aeroport (el filòsof Santiago Alba Rico els anomena “les catedrals del nostre temps”), i fer el que tothom fa en una altra ciutat -que no es presenta com a un Altre, sinó com a una oferta de consum-, és una forma de donar un sentit col·lectiu concret al temps de les vacances, és a dir, una forma de ritualitzar-les.

Amb aquest article -que no gosa aprofundir- vull pensar que part de l’angoixa pandèmica té a veure amb això: la nostra societat viu d’esquenes a la condició cultual de l’ésser humà i aquesta segueix emergint, oculta, escabellada. El cos s’implica en els ritus, en busca de l’Altri i en busca de sí mateix, anticipant la seva vida i la seva mort sobre un temps i un moment determinats.  No vull discutir aquí si havíem de ser confinats o no; sí assenyalar que explica molt de la nostra pròpia societat que els efectes sobre la dimensió espiritual no estiguessin a la primera plana de les discussions quan haguérem de recluir-nos, al març de 2020, i deixar d’estar en cos present. No van pensar-se les conseqüències del confinament sobre les necessitats rituals de la persona.  Tornant a l’inici: serà perquè creiem que l’esfera espiritual és patrimoni de la intimitat de cadascú, i si s’oferta públicament serà en una sort d’exegesi despolititzada, és a dir, independent de l’aquí i l’ara, no interpretable sobre les condicions materials: relatiu a una il·luminació atemporal particular del qui hi creu. A mi em ressonen, amb tot plegat, les tesis de Foucault: que la ritualització del cos humà és una de les peces fonamentals que pren l’Estat per a establir el que ell anomena les “economies de poder”. Puc concloure que, mentre no ritualitzem les nostres vides, les nostres vides segueixen ritualitzant-se, i això és propi d’una societat emmalaltida que, mentre proclama la fi de la història i el venciment de l’individu, el deixa, precisament, fora de tot; també de la seva capacitat per a salvar-se. La pandèmia i els confinaments, des del meu punt de vista, han estat una nova volta sobre tot plegat.

[Imatge d’StockSnapPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
És graduat i màster en Història Contemporània per la UAB. Actualment investiga l’experiència de les comunitats cristianes en els moviments veïnal i obrer antifranquistes a la ciutat de Terrassa, gràcies a un Ajut per a la Formació de la Fundació Joan Maragall. També edita la Revista Poetry Spam, “revista antipoètica de treballadorxs precàrixs i desocopadxs”, i el suplement de poesia Avalon Fanzine.
Article anteriorEl vuitè sagrament
Article següentHafiz de Persia y la mística como embriaguez

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here